Ràfols-Casamada, camí de nit
Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009). Camí de nit, 1990
Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009). Camí de nit, 1990
Us imagineu l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Manel, els Estopa, en Gerard Quintana i en Joan-Miquel Oliver cantant junts una nadala? I us imagineu que aquesta nadala fes justícia a la mítica i nostrada figura del caganer? Doncs no cal que us ho imagineu: gaudiu-ne! (per gentilesa, audàcia i saber fer de la gent
Cap arquitecte gosa bastir un edifici alt, robust i d’estructura complexa prescindint dels fonaments. Una base sòlida i profunda és la garantia d’estabilitat damunt de la qual pot anar alçant-se i prenent cos allò que ha estat imaginat. De la mateixa manera, cap cultura pot tenir presència en la modernitat i en el concert de
“Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats” sento que comenta algú a la sala d’exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d’Arístides Maillol. I és que l’obra de l’escultor rossellonès, vista en conjunt -com es pot fer aquests dies a La Pedrera de
Després d’escriure l’apunt Tres, dos, u…cinema! (ara sí) fa un parell de setmanes, he topat amb nous arguments que confirmen la tesi que hi plantejava i que, per tant, no em puc estar d’enumerar D’una banda, la irrupció al mercat de la revista Decine, que dedica una atenció especial a l’audiovisual català. D’una altra, la
Linòleum, el nou treball en solitari de Maria Coma (meitat d’u_mä) ja treu el nas. Un nas amb bigotis, a jutjar per l’estètica que desprèn el disc i pel contingut del clip de llançament (Gat), on Coma mostra la part més manyaga, tant en la melodia com en la lletra, tot i que, com tots
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l’incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d’uns anys ençà. Cognoms com Recha, Gay, Coixet, Balagueró, Serra,
Sóc dels qui penso que, sovint, tractem els infants com a beneits. I m’hi incloc: aquell to de veu agut, aquells diminutius forçats, aquelles ganyotes… Tanmateix, hi ha una cosa encertada -tot i que en hores baixes- en la comunicació que els ‘adults’ establim amb els infants: l’ús de cançons. Al meu entendre, són una
Ahir a la nit, el poeta Josep Pedrals i els seus Nens Eutròfics van omplir la sala B de Luz de Gas per empastifar el personal d’Esquitxos ultralleugers. La poesia feta veu i feta música pel mateix poeta és un principi que, personalment, m’entusiasma. Que els veros passin del text a la paraula o, en
Va ser considerat el poeta del poble, tal com ho recorda una placa a la façana de la seva casa natal. Alguns dels seus llibres van ser prologats per escriptors de l’alçada de Joan Maragall o Puig i Ferreter. Va estar vinculat als intel·lectuals modernistes del grup L’Avenç i amb dos dels seus membres (Jaume
Hi ha cançons, cançonetes i cançonasses. I hi ha cançons com una casa de pagès. Encara no he tingut ocasió d’escoltar sencer Viatge a Montserrat, el darrer disc de Quimi Portet, però la peça que serveix d’avançament, ‘Homes i dones del cap dret‘ posa de manifest que l’astre intercomarcal està tan inspirat com sempre o,
Sóc dels qui penso que els llibres de poesia no són cars, comparats amb la resta de coses que es publiquen. No pas perquè el preu sigui més o menys elevat, sinó perquè són llibres que tard o d’hora rellegeixes -encara que sigui parcialment- per buscar-hi aquells versos coneguts, o bé per retrobar-ne d’altres que
Hi ha dies en què ve de gust la música petita, subtil, intensament discreta, gens estrident, però plena de colors, matisos i veritats sonores. Dies com avui, d’incipient tardor, de mirar per la finestra i notar la humitat del carrer, sense entelar els vidres, encara, però amb la màniga llarga a punt. D’acord, la música
Una cultura no seria res sense pensadors, artistes, científics… Sense creadors. Són la saba que la fa créixer. Però aquesta mateixa cultura, per rica que fos, no tindria cap esperança de futur sense les persones que es dediquen a estudiar, a acompanyar, a difondre i a projectar l’obra dels seus creadors. Aquest és el cas