EGAGRÒPILES

Temps enrere parlava de la necessitat d’identificar i reconèixer els referents de la nostra cultura, especialment en un temps d’incertesa (però també d’esperances) com ho és l’actual. I en parlava en el context del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que des de l’any 1969 (Jordi Rubió i Balaguer) i fins al passat mes de juny (Jaume Cabré) reconeix anualment algunes de les persones que han exercit el seu mestratge, el seu exemple i la seva excel·lència professional en l’àmbit de les lletres, de forma paral·lela (i indestriable) al seu compromís amb el país.
Ahir coneixíem la notícia de la mort de Joan Triadú, pedagog, crític literari, activista cultural i, entre altres coses, impulsor i -posteriorment- receptor d’aquest prestigiós premi. Triadú unia en la seva persona les característiques que apuntava més amunt. Era, com ha escrit Vicent Partal, una persona honorable.
La gent de la meva generació, que ens ho hem trobat gairebé tot fet i
mastegat, oblidem sovint l’esforç de les persones que, com Triadú, es
van posar a treballar a l’ombra, tot just instaurada la dictadura
franquista, per bastir els fonaments del que dècades després seria la
represa cultural. Una represa a la qual van contribuir-hi moltes
persones, però de la qual també n’han viscut moltes altres. Perquè
posar-se medalles d’antifranquista, als anys setanta, era relativament
fàcil. Però arremangar-se, revifar les brases i mantenir la flama dels
anys quaranta ençà, fent-la créixer fins al 2010, no ho era tant.
Triadú
va signar el seu darrer article just abans de marxar cap a l’hospital. I
el mateix dia que va morir, en sortia publicat un altre, escrit pocs
dies abans. El millor mestratge no s’aconsegueix amb les paraules, sinó
amb l’exemple. Per això, per la seva actitud, sempre a segon pla, però
sempre treballant, Joan Triadú és més que un referent, tot un exemple a
seguir.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!