Avui, 16 de maig de 2012, tots els treballadors i les treballadores de l’ensenyament del País Valencià estan convocats a una nova jornada de vaga. Coincidint amb aquesta aturada de tres dies –que continuarà demà i conclourà el proper 22 de maig amb una jornada de vaga a tot l’Estat espanyol–, he decidit d’elaborar un petit “argumentari” que pretén, des de la més estricta objectivitat, construir arguments sòlids per justificar la necessitat d’aquesta vaga i desmuntar algunes opinions que tracten de desacreditar-la.
CONSTRUINT ARGUMENTS Considere del tot innecessari d’encetar un ball de xifres al voltant de les motivacions “tècniques” que justifiquen la indignació i les protestes dels mestres i el professorat del País Valencià. Tant des d’un punt de vista individual –constants retallades de sou, increment d’hores de treball...– com des d’una òptica col·lectiva i social –augments de ràtio, fracàs escolar, dràstica retallada del pressupost d’Educació, eliminació de 3000 places docents, supressió de beques i ajudes...– les mobilitzacions estan sobradament justificades. La situació és, objectivament parlant, molt greu i demana de respostes contundents, com la convocatòria d’una vaga, que és la manera més contundent que té un col·lectiu de protestar i fer-se sentir. Tanmateix, algú podria pensar que tot és un “muntatge” –orquestrat pels sindicats progressistes– que només pretén atacar el govern del PP. Aquesta vegada però, hi ha una dada significativa que desmunta la teoria “conspirativa” de soca-rel: per primer cop, tots els sindicats de l’ensenyament donen suport a la convocatòria de vaga, fins i tot ANPE i CSIF, formacions decididament conservadores. Si els sindicats afins al PP estan a favor d’una vaga –que, òbviament, va en contra del PP perquè és qui ens governa– és que alguna cosa greu està passant. Aquest fet insòlit reflecteix, inequívocament, la gravetat del moment. I un últim argument: si no protestem i lluitem nosaltres, treballadors i treballadores amb un sou i un lloc de treball assegurat per llei, qui ho farà?
DESMUNTANT ARGUMENTS Malgrat tot, malgrat les objectives raons de pes que tenim els mestres per mobilitzar-nos i, fins i tot, revoltar-nos en contra d’aquesta denigrant política de retallades, al llarg d’aquest convuls i enrarit curs he escoltat per part d’alguns companys de professió un seguit d’arguments en contra de fer vaga que, objectivament parlant, són d’una incongruència clamorosa. L’al·legació més recurrent ha estat la suposada “inutilitat” de les vagues. Tot el món és lliure de pensar i opinar allò que li vinga de gust. Tanmateix, aquest argument és, senzillament, fals. Com he dit abans, fer vaga és, tècnicament parlant, el mecanisme més potent que té un col·lectiu de treballadors per protestar envers les injustícies que pateix. És, indiscutiblement, la mesura de pressió més contundent de totes les que apleguen les lleis per bé que, òbviament, no és l’única i, de vegades, tampoc no és suficient per assolir l’èxit de les reivindicacions. En tot cas, és –sense cap mena de dubtes– la més poderosa. I, si ens posem pragmàtics, val a dir que allò que realment no val de res són les samarretes, les pancartes, les concentracions i les tancades, la supressió de les activitats extraescolars, les manifestacions... Jo, evidentment, m’he sumat a totes les mesures i, com diu la dita, “tota pedra fa paret”. Tanmateix, a la consellera d’Educació, tot això li se’n fot: els governants només es posen nerviosos de veritat quan no anem a treballar massivament. Aquest és el nostre veritable poder. Per últim, m’agradaria assenyalar que al llarg de la Història s’ha demostrat infinitat de vegades la utilitat i eficàcia de les vagues per tombar reformes laborals i forçar negociacions i acords entre patronal, govern i treballadors. Queda clar doncs, que qüestionar la utilitat de les vagues és, des d’un punt de vista històric i tècnic, una fal·làcia indiscutible. Com diu un amic meu, “si no fora per les vagues, encara seríem serfs de la gleva i ens deuríem al senyor feudal”.
L’altre argument “estrella” d’aquells qui són contraris a fer vaga consisteix en carregar contra els sindicats i titllar-los d’aprofitats i pocavergonya. De nou, em sembla un argument lamentable i molt poc consistent. En primer lloc, tinc la convicció que la gran majoria de gent que argüeix aquest descontent amb els sindicats per a no fer vaga són persones que, realment, tenen molt poca coneixença del món sindical. Parlen -la gran majoria- d'oïdes. És trist i preocupant comprovar que l’estratègia i la campanya de descrèdit sindical que els partits de dreta i els seus mitjans de comunicació han dut a terme durant els darrers anys ha funcionat a la perfecció. És la vessant laboral de la conegudíssima frase: "Divide y venceràs". No dic que els sindicats no hagen de revisar el seu funcionament; segur que hi ha coses que no han fet correctament. Ara bé, la gran animadversió que desperten entre la població les organitzacions sindicals no és fruit de la seua mala "praxi" sinó, sobretot, d'una campanya molt ben estudiada i orquestrada per part dels poders fàctics amb l’únic objectiu de deixar-los fora de joc i desorientar encara més la classe treballadora.
En segon lloc, cal assenyalar que en el cas valencià, excusar-se en la “maldat” dels sindicats per no fer vaga és d’una incoherència flagrant ja que, precisament, han estat les forces sindicals les qui han vehiculat totes les mobilitzacions des de gener que –no ho oblidem–, han estat secundades massivament per la pràctica totalitat dels centres educatius i del professorat. I ara, hi ha qui no fa vaga perquè la convoquen els sindicats. Riure per no plorar. Allò més greu és que, per si fora poca la incoherència del seu discurs, aquells i aquelles que diuen estar en contra dels sindicats s’expliquen dient que no volen seguir-los el joc. És que no se n’adonen que –imitant el seu recargolat raonament– no fer vaga és seguir-li el joc al PP i la seua política de retallades i desballestament de l’estat del benestar? A qui preferiu seguir-li el joc?
La pràctica totalitat dels problemes que hom es pot trobar a la vida poden ser resolts de maneres ben diverses. Només les persones autoritàries i sense cap sensibilitat pensen unívocament, sense matisos ni colors. No cal dir que és una manera molt esbiaixada i errònia d’observar i jutjar la realitat, sempre complexa i canviant. De fet, l’experimentació i l’exploració són els eixos fonamentals del progrés humà, tant a nivell individual com col·lectiu. Tanmateix però, hi ha situacions i problemes excepcionals que, per la seua natura i transcendència, demanen d’un enfocament clar i pragmàtic: no s’hi val a improvisar. Dissabte passat a les 20 hores, Josep Guardiola havia de resoldre un “problema” futbolístic de primera magnitud: s’enfrontava a l’etern rival i estava en joc la possibilitat de guanyar la quarta Lliga de futbol consecutiva. Era, indubtablement, una d’eixes situacions que cal encarar amb una ortodòxia total , que no permeten cap mena d’invent o improvisació, si més no, inicialment. I el de Santpedor, inexplicablement, va decidir immolar-se.
És una llei no escrita del futbol: si t’estàs jugant la lliga contra el Reial Madrid quan només queden cinc jornades per concloure el campionat, han de jugar els “millors”. I tothom –Guardiola més que ningú– sap qui són els “millors”, per molt que no estiguen en el seu “millor” moment. Fa igual: en un partit com aquest, has de jugar amb “noms”, amb jugadors als quals no els tremolen les cames quan estan sota pressió, sinó que s’hi creixen, que saben gestionar l’adversitat. És per això que quan vaig veure l’equip inicial que Guardiola havia “improvisat” per enfrontar-se al Madrid, vaig pensar que es tractava d’una broma: Tello, Thiago i Adriano, titulars; Cesc, Piqué, Pedro i Alexis a la banqueta. El món a l’inrevés. El resultat de l’experiment –com no podia ser de cap altra manera– fou un Barça absolutament desorientat i sense caràcter. Tothom estava convençut que durant el descans el cos tècnic del Barça corregiria els “errors” d’improvisació que havia comés però no fou així: la segona part del partit l’encetaren els mateixos jugadors. I, com si d’una altra broma pesada es tractés, faltant un quart d’hora de joc i amb el marcador en contra, Guardiola va decidir de fer tres canvis. Els endevineu? Efectivament: Tello, Thiago i Adriano deixaren el seu lloc a Cesc, Pedro i Alexis. El futbol a l’inrevés. Veure-ho per creure-ho.
El Reial Madrid, sense fer cap proesa ni un joc brillant, fou millor que el Barça: va controlar el partit en tot moment i va guanyar –el partit i la lliga–, entre d’altres coses, perquè va jugar amb els seus “millors” jugadors. El Barça –o, més ben dit, Guardiola– va decidir immolar-se quan més a l’abast tenia la competició. I que quede ben clar: fent jugar l’equip de “gala”, el Barça també podria haver perdut. Faltaria més! Però no es tracta del “què”; es tracta del “com”. Si Guardiola hagués seguit l’únic guió possible per encarar aquest “problema”, és a dir, si hagués fet jugar els “millors” i, malgrat tot, hagueren perdut, ningú que entenga de futbol no l’hagués criticat per tenir a la banqueta Tello, Thiago i Adriano. Tots els culés haguérem assumit que no sempre es pot guanyar i haguérem acceptat la derrota sense cap problema ni retret. No es discuteix la derrota, es discuteix l’incomprensible plantejament que l’ha generada. Guardiola improvisà quan no ho podia fer. I és del tot impossible que l’entrenador del Barça –una persona extremadament intel·ligent, metòdica i previsora–, no fora conscient del greu error que estava cometent. És aquesta indiscutible consciència de l’error allò que ens ha desconcertat a tots. Què pretenia exactament? Encara no m’ho puc creure.
Fa temps que Guardiola s’ha guanyat el cel blaugrana i l’admiració mundial. No cal que demostre res més: en quatre anys ha guanyat pràcticament totes les competicions que ha jugat i ens ha fet gaudir amb un joc que mai ningú no havia vist. I tot, amb gent de casa, amb jugadors de la Masia. És per això que aquesta derrota té un regust tant amarg: estàvem en condicions de plantar cara i Guardiola va decidir no fer-ho. Vam perdre la Lliga, vam perdre el crèdit guanyat durant tots aquests anys i, sobretot, vam perdre la possibilitat d’aixafar definitivament l’odiós Mourinho, essència de la superba i el cinisme, antítesi d’allò que representa el Barça de Guardiola. Ens jugàvem massa coses com per deixar caure el pes de la responsabilitat en jugadors inexperts.
Durant el partit, un amic meu em va llegir el pensament i el va compartir amb tots nosaltres en veu alta i desolada: “No d’aquesta manera, Pep...”. Efectivament, Pep: no d’aquesta manera...
Un carrer solitari al Soho de Manhattan, ben a prop del frenètic embolic de persones i moviment de la 5th Avenue; una façana preciosa de color grana, amb l’inevitable escala d’emergència a l’exterior; una parella de raça negra discutint acaloradament al bell mig del carrer “If you don’t care, I don’t care!”: llocs distants i diferents, persones i parelles diferents, mateixos problemes de sempre i d’arreu; una velleta i arrugada xinesa preguntant-nos en una estació de metro com arribar a Chinatown; un dinar improvisat a la gespa de Central Park i un gelat de carrer; el laberint de cues i persones per pujar a l’Empire State Building i l’increïble paisatge que s’albira des de dalt; un amable operari del metro passant-nos gratuïtament a l’altre costat d’una estació –ens havíem equivocat de direcció–; el perenne somriure de Cedric, l’amic d’amic que ens ha acollit al seu apartament de Brooklyn com si fórem, talment, família seua; l'entranyable i peculiar trobada "newiorquina" amb Maria -mestra de la meua escola- i la seua família; un desdejuni deliciós a Pilow Cafè, un lloc extremadament acollidor; la inquietat aparició d’incomptables famílies ortodoxes jueves, tots –pares, mares i nanos– amb la mateixa estètica: quipà –barret religiós jueu– barbes prominents –que mai no s’han afaitat–, rulls que pengen per la cara –que mai no s’han tallat– i caps afaitats; un predicador catòlic fent missa a un parc de Lower Manhattan; una saborosa steak salada un restaurant prop de Washington Square; l’espectacular Times Square, atapeïda de gent, vehicles i descomunals pantalles enganxades als gratacels; l’increïble Brooklyn Bridge, una obra d’enginyeria impensable construïda a finals del segle XIX; un descans a la vora del contaminat Hudson River, contemplant l’inconfusible sky line de Manhattan en tota la seua extensió; un senyal del carrer advertint els transeünts que fer littering –tirar papers a terra– o no replegar els excrements del gos comportarà una multa de 1000$; una phantom bike nugada al fanal d’un creuament en record d’un ciclista de quaranta sis anys mort en eixe punt de la ciutat; una conversa amb Cedric al voltant del caos absolut en el qual Nova York es va veure sumida l’11 de setembre de 2001... I un bes d’Altea, al bell mig del pont de Brooklyn, tornant cap a casa ja ben de nit, tènuement il·luminats per les llums d’una ciutat incomparable...
Són els fragments de Nova York; sensacions i moments irrepetibles que la meua memòria ha considerat oportú de conservar; tres dies d’allò més plàcids i amables, convertits en records aleatoris; instantànies visuals i emocionals que m’acompanyaran per sempre més; minúsculs fotogrames recollits pel magnífic entramat d'avingudes i carrers d’una ciutat de pel·lícula.
És el primer cop que esborre un escrit del meu bloc. He decidit d'eliminar l'article "Una decepció majúscula" -que parlava de la vaga del passat 29 de març- per un únic motiu: l'amistat. Una mestra de la meua escola m'ha mostrat el seu enuig per l'escrit en un comentari que, des del meu punt de vista, no és gens encertat. M'acusa, entre d'altres coses, de faltar-los al respecte i atacar la seua intimitat. Això és radicalment fals. A l'article mostre la meua gran decepció pel que fa al seguiment de la vaga a la meua escola i, en general, a l'ensenyament públic, sense donar cap nom, ni d'escola, ni de poble, ni de persona. A més a més, no hi ha cap, absolutament cap paraula o expressió gruixuda. Això és del tot inqüestionable i, en eixe sentit, tinc la consciència totalment tranquil·la. Tanmateix, al final de l'article afirme amb tota sinceritat que "m'estime els meus companys i companyes de feina i em sent estimat per ells i elles". I per això, és suficient que una sola mestra/amiga em mostre el seu malestar per prendre la desició d'esborrar l'escrit que l'ha enutjada, per molt que tinga molt clar que no li he faltat el respecte ni a ella ni a cap company de l'escola. Això no m'ho ha de certificar ningú. Sé que no perdia una amiga però entre mantenir l'orgull i cuidar una amistat, trie l'amistat.
És evident que una vaga general mai no resol cap conflicte; no és, de fet, la seua missió ni el seu objectiu: les vagues van nàixer per denunciar les injustícies laborals i fer-les “visibles”. Els conflictes –és obvi– es resolen negociant. No cal dir que tant legítim és fer vaga com no fer-ne, amb independència de les motivacions personals de cadascú –un “perquè sí” o “perquè no” són perfectament vàlids. Tanmateix, no secundar una vaga general perquè “les vagues no resolen res” és un argument equivocat, si més no, des d’un punt de vista conceptual: les vagues no és fan amb una finalitat “resolutiva” sinó “demostrativa”. I, en tot cas, alguns precedents desacrediten la presumpta “inutilitat” que moltes persones argüeixen per justificar que no fan vaga: l’any 1988 i l’any 2002, les mobilitzacions sindicals aturaren les reformes laborals que volien imposar Felipe González i Jose Maria Aznar respectivament, malgrat que ambdós governs gaudien d’una folgada majoria absoluta al Congrés per aprovar allò que els vingués de gust.
És un moment difícil per a molta gent però és precisament per això, que l’èxit de la vaga es fa encara més necessari. I no té massa sentit tenir por de les possibles represàlies del patró o la direcció d’empresa: amagar-nos o callar tampoc no garanteix el lloc de treball. Pregunteu-li-ho als cinc milions d’aturats. És per això que tots aquells i aquelles que rebutgem frontalment la política ultraliberal i “escanyapobres” del govern del PP estem obligats a mostrar d’una manera contundent que no ens agenollarem davant de les amenaces ni les coaccions. I encara hi estem més obligats aquells i aquelles que gaudim d’una situació laboral estable –de moment!–. No és –només– una qüestió de precarietat laboral o de retallades pressupostàries. Ens juguem la sanitat i l’escola pública, ens juguem el benestar social, ens juguem la dignitat laboral... Ens juguem massa coses com per quedar-nos de braços plegats. Tots hi estem implicats i tots patirem les conseqüències. No valen excuses. No s'hi val a dir que la cosa no va amb nosaltres. Si ens desentenem, podem acabar essent víctimes de les famoses paraules del pastor protestant Martin Niemöller:
Primer s’endugueren els negres però a mi no m’importà, perquè jo no ho era. Seguidament, s’endugueren els jueus però a mi no m’importà, perquè no ho era. Després van detenir els capellans però com que no sóc religiós, tampoc no m’importà. A continuació van agafar els comunistes però com que jo no sóc comunista, tampoc no m’importà. Ara em detenen a mi. Però ja és massa tard.
Bar "La Plaza" Santa Clara (Cuba) 14 d'agost de 2011 M’incomoda d’una manera bastant punyent l’excés d’idolatria, sobretot la de natura icònica. L’adulació institucional i pública d’un govern o col·lectiu envers el seu líder sempre m’ha provocat una mica d’allò que se’n diu “vergonya aliena”. Els totalitarismes o règims monàrquics han fet sempre un ús incontrolat d’aquesta modalitat de doctrina visual. No cal dir que els països “democràtics” també han utilitzat la imatge i el seu enorme poder de suggestió per exaltar els seus líders però –tot s’ha de dir– amb una mica més de subtilesa. En tot cas, atapeir places i carrers amb rostres gegantins és, des d’un punt de vista estètic, certament deplorable. I, des d’un punt de vista ideològic, bastant ineficaç i denigrant. Dic açò perquè Cuba està literalment inundada de rètols, cartells i murals amb proclames revolucionàries de tota mena, sovint acompanyades d’una imatge de Fidel Castro, ara retratat, ara dibuixat. La “villa” de Santa Clara no és una excepció. Tanmateix, en aquesta ciutat, l’omnipresent mandatari cubà perd, sorprenentment, la seua supremacia icònica: la imatge del “Che” s’imposa d’una manera rotunda.
El motiu d’aquesta victòria iconogràfica del “Che” sobre Fidel té un caràcter eminentment històric: fou la columna IV, liderada pel comandant argentí, la que va conquerir Santa Clara durant els últims dies de desembre de 1958, tot precipitant la rendició del l’exèrcit a tota l’illa, la caiguda del règim i la fugida del dictador Batista a República Dominicana. Santa Clara és, de fet, la ciutat on, en 1997, traslladaren i soterraren les despulles del “Che” -tal i com ell desitjava- després de localitzar el seu cadàver a Bolívia –al poblet de la Higuera–, on fou ferit i capturat per l’exèrcit bolivià el 8 d’octubre de 1967, i executat un dia després, amb la inestimable ajuda de la CIA i el vist-i-plau del govern nord-americà. Precisament acabe de fer la visita de rigor al museu, memorial i mausoleu del guerriller argentí, situat als afores de la ciutat. Es tracta d’una mena de turó aixafat que la carretera divideix en dos meitats. A la dreta i damunt d’un pedestal enorme, hi ha una estàtua de cos sencer del “Che”, vestit de guerriller i amb un fusell a la mà. Les dimensions de la figura metàl·lica són certament gegantines. A sota de l’estàtua, es troba el museu que, sorprenentment, és gratuït. Ha estat interessant de trobar tot de fotografies, documents, utensilis diversos i armes emprades pel "Che" durant la guerra revolucionària i que ell mateix cita a “Diario de un combatiente”, lectura que he volgut finalitzar a Santa Clara, on acaben les seues narracions. Hamaques, equip bàsic de cirurgia, botes, boines, fusells semiautomàtics M1 i M2, rifles Springfield, metralladora Mazden... Ha estat un magnífic complement visual de la lectura. Tanmateix, el museu va més enllà de l’activitat guerrillera del "Che"; de fet, es tracta, més bé, d’un museu biogràfic ordenat cronològicament que comença com tota biografia ha de començar: amb la partida de naixement d’Ernesto Guevara i fotografies i objectes de la seua primera infantesa. Després, les peripècies juvenils, la vida d’estudiant i els primers contactes amb les idees revolucionàries. Finalment, els preparatius de la revolució cubana a Mèxic –on coneix a Fidel–, els dos anys de lluita a Sierra Maestra i el triomf final, l’etapa de construcció del socialisme al país, els seus viatges a Àfrica per internacionalitzar la lluita revolucionària i la seua empresa final, de la qual mai no en tornaria: Bolívia.
És d’agrair que el museu dedicat al "Che" siga un espai humil i senzill, lliure d’estridències patriòtiques o desmesurada exaltació. Com he dit però, als carrers de Santa Clara –i també de tota l’illa –, la figura del "Che" és omnipresent. M’ho he preguntat moltes vegades: què en pensaria el mateix "Che" Guevara de tot plegat? Estaria satisfet d’haver-se convertit en un fetitxe revolucionari, en icona mundial de la lluita armada? Què opinaria de la seua condició d’”imatge” i símbol ideològic? Fidel –no cal dir-ho– n’està encantat amb la seua condició de líder “suprem” de la revolució. Ningú no posa en dubte el seu paper fonamental en la consecució de l’èxit revolucionari; n’és, indiscutiblement, l’artífex. Fidel ha estat un líder carismàtic, amb una forta personalitat, capaç d’aconseguir persuadir amb paraules i acció a tot un poble. Fidel Castro ha estat i és una persona idolatrada dins i fora de Cuba, i ell n’està encantat. L’home s’ho creu i s’ho ha cregut sempre: d’ego no li n’ha faltat mai. De fet, ja apuntava maneres de ben jove, abans de convertir-se en el seu personatge. La seua frase més cèlebre “La historia me absolverá”, pronunciada després d’haver estat condemnat a trenta anys de presó per l’assalt al Cuartel Moncada de Santiago de Cuba, és una mostra inequívoca de la seua habilitat dialèctica i la seua descarada egolatria.
Ningú no defuig l’admiració; admirar és una manera d’estimar i, per tant, l’admiració dels demés és sempre benvinguda. Tanmateix, la idolatria té un component incondicional, de ceguera racional, que l’equipara a la passió religiosa, tot restant-li credibilitat. No tinc cap informació que ho corrobore però, després d’haver llegit el seus diaris i haver seguit mínimament la seua vida i peripècies guerrilleres mitjançant diversos reportatges i pel·lícules, tinc la sensació que al "Che" –al contrari que a Fidel– no li faria massa gràcia veure els carrers d’una ciutat atapeïts d’imatges i fotografies seues. Potser, com diuen ací, li faria un poc de “pena” –vergonya– i qui sap si es sentiria una mica incòmode pel fet d’haver-se convertit en un símbol mundial de la llibertat i la lluita dels pobles oprimits. Allò que li semblaria més denigrant però, és comprovar com, alhora, també s’ha convertit en una màquina de fer diners; una conseqüència inevitable de la "fama". És indiscutible que haver convertit la seua imatge –gràcies, sobretot, a la fotografia de Korda, que tothom té al cap– en una icona de la lluita i l'emancipació nacional i social té aspectes positius, dels quals n’estaria cofoi. També és cert però, que allò que es massifica sovint perd qualitat. D’alguna manera, el missatge arriba a molta més gent però les idees arriben molt aigualides; tant, que s’han acabat convertint en un poderós reclam comercial. Vull pensar que el "Che" hagués lluitant en contra de la seua sacralització per evitar que el convertiren en una idea idolatrada, en un tòtem ideològic, a la manera de Fidel. Des del meu punt de vista, era un home massa conseqüent amb els seus principis i les seues idees com per caure en la trampa de la idolatria: podria haver-se quedat a Cuba tranquil·lament -que és allò que Fidel li va demanar- i, tanmateix, va decidir de continuar la lluita revolucionària contra les barbaritats que, al llarg del segle XX i encara avui, l'imperialisme nord-americà i europeu comet arreu dels països subdesenvolupats. I ho féu molt conscient del que hi posava en joc: la mateixa vida. Això és ser conseqüent i no vendre l'ànima ni els principis. Per això, estic convençut que si passejant per València a mitjans dels anys 90, hagués vist un noi de vint anys lluint una samarreta amb el seu rostre dibuixat, hagués pensat: “Vaya pendejada!”. Sí: jo també el vaig idolatrar, a molt pesar seu.
La nit m’empaita i decideix tornar cap a l’hostal. El camí des del passeig marítim no té cap misteri: un cop acaba el port nàutic només cal tombar a mà esquerra i recórrer l’ample carrer que hi trobem. No hi ha possibilitat de perdre’s. És un carrer de nova planta, atapeït d’anuncis i llums: una farmàcia, un restaurant, una gelateria... Són les lamentables conseqüències de la modernitat urbana: un traçat cartesià mancat de vida i unes façanes estridents denigrades per la publicitat, a les quals, els seus propietaris han obligat a convertir-se en anunci. Tot molt ben ordenat, tot ben net i polit, tot molt nou i modern... però sense caliu, sense ànima; extremadament impersonal; d’una insuportable i mortífera banalitat.
Avui però, malgrat el gèlid febrer, l’horabaixa és inusualment amable i convida a passejar la nit. Per això, d’una manera pràcticament inconscient i seduït per un capvespretenyit de l’últim blau del dia, faig a miques l’itinerari convencional i, de cop i volta, quan sóc a tocar de l’hostal, m’endinse per un carrer desconegut. Camine molt pausadament, sense cap destinació ni rumb. Deambule abstret una bona estona; no mire res; no escolte res; no pense res. I només el ferum saborós de peix fregit que s’escapa d’una porta oberta em retorna a la vigília. És hora de sopar. L’olor m’ha despertat la fam. Faig un cop d’ull ràpid per orientar-me i tornar definitivament cap a l’hostal. Allò que veig però, em deixa absolutament desconcertat: la mutació urbana és prodigiosa. Ja no hi ha cotxes; ni sorolls; ni semàfors; ni rètols lluminosos. I, embadalit per aquest descobriment, decideix oblidar-me de la fam i continuar el meu passeig nocturn.
Sembla, certament, un altre poble; el negatiu del que hi ha una mica més avall. Totes les coses que m’envolten han recuperat l’ànima. Les façanes blanques i senzilles confonen la propietat: no es fàcil distingir on acaba una casa i on comença l’altra. El color i la forma de portes i finestres permeten una mínima i agradable diferència. Tot és molt bàsic però d’una coherència certament relaxant. És incomprensible l’efecte d’aquesta visió sobre el meu esperit. Camine pletòric, observant una bellesa tant aparentment fàcil i honesta. Em fa sentir bé, rematadament bé, la visió d’un paisatge urbà tant delicat i respectuós. No hi manca res; no hi ha cap cosa de més: tot s'ordena en la seua justa mesura i dimensió. Aquest equilibri de perfecció i aparença naturals em fa sentir una sensació ben estranya. És -potser- ingenu i fantasiós, però tinc la certesa que l’espai respira; que parla; que, d’alguna manera, la realitat que m'envolta és viva. Sembla que són les mateixes cases que mire, el mateix empedrat que trepitge, els mateixos geranis que veig a les balconades, els qui, voluntàriament, es disposen i s'organitzen d'una manera autònoma, independent, sense cap mediació humana. És un ordre perfecte, talment com la fesomia d'una persona. Caminar pels carrers és recórrer el seu cos; un cos que sempre guarda secrets i racons insondables, que mai no acabaràs de conèixer plenament: una piga, una plaça minúscula, una taca de naixement...; caminar per Altea és recórrer una pell blanca de façana; és admirar uns ulls de verd finestra; és contemplar un cabell de roig teulada...
No sé quant més durarà aquest deliciós passeig però, de moment, he decidit de passar tota la nit admirant els seus carrers. Fet i fet, ningú no m’espera a l’hostal...
"Microentrevistes de Nadal" és una experiència que pretenia esbrinar allò que saben i pensen els i les alumnes del CEIP Covalta d'Albaida (València) sobre la festa de Nadal. El dia 9 de desembre convertírem la sala de mestres de l'escola en un plató improvisat i, seguint l'estructura de Juego de Niños -un programa de televisió dels anys 80-, entrevistàrem tot l'alumnat del centre per parelles -160 alumnes d'entre 3 i 12 anys-. Les preguntes tenien un caràcter marcadament nadalenc per bé que també elaboràrem dues preguntes actuals i en clau d'humor per fer riure tothom. El rodatge fou extenuant i s'allargà durant tot el dia. Un cop realitzàrem les entrevistes però, mancava la gran feinada: la tria, l'edició i el muntatge del vídeo. Òbviament, el document final només és un recull de les seqüències més divertides i curioses que enregistràrem. Malauradament no era possible d’incloure tot l’alumnat ja que el document s’hagués allargat en excés. El vídeo fou projectat durant el Festival de Nadal de la nostra escola i va ser una cloenda d'allò més entranyable. Una vegada més, l'enorme treball va pagar la pena perquè només de veure els somriures i les cares d'emoció de tots i totes (alumnes i exalumnes, pares i mares, iaios i iaies...) ens vam sentir d'allò més complaguts i satisfets. I parle en plural perquè aquest projecte fou possible gràcies a la col•laboració de tots els mestres i les mestres i l'impagable suport tècnic i paciència d'Antoni Rodríguez -pare de l'escola-. Sense la seua ajuda haguès estat impossible de dur a terme aquesta experiència.
Després d'un llarg mes d'intents infructuosos, finalment hem aconseguit de penjar el vídeo a Internet. Volíem compartir aquest divertit projecte amb la resta del món i brindar tots i totes les persones que fan la nostra escola l'oportunitat de tornar-lo a veure amb més tranquil•litat ja que, durant el Festival, l'embolic de gent i la cridòria que hi havia al Saló d'Actes no ens va permetre de gaudir-lo plenament: de segur que molta gent es va perdre detalls, gestos i comentaris d'allò més divertits. Jo -que l'he vist un munt de vegades- no puc evitar de riure i emocionar-me cada vegada que escolte les veuetes dels i les menudes o les peculiars respostes dels més grans. És, no cap dubte, un document entranyable i únic, amb uns protagonistes únics: els xiquets i les xiquetes de l'escola Covalta; la nostra raó de ser.
Amb independència de les conseqüències que s’hi deriven, la de dissabte fou una jornada històrica al País Valencià: no és tots els dies que 150.000 persones surten al carrer per mostrar el seu rebuig frontal envers el despropòsit polític, econòmic i educatiu en el qual, el PP, ens està summergint a tots. Una manifestació no resoldrà absolutament res. Tanmateix, l’èxit aclaparador de la convocatòria és un símptoma inequívoc de que la gent comença a reaccionar. I això, en un País com el nostre, no és poca cosa. La situació és tant preocupant i precària que la societat valenciana, finalment, comença a despertar de la letàrgia en la qual ha viscut al llarg d’estos 17 anys de govern PPopular. De sobte, ens hem adonat que estem completament arruïnats i que no tenim armes per defensar-nos: ni un teixit industrial potent, ni sistema financer propi, ni capacitat productiva, ni consum intern, ni sistema educatiu de qualitat, ni governants capacitats, ni diners estalviats, ni institucions solvents, ni I+D... Ni res de res que ens siga útil per fer front a la crisi. Això sí: tenim el record gloriòs de la Copa Amèrica i la visita del Papa; tenim el circuit urbà de Fórmula 1; tenim un Pont de les Flors que ens costa, cada anys, 500.000 euros; tenim –més ben dit, teníem!– un mític parc d’atraccions que hem hagut de malvendre per les pèrdues que generava; tenim un aeroport amb escultura milionària i sense avions; tenim una Ciutat de la Llum a les fosques; tenim la costa repleta d’urbanitzacions deshabitades i tantes altres coses que ens havien de fer líders i rics. En els fons, per una vegada, Francisco Camps, González Pons i la resta d’artífexs de la nostra situació de fallida absoluta, no ens enganyaven: tenien raó! Ells s’han fet rics i nosaltres som líders. Líders en endeutament (més de 20.500 milions d’euros), líders en atur (22%), líders en fracàs escolar (més d’un 39%) i líders indiscutibles en corrupció (per a què donar dades...).
I ara, després d’haver-se fumat els nostres diners en grans esdeveniments, vestits i corrupteles diverses, encara tenen la barra de demanar als mestres i a la resta de treballadors públics que fem un esforç i siguem solidaris. No tenen vergonya ni la coneixen. Aquest atac indiscriminat i sense precedents que el govern central i la Generalitat Valenciana estan perpetrant en contra dels serveis públics ens obliga a reaccionar d'una manera contundent per defensar els nostres drets legítims, com a treballadors i com a ciutadans. No és -només- una qüestió de sou; és una qüestió de dignitat. Nosaltres hem complit sobradament amb les nostres responsabilitats laborals i econòmiques i no estem disposats a pagar la poca-vergonya dels banquers i el cinisme dels polítics, autèntics responsables d'aquesta crisi. No som els treballadors i les treballadores qui hem generat la crisi i, per tant, no serem nosaltres qui pagarem el forat multimilionari que ha generat l'especulació financera i la corrupció política.
Açò no ha fet més que començar. La manifestació de dissabte no ha estat més que el preludi; el primer acte d’una mobilització que anirà creixent cada dia que passa. Organitzarem el nostre propi “gran esdeveniment”; una revolta pacífica i silenciosa que s’anirà estenent per tota la nostra geografia. I, més prompte que tard, els farem caure. Temps al temps.
Segons el calendari maia "del compte llarg", la data 13 baktun, zero katun, zero uinal, zero kin -que equival al dia 21 de desembre de 2012- esdevindrà la fi del Món tal i com nosaltres el coneixem. Sembla que es tracta d'un càlcul antiquíssim, de fa més de 5000 anys, que assenyala un canvi d'era o de cicle, no necessàriament dramàtic o apocalíptic. L'anècdota -més enllà de creure-hi o no- és indiscutiblement divertida i curiosa. Llàstima que aquesta efemèride haja estat aprofitada per incomptables combregacions i sectes evangèliques per vaticinar -una vegada més- l'enèssima fi dels nostres dies. Quin descrèdit per als maies i la seua cultura ancestral... De nou, la infalible i vella amenaça de l'apocalipsi: la por com a mecanisme de control humà. I si abans ja funcionava, Hollywood ha convertit aquesta antiga doctrina en una estratègia geopolítica global, d'incidència incalculable. Pel·lícules i debilitats humanes a banda però, allò que sempre m'ha semblat admirable és la capacitat que tenen aquestes comunitats neocristianes de renovar-se i no perdre el crèdit davant dels seus devots seguidors. Una darrere l'altra, van errant les prediccions i, tanmateix, el nombre de feligressos convençuts no para de créixer i les esglésies es van multiplicant, amb noms cada vegada més divertits: Església de la Bíblia Oberta Nova Vida, Església Evangèlica Caminando Bajo la Luz de Cristo, Centro Evangélico Fortaleza de Sión, Corporación Evangelista Nacidos Para Triunfar, Iglesia de Dios de la Profecía Central... Erren prediccions que farien riure a un xiquet d'Infantil i tenen noms que, de ridículs com són, durien a la fallida qualsevol empresa. I, malgrat tot, el seu discurs qualla i s'escampa arreu del planeta. Això sí que és un miracle evangèlic...
La insignificància de l'ésser envers la magnitud del món i, encara més, de l'Univers, pot explicar la insondable por humana cap al misteri de l'existència i de la mort. Tanmateix, aquest fet per sí sol no és negatiu; ans al contrari: la mort ha estat sempre una font de reflexió, saber i coneixement humà. Són les religions majoritàries les qui han pervertit la por a morir, tot manipulant-la amb una mestria maquiavèl·lica i utilitzant el seu poder de subversió per treure'n profit i controlar les societats al seu gust. No mai han tractat d'explicar o d'educar en la raó o el sentiment; l'amenaça i la violència -física i moral- han estat sempre l'essència de les religions; els seus implacables mètodes per transmetre la fe i la paraula de Déu. I pobre d'aquell que no hi combreguès... Però clar, no tot anava a ser negre: l'extorsió moral i vital que promou una existència sacrificada i sense pecat -què no és "pecat" per a la religió cristiana?-, té un premi de valor suprem: la vida eterna. Això sí: et serà atorgat després de la mort; sense cap garantia plausible ni dret a devolució. És com passar-se tota la vida treballant amb un contracte-promesa basat en unes escriptures molt antigues: cobraràs una milionada...però en l'altra vida. Qui seria tant incrèdul d'acceptar una proposta tant absurda? Laboralment parlant, ningú. Ara bé, sembla que existencialment parlant, hi ha moltes persones disposades a fer-ho. Hi tenen tot el dret...
El món s'acabarà aproximadament d'ací 5000 milions d'anys: l'hidrogen del nucli solar s'esgotarà, tot generant un col·lapse còsmic que convertirà el nostre estimat Sol en una gegant roja; una monstruosa estrella el diàmetre de la qual arribarà fins a l'òrbita terrestre. Game over! Òbviament, cabria la possibilitat que el món acabès abans; igualment ingenu és confirmar aquesta hipòtesi com negar-la. Allò que tinc ben clar és que ni els maies ni, per descomptat, els evangèlics il·luminats, en saben res -encara menys la data- d'una hipotètica fi del món prematura. I en cas que tingueren la xamba d'encertar-la, què en treurien de tot plegat? És que, arribat el moment de l'ocàs, estaran millor preparats que jo? Sí? Per què? Per saber-se la Bíblia de memòria i del dret i del revés? Pse! Jo puc recitar d'una tirada i fent el pi tots els còmics d'Astèrix i Obèlix! Siguem honestos: l'únic entrenament eficaç contra la fi del món és respectar tothom, lluitar per allò que desitges i estimar i gaudir de la gent, la natura i el cos; és a dir, fer exactament el contrari d'allò que promulguen les religions. Ho diu ben clar un frase cèlebre que faríem bé de recordar tots els dies: "Qui tem la mort o -en el cas que ens ocupa- la fi del món, és perquè no ha viscut". Però que cadascú faça el que li vinga de gust, sempre i quan deixe tranquils als demés. I si, malgrat tot, algú no pot dormir pel neguit de pensar que el món, efectivament, està a punt d'ensorrar-se, que faça cas d'un aforisme de Joan Fuster. És, indiscutiblement, la frase apocalíptica més clarivident, divertida i assenyada que he escoltat mai:
Un dia el món s'acabarà i la cosa no tindrà la menor importància.
No m'agrada escriure sobre coses evidents. Sempre m'ha semblat ridícul i banal divagar sobre temes o qüestions que, es miren per on es miren, no permeten cap filigrana argumental: la discussió és sempre inòqua; un soliloqui absolutament eixut d'interès. Aquesta mena d'escrits només serveixen per desfogar-se. I això és, bàsicament, allò que pretenen aquestes paraules perquè l'espectacle "democràtic" que ens està oferint el PP, fins i tot abans de començar a governar, condueix el meu esperit cap a l'insult, la indignació i el menyspreu. El tema, d'evident com és, no dóna per a més. Tractaré d'evitar però, les paraules ofensives i les barbaritats que m'agradaria dir i que els protagonistes bé mereixen: l'improperi exacervat mai no és un bon recurs literari.
El PP, fent ús del seu poder absolut, ha impedit que Amaiur puga formar grup parlamentari propi al Congrès espanyol malgrat els 7 diputats que va aconseguir les passades eleccions. L'argument que esgrimeixen els dirigents del PP per evitar que l'esquerra abertzale tinga grup parlamentari propi és que Amaiur no ha assolit el 15% dels vots a totes les circumscripcions on es presentava -les tres províncies basques i Navarra-. Aquesta dada és -no cal dir-ho-, tècnicament certa: a Euskadi superaren amb escreix el 15% dels vots a Bizcaia, Guipuzcoa i Araba però a Navarra no; és quedaren a 14 dècimes (14,86%). Així doncs, l'aplicació estricta del reglament no permet Amaiur de tenir grup parlamentari propi. Tanmateix, aquesta decisió és d'una incoherència fora d'escala i, sobretot, és un greuge comparatiu de magnitud desconeguda. Hi ha dos precedents idèntics -ERC en 2004 i PNB en 1986- en els quals es va acceptar la creació del grup parlamentari propi malgrat que cap de les dues formacions no complien el requisit del 15%. Per si fora poc, el PP sí que ha acceptat la formació del grup parlamentari propi del partit filofeixista i espanyolista UPyD, malgrat que no arribà al 5% dels vots de tot l'Estat espanyol, requisit que exigeix el reglament -es van quedar bastant més lluny que Amaiur, 4'69%). Al llarg de les diferents legislatures de la jove però ja ben podrida democràcia espanyola, el reglament sobre la creació de grups parlamentaris ha estat aplicat d'una manera molt flexible fins al punt que no mai abans s'havia denegat la formació d'un grup parlamentari quan el percentatge de vots que hi mancaven era irrisori. De fet, pràcticament en totes les legislatures -és el cas actual d'UPyD- s'ha permés una argúcia política que permetia vorejar el reglament: el "prèstec" temporal de diputats d'altres partits. Però, clar, el cas d'Amaiur és diferent... Això mateix diu la impresentable Rosa Díez, presidenta d'UPyD, formació que sense complir el reglament podrà gaudir de grup parlamentari propi. Són esta mena de discussions a les quals em referia al principi de l'escrit: la "cosa" està tant clara que fa mandra d'escriure-ho. És evident: Amaiur no té grup parlamentari propi perquè és un partit basc i independentista. La resta d'arguments no fan més que evidenciar hipocresia i prepotència. Tot plegat, una declaració d'intencions, una petita mostra del tarannà despòtic i prepotent del partit que governarà l'Estat espanyol durant els propers quatre anys.
Tanmateix, Rosa Díez encara ha anat més lluny que el PP; no en té prou amb la injustícia -i, fins i tot, il·legalitat- que s'ha comès amb Amaiur. El seu ultranacionalisme espanyol que tant bé li està funcionant l'ha portat a presentar una iniciativa per a que el Congrès espanyol impulse un debat i una posterior votació amb l'objectiu d'il·legalitzar Amaiur, que compleix escrupulosament tots els requisits que demana la Llei de Partits i que obtingué el vist-i-plau de la Junta Electoral Espanyola per presentar-se a les eleccions del 20-N. Increïble... Volen il·legalitzar una formació plenament legal que, a més a més, ha estat la més votada d'Euskadi! La més votada! Veure per creure. La senyora Díez no té vergonya ni la coneix. Allò més greu és que els del PP -ja ho han demostrat moltes vegades- tampoc. I encara tenen la barra d'autodenominar-se "los demócratas"... Podrien, si més no, fer-li un favor a la paraula "demócrata" i demanar a la Real Academia Española de la Lengua que modifiqués aquesta entrada per ampliar-ne el seu camp semàntic i associar-la a d'altres conceptes, com ara "déspota", "prepotente" o "fascista". Així, com a mínim, usarien la paraula amb correcció i evitarien el seu galopant descrèdit.
Els resultats de les eleccions legislatives del 20-N han generat, com era d’esperar, un intens debat al voltant de la llei electoral i la necessitat imperiosa de reformar-la. Tanmateix, tothom vol portar l’aigua al seu molí i, mentres uns reclamen una relació de vots i escons més proporcional, altres demanen un millor repartiment territorial dels diputats. Òbviament, als dos partits majoritaris ja els està bé la llei actual perquè, no cal dir-ho, beneficia el bipartidisme més flagarant. Tot amb tot, és probable que la solució es trobe a mig camí de les dues propostes de reforma: elaborar una norma electoral que, sense oblidar les circumscripcions territorials, no menystinguès la quantitat de vots totals de les formacions. Malgrat tot, vista la nul·la predisposició dels dos partits hegemònics, la hipotètica reforma no és més que una il·lusió, un miratge democràtic.
Des del meu punt de vista però, tots els sistemes democràtics –no nomès l’espanyol– tenen un element estructural molt més greu que el tractament estadístic dels vots; és, d’alguna manera, el pecat original de la democràcia: les majories absolutes. Des d’un punt de vista estrictament objectiu, una majoria absoluta és l’antònim perfecte de la democràcia. I no ho dic jo; ho diu el diccionari. Democràcia:“Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. És a dir, democràcia és consens, és arribar a acords, és negociar i cedir; és participar igualitàriament en la presa de decisions importants... I quina necessitat té un partit amb majoria absoluta de consens, d’acord, d’igualtat, de negociar, de cedir...? És evident: no cap. Poder absolut significa democràcia mínima. És per això que un sistema electoral plenament democràtic hauria d’incloure un mecanisme que evitès les majories absolutes, per molt que una força política acaparès més de la meitat dels vots o escons en unes eleccions. El partit en qüestió és podria acostar molt a la majoria però no mai podria assolir-la: necessitaria sempre el suport d’un altre partit. Seria un bon antídotcontra l’absolutisme democràtic i una manera de forçar les diferents forces polítiques a cercar acords i consensuar propostes, essència de la democràcia real. Allò més greu però, es que si algun estat modern introduís aquesta clàusula al seu sistema electoral, poc tardarien els partits polítics en crear les seues formacions “satèl·lit” per fer-se, igualment, amb el poder absolut. Ja ho va dir el filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”.
El descrèdit de la democràcia, cristalitzat en el massiu moviment 15-M, és fruit, entre d’altres coses, de pensar que aquesta paraula no és més que un sinònim de votació. És una reducció conceptual molt nociva i perjudicial per a la salut de les societats. A l’Estat espanyol, després de més de trenta anys de sistema democràtic, ningú no s’ha preocupat d’explicar què significa realment la paraula democràcia. A l’empresa, a l’associació de veïns, als equips de futbol, als sindicats o, fins i tot, al sí de les famílies... A tot arreu s’ha reduït la idea democràtica a una mera acció: votar. Hi ha un problema? Hem de decidir alguna cosa? Hem de resoldre un conflicte? Votem. Malauradament, aquesta reducció conceptual també afecta al món escolar i d’una manera especialment intensa: totes les decisions que poden prendre els i les alumnes pel que fa al funcionament de la classe es fan per votació. Per a ells i elles, com per a la gran majoria de la societat, la democràcia és votar. Aparentment, és un procediment igualitari i just però no fa més que anul·lar un dels principis més essencials de l’escola i l’educació: ensenyar i aprendre a dialogar i a posar-se d’acord. I això mateix aconseguiren els alumnes de 4t de la meua escola el dilluns 21 de novembre durant una espècie de joc “electoral” que els vaig proposar; una petita al·legoria de la política. La classe havia d’organitzar un viatge. Vaig proposar dos destinacions: Barcelona i París. Els vaig dir que havien de prendre una decisió. De seguida els i les alumnes es van posicionar i van optar per fer una votació. Hi vaig estar d’acord però, per assegurar un resultat útil, vaig “intervenir” la votació i vaig dir a cadascú quina ciutat havia de votar. El resultat final de la votació fou: Barcelona, 11 vots; París, 10. Els que havien votat Barcelona estaven contents i els que havien votat París, no gens. Als de Barcelona, els vaig fer veure que, per molta majoria que tingueren, no era una bona idea fer un viatge per passar-ho bé amb mitja classe disgustada. És en aquest moment que vaig tractar de fer entendre els i les xiquetes de 4t que les votacions no són mai una bona solució; que votar s’ha de fer com a últim recurs, quan ja s’han exhaurit totes les possibilitats de diàleg i consens. I quan els vaig preguntar per una possible solució en el conflicte del viatge, Lirios ens va donar una lliçó a tots i totes: “I per què no anem a un altre lloc que ens agrade a tots?”. “Això és fer política”, els vaig dir complagut i emocionat.
Didac |
divendres, 18 de novembre de 2011 | 00:40h
El sistema electoral de les democràcies occidentals és, probablement, un dels invents més hipòcrites que s’haja inventat mai. Tot allò que envolta unes eleccions fa un ferum a farsa absolutament insuportable. Veure un polític fent campanya és un espectacle grotesc: el somriure postís, la simpatia entrenada, les paraules de manual... I allò més greu és que tots copien eixe format prefabricat. És certament patètic el circ que despleguen els partits polítics i els mitjans de comunicació durant les setmanes que dura la campanya electoral. I no menys patètica és la gent que escolta i creu les pallassades clòniques que, dia sí dia també, diuen els aspirants a diputat. Malgrat tot però, malgrat la nefasta opinió que tinc del sistema electoral i dels partits polítics, des que tinc dret a votar, ho he fet sempre. No és incongruent: les formes electorals són mimètiques; el fons –la política real–, en alguns casos, no.
El 20 de novembre donaré el meu suport a Coalició Compromís. Seria excessiu dir que votaré convençut: no és pot estar convençut d'un sistema com aquest. De fet, votaré amb el nas tapat. Malgrat tot, votaré esperançat i amb una mínima il·lusió. Més enllà del candidat que es presenta –jo haguès preferit Diego Gómez, l’expresident d’Escola Valenciana–, el 20-N votaré un projecte valent i sense ambigüitats, que aposta decididament per fer polítiques d’esquerra i pel País Valencià. El treball a les Corts i als incomptables Ajuntaments així ho confirmen. Seria ingenu però, pensar que un o dos diputats puguen “decidir” alguna cosa a Madrid. No ens enganyem: des d’un punt de vista del Congrès espanyol, la cosa té ben poca trascendència. Tanmateix, aconseguir un o dos diputats a Madrid és molt important per continuar creixent al País Valencià i demostrar que, d’una vegada per totes, el valencianisme polític i d’esquerres ha despertat de la seua letàrgia crònica. Finalment, tot el treball de tants anys de resistència cívica han trobat un vehicle polític vàlid per lluitar a les Corts. L’èxit de Compromís és, precisament, parlar clar i defensar sense embuts allò que tants de nosaltres hem defensat des de diferents associacions: Acció Cultural del País Valencià, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Salvem el Botànic... L’èxit de Compromís rau en haver apostat per persones com Mònica Oltra, d’un coratge i d’una credibilitat a prova de bombes. “Som com tu” diu l’eslógan de Coalició Compromís. Clar, honest i contundent. Hi estic d’acord: Mònica, Ribó, Baldoví, Aitana... són gent com nosaltres i s'han compromès amb les nostres idees. Per això els votaré.
Sóc
conscient de la vulgaritat i la poca elegància que emana el títol d’aquest
escrit. No penseu però, que es tracte d’un reclam lector o d’una estratègia barroera
per cridar l’atenció dels hipotètics visitants del meu bloc: us puc ben prometre
que no he trobat un títol més adient i exacte per resumir allò que aquestes
paraules volen explicar. De fet, és, des del meu punt de vista, una síntesi
perfecta de l’última “broma” informativa relacionada amb la que és,
probablement, la línia de ferrocarril més decrèpita i menystinguda de tot
l’Estat: el tren Xàtiva-Alcoi. Però no vull avorrir ningú amb la llarga llista de
deficiències que pateix la línia i que tots els qui l'usem coneixem molt bé: retards continus,
freqüències impossibles, trens obsolets, vies en un estat deplorable, estacions
abandonades... Permeteu-me només d’exposar una dada que, per molt que ho
semble, no és ni un acudit ni una exageració: actualment, és més ràpid fer el
trajecte València-Madrid en AVE (350km; 1 hora i 30min.) que anar de València a
Alcoi en el nostre estimat tren (120km; 1hora 45 minuts, quan tot va bé...). Veure-ho
per creure-ho... Acudits –i de mal gust– són les promeses de millora amb les
que, des de fa més de vint anys, la Generalitat i l’Estat s’estan omplint la
boca. Això sí que són acudits. I, entre uns i altres, mentres escoltem els seus
acudits, la lína es cau a trossos.
Hom però, té sempre l’esperança que, en
algun moment, els polítics compliran les seues promeses. Això vaig pensar amb
alegria quan, ara fa un mes, vaig llegir el panell informatiu que podeu veure a
la fotografia que encapçala aquest escrit. Però l’alegria em va durar ben poc;
exactament el temps que va tardar el meu cap en entendre que la frase “Adequació
de la línia Xàtiva-Alcoi” que anuncia el panell fa referència, únicament i
exclussivament, a la construcció d’una nova estació a Albaida. No m’ho podia
creure. Vaig consultar la notícia amb Vicent –l’home de l’estació– i ell mateix
m’ho va confirmar entre rialles: “El tren seguirà igual de vell i carraca.
Això sí: a mi em faran un hotelet!”. Però, anem a vore! Per a què volem una
estació nova! Allò que necessitem els usuaris del tren és que canvieu les
travesses, que encara són de fusta! Volem que electrifiqueu la línia i que
arregleu les vies! Necessitem més trens per millorar la freqüència de pas, que
és tercermundista! En definitiva, volem que el trajecte València-Alcoi siga
raonablement còmode, ràpid i segur. Si ho fora, el tren s’ompliria de gent. Però,
no senyor! La primera intervenció important que es fa a la línia en vint anys
és construir una estació nova a Albaida. Toca’m els ous! 600.000€ llançats a
perdre en plena crisi. No m’ho puc creure... Qui és que ha decidit aquesta
inversió poca-solta? Qui són els gestors que han considerat prioritari construir
un edifici nou enlloc de fer més ràpid el trajecte i millorar la freqüència de
pas? Com és pot ser tant rematadament inútil i irresponsable?
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià acaba d’absoldre Jorge Bellver –regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de València– d’un delicte de prevaricació. La fiscalia acusava Bellver d’autoritzar unes obres a l’entorn dels Jardins de Montfort –Bé d’Interés Cultural– tot omitint a consciència el prescriptiu informe de Patrimoni. És un fet provat que les obres es van fer d’una manera il·legal ja que, lògicament, qualsevol actuació urbanística dins d’un espai protegit ha d’estar supervisada pel servei de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, que ha d’emetre un dictamen favorable per poder iniciar les obres. I clar, si no hi ha dictamen, el tràmit és molt més àgil i no cal modificar cap projecte, que sempre suposa un extra de temps i diners a l’amic promotor... Malgrat l’evident irregularitat però, Jorge Bellver ha estat absolt pel jutge Flors. I tot, perquè ha al·legat que ell “no sabia que els Jardins de Monfort eren un espai protegit”. Riure per no plorar... Els Jardins de Montfort –s.XIX– són, després de Vívers, l’espai verd més conegut i emblemàtic de València. Estan protegits per la llei des de l’any 1941. A més a més, l’any 1992, la mateixa Rita Barberà va protegir-ne el seu entorn. I, ara, tot un regidor d’Urbanisme, que porta més de 20 anys treballant a l’Ajuntament de València, “no sabia que...”. Aquesta mena de polítics no tenen vergonya ni la coneixen. L’excusa del regidor és un insult a la intel·ligència i al sentit comú. Allò més increïble i indignant però, és que tot un Tribunal Superior haja donat credibilitat a un argument digne de xiquet d’escola.
Com era d’esperar, un cop coneguda la sentència, l’alcaldessa de València s’ha afanyat a carregar contra el Ministeri Fiscal, a qui acusa de voler desprestigiar els diputats del PP amb les seues investigacions. És, com ha dit el cínic de Esteban Pons, una “cacera de bruixes”. Ara van de víctimes. Pobres... Però de la negligència de Bellver, ni una paraula; ans al contrari: Rita ha celebrat l’absolució –pendent de recurs– com si haguès guanyat la Champions i l’ha defensat a mort, tot destacat la magnífica tasca del seu regidor “estrella”. Ni un comentari sobre la provada irregularitat. Ni un comentari sobre la “ignorància” patrimonial de Bellver. Ni un comentari sobre el seu “increïble” desconeixement de les normatives municipals. En un país normal, un regidor que actués d’una manera tant irresponsable –per ignorància o per interessos; fa igual– seria cessat fulminantment de les seues funcions o, si més no, penalitzat; no mai felicitat. Però nosaltres no vivim en un país normal; en el nostre país, als presidents imputats per un delicte de suborn impropi els tracten com a herois i els nomenen membres del Consell Jurídic Consultiu; en el nostre país, als diputats implicats en cassos de corrupció se’ls inclou en llistes electorals; i als presidents de diputació corruptes se’ls nomena directors d’institucions portuàries de primer nivell. Amb aquest panorama, és normal que, en un país com el nostre, la “ignorància administrativa” de Bellver siga motiu de lloances i no de delicte punible. La cosa és greu, indignant i, sobretot, indecent. Però, anem a vore! Què menys se li pot exigir a un regidor d’Urbanisme sinó que conega la ciutat que ha de gestionar i les lleis que la regulen? Com és possible que un infantil i covard “Jo no sabia que...” puga eximir-lo de les seues responsabilitats? Com és possible que els polítics puguen esquivar la justícia tant fàcilment?
No
m’agrada escriure des de la fel; l’enuig i la rancúnia mai no són bones
conselleres. He de reconèixer però, que aquestes paraules brollen de mi enrabiades
i sense massa control per l’estat d’indignació que m’ha provocat observar la
increïble transformació d’aquell qui ha estat el president del govern espanyol
els darrers vuit anys. Vist amb la perspectiva que permeten les dues
legislatures en les quals ha estat en el poder, el cas de Rodríguez Zapatero és,
des del meu punt de vista, un cas claríssim de doble personalitat o
esquizofrènia política. L’abisme ideològic i d’actitud que separa els dos
períodes legislatius no té, des del meu punt de vista, cap altra explicació: la
comparació de les dues etapes dibuixa un contrast polític i moral tant gran que
és inassumible per a una persona íntegra i coherent. Només els individus que
pateixen alguna mena de transtorn –encara que siga transitori– poden actuar
d’una manera tant malaltissament polaritzada. Com diuen en castellà: Quien
te ha visto y quien te ve, José Luis!
EL LLIBRE En la gran
novel·la de Robert Louis Stevenson, Mr. Hyde és la viva antítesi del Dr.
Jekyll. Hyde és un home fosc, groller, d’aspecte sinistre, que no es relaciona
amb ningú; Jekyll és un científic de reconegut prestigi, ben plantat, sociable
i d’una educació exquisida. I, malgrat tot, són la mateixa persona. El secret?
Un sèrum per millorar artificialment les qualitats físiques i mentals dels
humans amb el qual el Dr. Jekyll està experimentant i que li provoca la
monstruosa transformació quan l’ingereix. Stevenson però, no pretenia fer un
assaig sobre transtorns de personalitat; la dualitat del personatge era una
metàfora que volia reflectir les desigualtats socials que va provocar el vertiginòs
desenvolupament industrial de l’Anglaterra del s.XIX on, al costat d’un barri
obrer i deprimit, se’n podia trobar un altre replet de mansions victorianes i
jardins. Òbviament, tampoc no vull parlar jo de trastorns mentals: allò que
pretenen aquestes paraules és fer palesa la transformació –social, política i
ideològica– de Zapatero, que ha acabat el seu mandat convertit en el negatiu
d’aquell qui, l’any 2005, s’havia convertit en un referent per a l’esquerra
europea i mundial. El secret? Sens dubte, el seu “sèrum” ha estat la crisi. No
és cap excusa però: podria no haver-se’l empassat. I ho féu fins a l’última
gota, empassant-se també tots els seus principis.
CONSENS I DEMOCRÀCIA Al
llarg de la primera legislatura, Zapatero va demostrar que, ben al contrari que
l’inefable i prepotent Aznar, tenia la voluntat de cercar el màxim consens amb
la resta de forces polítiques del Congrés dels Diputats, especialment en temes
delicats i en aquelles qüestions que, per la seua trascendència s'anomenen "d'Estat". En aquest sentit –i per posar només dos
exemples– l’any 2005 el Parlament espanyol va aprovar una resolució a favor
del diàleg amb ETA. Tots els grups parlamentaris donaren suport a la resolució
llevat del PP. Fins i tot, Zapatero va promoure la proposta a la resta d'Europa i la va traslladar al Parlament Europeu on
també fou acceptada. Una altra mostra de la seua voluntat de consens i diàleg és l'aprovació, l'any 2006, de la LOE –Llei Orgànica
d’Educació–, a la qual només s'hi van oposar els diputats del PP. De sobte, la transformació:
l’any 2010 el Congrés va aprovar la polèmica reforma laboral sense el suport de
cap força política i amb l’oposició frontal dels sindicats, que convocaren una
vaga general el 29-S d’eixe any. I, fa ben poc, Zapatero va promoure la
modificació de la que, fins al moment, havia estat la cosa més sagrada i intocable
del món: la Constitució espanyola. No és negatiu modificar la Constitució espanyola: caldria canviar moltes coses d'una Carta Magna condicionada pels poders fàctics de la dictadura feixista. Allò realment greu és que dita modificació es féu sense
debat, amb traïdoria –en ple agost– i per la via ràpida, amb l’únic suport del
PP i amb l’oposició de la immensa majoria de la societat. I el consens? I la
democràcia?
POLÍTICA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR Al llarg de la
primera legislatura, el govern de Zapatero va impulsar un gran nombre d’iniciatives
socials, entre les quals hi destaca la Llei de la Dependència, que havia de ser
el quart pilar de l’Estat del Benestar. Alhora, s’apujaren les pensions i el
salari mínim interprofessional i s’afavoria el sector públic. Però quan es va
prendre el sèrum de la crisi, Zapatero va decidir de reduir dràsticament els
diners destinats a l’aplicació de la llei de Dependència i de castigar els funcionaris
i els pensionistes retallant-los la retribució, com si aquests foren els
responsables de la crisi. Als rics i als poderosos, "ni mu", no fora cas que s’enfadaren.
Alhora, creava el FROB amb diners públics, un fons multimilionari que servia
per pagar els excessos especulatius del sistema financer i rescatar els bancs i
les caixes en perill de fallida. Mentrestant, els executius de les entitats bancàries intervingudes, repartint-se prebendes milionàries i jubilacions d’or. I
aquestes “receptes” neoliberals no han frenat ni la recessió ni un atur desorbitat. D’això se’n
diu, en poques paraules, vendre’s al capital. Des de llavors, el seu descrèdit és
irreparable. Això és el que ha fet la dreta tota la vida. Ell, assegura que ho
feia a contracor, pel bé de tots. Doncs no haver-ho fet, li retreuen els milions
d’indignats que van despertant.
PAU I ANTIMILITARISME Durant
la desfilada militar del 12 d’octubre de 2003, Zapatero, en un gest carregat de
simbolisme i en protesta per la invasió d’Irak, no va complir el protocol d’alçar-se
de la cadira al pas de la bandera dels Estats Units. Aquest gest li va valer la
reprobació diplomàtica de l’Imperi i dels seus aliats però també l’admiració de
la ciutadania. El 2004, seguint per aquest camí i tot just d’entrar a la
Moncloa, Zapatero va complir la seua valenta promesa electoral de retirar les
tropes espanyoles de l’Irak, que Aznar havia enviat per donar suport a la dèspota
i macabra guerra il·legal del seu gran amic i mentor, George Bush júnior. I ho
va fer tot assumint les possibles represàlies comercials i diplomàtiques que
podia decidir el país més poderòs del Món. Això és tenir les coses clares i els
principis ferms. I el 21 de setembre d’aquell mateix any Zapatero proposava, en
la 59a Assemblea General de l’ONU, la creació de l’Aliança de Civilitzacions
amb l’objectiu de “combatre el terrorisme internacional per altres camins que
no foren les accions militars”. Encara recorde la impressió que em va causar un
fragment del seu discurs on deia que la “guerra era el camí més fàcil”; que allò
difícil era la diplomàcia. Vuit anys després d’aquella declaració marcadament
pacifista, Zapatero, en una de les seues últimes decisions com a cap de govern,
oferia –sense reserves i tot orgullòs– la base naval de Rota com a Centre Militar
Central del futur escuts antimíssils que l’OTAN –amb el patrocini dels EUA– vol
instal·lar per protegir Europa d’hipotètics atacs de països “dolents”. L’anunci
de l’oferiment i el nomenament de Rota com a centre logístic de l’OTAN fou pràcticament
simultani perquè, de nou, tot es va organitzar d’amagat i amb traïdoria, sense
consultar la resta de grups parlamentaris ni, per descomptat, exposar-ho a una votació
dels diputats del Congrés. Eixe és el seu comiat pacifista: un escut antimíssils
per afavorir el diàleg i l’enteniment entre els pobles i les civilitzacions. I es
queda més ample que llarg. Com és possible caure tant baix?
El Dr. Jekyll té excusa: cercant
una fòrmula química per millorar l’espècie humana es va topar amb l’esperpent de
Hyde, que és una al·legoria dels perills que pot comportar un progrès tecnològic
desmesurat i fora de control. Zapatero però, no té excusa que el justifique:
ningú no l’ha obligat a res. Cap sèrum no ha alterat el seu comportament: ha
pres les decisions en plenes facultats mentals. I si el gir antidemocràtic, neoliberal
i bel·licòs del seu segon mandat era inevitable més li valdria haver abandonat
amb la cara ben alta i haver convocat eleccions enlloc de convertir-se en el seu
“alter ego” funest, en un miserable Hyde.
Didac |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 01:20h
Hotel "Plaza Mayor", Trinidad 11 d'agost de 2011
Sóc a la
terrassa d’un dels hotels més luxosos de Trinidad. Una bandeta de sis músics
encapçalada per un trompeta excepcional anima el migdia calorós amb “havaneres”
i cançons “famoses” adaptades a ritmes cubans com Strangers on the Night de
Frank Sinatra, que acaben d’interpretar d'una manera brillant. Estar assegut en aquest
lloc és un petit privilegi essent, com és Cuba, una illa que, per a la gran
majoria dels seus habitants, no entén de privilegis. A Cuba, com a la resta de
països subdesenvolupats o, directament pobres, els turistes tenen (tenim) un
status especial, de rang superior. Això és certament ofensiu; un fet que m’incomoda,
si més no, conceptualment. És, no cal dir-ho, un aspecte llastimós del viatge;
un residu colonial i sectari ben vigent a tot arreu de l’illa. Sóc conscient
però que aquestes paraules emanen un ferum incoherent molt difícil de rebatre.
La pregunta o reflexió retòrica és ben elemental i evident: si tant m’incomoda
aquest llast colonial, per què no fuig dels hotels i d’altres establiments reservats
a turistes o cubans adinerats? I per si fora poc, per engrandir encara més la
incongruència, tinc damunt la taula el llibre “Diario de un combatiente” d’Ernesto
“Che” Guevara. Qui dóna més?
Tanmateix, hi ha una sèrie d’elements que “atenuen”
i, fins i tot, poden arribar a “excusar” la incoherència d’estar assegut en un
lloc que em fa sentir una mica incòmode d’esperit. En primer lloc, val a dir
que molts establiments “per a cubans” tenen unes condicions higièniques, si més
no, “qüestionables”. En aquest sentit, no fer-ne ús no és –només– una qüestió
de comoditat: en aquests països –m’ha passat més d’una vegada– el tema de l’aigua
i els aliments et pot jugar una mala passada en forma de diarrea i alteracions
metabòliques diverses que, clarament, poden amargar-te l’estada d’una manera
dramàtica. No prendre res en locals “sospitosos” és una recomanació del mateix
Danilo –el bicitaxi de Camagüey amic de ma mare–. Em va dir que no me la jugués,
que el nostre estómac no estava acostumat. “El nue’tro ya e’ de piedra!”, em
deia rient. La meua addicció al cafè amb llet matinal també és un dels motius
pels quals acabe sempre en els llocs per a turistes: són ben poques les
cafeteries que tenen llet i això, per a una persona com jo –incapaç de veure
cafè estricte– és un handicap important.Tot amb
tot, aquestes paraules no volen convertir-se en cap coartada moral; són, només,
un intent d’explicar la dificultat de desempallegar-se d’una condició –la de
turista– que et persegueix d’una manera implacable a la qual, fins i tot l’actitud
de molta gent del carrer, t’hi aboca: per molt que tractes d’amagar la teua
condició de “yuma” –mot pejoratiu que fan servir per anomenar als turistes–,
els cubans continuen tractant-te com a tal. I, de vegades, quan acudeixes a
llocs o comerços de cubans, et miren malament, com si tractares d’estalviar-te
diners evitant de pagar en divises. Aquesta actitud és, fins a cert punt,
inevitable –especialment a les grans ciutats–, degut a la penúria –que no misèria–
que viu gran part de la població. Unes dificultats que començaren a principis
de la dècada dels noranta, quan la Unió Soviètica deixà de donar suport
comercial a Cuba. Fou l’anomenat “Período Especial”, que durà fins l’any 1997. Fou
una època de dramàtiques restriccions i racionaments: no hi havia de res per
culpa del criminal embargament nord-americà –encara vigent–. El mateix Danilo
em féu una síntesi demolidora d’aquella tragèdia: “Nos cambió el humor en pocos
años. El período especial se lo llevó todo”.
Un bar qualsevol, Trinidad 12 d'agost de 2011
Quan viatges sol calen,
necessàriament, uns dies d’adaptació emocional per començar a gaudir de les múltiples
experiències i anècdotes que t’ocorren quan et mous per un país desconegut
sense cap companyia. No és fins al tercer o quart dia que comences a entendre la
realitat en la qual estàs immers. Sense adonar-te’n, comences a deixar-te dur
i, de cop, perds la desconfiança que tot i tothom t’inspira durant els primers
dies de viatge. He parlat de “tres o quatre” dies per bé que és una quantitat
temporal absolutament relativa, condicionada per les característiques del país
visitat i, no cal dir-ho, la idiosincràsia personal de cadascú. Més enllà de la
variabilitat d’aquest interval temporal però, és un fet contrastat que si “resisteixes”
la solitud viatgera durant uns dies, la realitat se t’obri de bat a bat; és com
si, sobtadament, et posaren unes ulleres que et permeten de veure les coses d’una
manera diferent i comprensible; unes ulleres “graduades” a la realitat que t’envolta.
Comences a orientar-te i a reconèixer llocs i carrers; comences a entendre la
manera de parlar de la gent i el seu sentit de l’humor; t’impregnes del seu
accent –si parles la seua llengua–; perds la por a interactuar i mantens
converses que abans rebutjaves amb un preventiu “No, gracias!”; et desfàs dels
caça-turistes amb humor, donant-los corda i conversa; i, sobretot, la gent que
t’envolta comença a reconèixer la teua persona i a respectar-la o ignorar-la talment
com si t’hagueres convertit en un element més del seu paisatge quotidià.
Precisament ahir per la vesprada vaig notar aquesta sensació, aquesta
metamorfosi turística. Al bell mig d’un xàfec d’estiu, em vaig refugiar a una
porxada i una amable velleta m’oferí d’entrar a sa casa, on m’hi vaig estar
conversant fins que durà la pluja (...) També vaig conèixer una parella d’holandesos
a qui vaig “rescatar” d’una dona que els demanava tot el que duien al damunt. I
una mica més tard, vaig conèixer un xiquet molt espavilat que no feia més que
empaitar turistes. A mi també em demanà de tot però quan va veure que jo era un
“yuma” diferent, va canviar la seua actitud. Aparegueren també unes amigues
seues i començaren a contar-me coses de l’escola. Els vaig dir que era mestre i
la conversa fou ben interessant i divertida. I, sense que m’ho demanaren, els
vaig convidar a berenar. I, ara mateix, me’n vaig a la platja amb unes
gal·leses amb qui compartiré el trajecte en taxi per fer-lo més econòmic. Les
he vist parlant amb un taxista i “sin ninguna pena” –com diuen ací– els he
preguntat si anaven cap a la platja. M’han dit que sí, que a les 13’30 estigués
una mica més endavant d’on les havia trobat. Així de senzill; així de fàcil; sense
cap vergonya. Si tot just hagués arribat avui a Trinidad, això no hagués estat
possible. De cap manera.
Només fa
tres dies que vaig arribar a terres cubanes i l’aventura ja ha fet un gir
copernicà: sóc completament sol, al centre de l’illa, a la ciutat de Camagüey,
la tercera més important de Cuba. Tanmateix, aquesta sobtada transformació
viatgera estava del tot prevista. Abans fins i tot de venir cap a Cuba, ja
tenia pensat d’aprofitar la primera setmana del viatge per conèixer un seguit
d’indrets que no volia perdre’m. També vull anar a Trinidad, a Playa Girón i a
Santa Clara. Tanmateix, no sé si tindré temps de tot perquè diumenge que ve –en
sis dies, vaja!-, el Carles s’unirà a l’expedició i vull estar a l’Havana per
donar-li la benvinguda. Després, començarà un viatge molt divertit però imprevisible.
Per això vull aprofitar aquesta setmana per fer allò que realment vull fer (...).
Els tres dies que he passat amb Rafa a l’Havana m’han servit per fer un primer
tast de la realitat cubana i anar adaptant-me a una quotidianitat d’allò més
particular i diversa. Com deia però, ara sóc a Camagüey, en missió “familiar”:
ma mare hi té coneguts i em va demanar que els fes arribar unes cartes i uns
presents. He arribat ben d’hora –a les 06:30-, després de vuit hores de bus
nocturn. M’he desfet sense massa problemes dels bici-taxis que t’assetgen a la
porta de l’estació i, quan era ja una mica lluny de tot el rebombori, he preguntat
a una dona major que passejava per l’avinguda com arribar al centre de la
ciutat. La indicació ha estat ben bàsica: seguir recte per l’avinguda fins a un
pont i creuar-lo. Un cop he superat el pont, he notat de seguida que el riu fa
de frontera entra la ciutat vella i la nova. I, a vora riu, un cartell de
dimensions considerables m’ha desvetllat una cosa que no sabia: el casc antic de
Camagüey és Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2008. Interessant.
Després
d’una bona estona caminant pel bulevar i desistir de continuar cercant un lloc
on fer-me un cafè amb llet –les cafeteries que hi ha obertes no tenen llet–,
m’he instal·lat a la Plaza del Gallo per encetar el llibre “Diario de un
combatiente”, el diari personal d’Ernesto “Che” Guevara durant els dos anys que
va durar la guerra revolucionàriacontra
l’exèrcit de Fulgencio Batista. Un cop m’he atipat de lectura, he continuat deambulant
per la ciutat i, casualment, he trobat la Plaza de los Trabajadores, lloc clau
de la meua “missió”: és en aquest indret on, a les palpentes, havia de
preguntar per un bici-taxi, de nom Danilo. Eixa és tota la informació de què
disposava. De seguida se m’ha acostat un home d’aspecte afable oferint-me,
precisament, un bici-taxi. Després d’una mínima conversa m’he animat a tantejar
la precària informació que ma mare m’havia donat per acomplir la “missió” i li
he preguntat si, per una d’aquelles casualitats, coneixia un tal Danilo. En un
primer moment, l’home ha fet cara de no conèixer cap company de professió amb
aquest nom però, després de preguntar un altre bici-taxi, ha dit que sí, que
l’home que jo estava buscant era més conegut pel seu malnom: Pinocho. Com que
m’han dit que avui treballava per la vesprada, he decidit d’anar a fer el cafè
que he perseguit sense descans des que he baixat del bus. Tres hores llargues
he hagut d’esperar fins aconseguir l'anhelat cafè amb llet. Val a dir però, que l'espera ha pagat la pena: el Café Ciudad, des d'on escric aquestes paraules, té un encant indiscutible, amb el seu aire inequívocament colonial. Ha arribat l'hora però, de fer cap a la plaça de nou per veure de trobar Danilo definitivament i acomplir el desig de ma mare.
Café Ciudad, Camagüey 10 d'agost de 2011
És sorprenent la capacitat de transformació de l’esperit: fa poc més d’un dia
que vaig arribar a Camagüey i ja em sent com a casa. Danilo s’ha convertit en
el meu “Ciceró” particular, agraït i emocionat com està d’haver tornat a saber
de ma mare. M’ha portat amunt i avall del casc antic, mostrant-me tots els racons
de la ciutat: la Plaza del Carmen, el Mercat municipal, la Plaza del Hospital,
el Parque de los Gatos... I, malgrat la penúria econòmica en la qual viu, no ha
acceptat de cap manera que li pagués un sol CUC –pes cubà convertible-.
Tanmateix, ja li he dit que no puc acceptar-ho i que abans d’anar-me’n haurem
d’aclarir comptes (...). Danilo però, no és l’únic que s’ha emocionat de
retrobar ma mare –encara que siga en la figura del seu fill-. Ma mare féu
amistat amb una família que la va allotjar en el seu primer viatge a Cuba. L’últim
cop que els va veure fou l’any 2000 però l’emoció i les paraules de tots ells
em van emocionar: parlaven de ma mare com si fos algú de la seua família, amb
una estima inusual. I, de tots els records emocionats que m’explicaren durant
la vesprada, un de ben especial i estrambòtic: l’últim cop que els va visitar,
ma mare els va cuinar una paella! Tots la recordaven amb un enyor desmesurat,
especialment Ada, una dona molt major a qui ma mare va regalar un casset de
Carlos Gardel, perquè sempre li havia agradat molt ballar. No cal dir que la
dona ja no pot pràcticament ni moure’s però va riure d’allò més quan li vaig
donar la carta amb el casset. Em va corprendre l’estima que desprenien tots per
ma mare, després de tant de temps de no haver-la vist. Quina joia de mare que
tinc!
