Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Estic d’acord amb l’homenot de l’Empordà però la seua sentència és un parany: l’origen de l’epidèmia malaltissa d’opinar que pateixen gran part dels humans no és una qüestió de dificultat descriptiva. La gent opina perquè és l’única cosa que pot fer. Sense anar més lluny, les conegudes descripcions de Pla no són més que opinions. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu: per molt asèptiques que tracten de ser, les teues paraules mai no aconseguiran d’esquivar el filtre egocèntric que s’engega sempre que expressem alguna cosa. Així doncs, no es tracta de perseguir la falsa i quimèrica meta de l’objectivitat; allò important és saber dignificar les opinions; ornamentar-les amb arguments poderosos; aprendre a disfressar-les de poesia, d’enginy, de veracitat. Eixa és la vertadera feina de qui escriu o es pretén escriptor: disfressar opinions.

L’any 2007 l’esquerra valenciana va perdre les eleccions autonòmiques molt abans del 27 de maig, data en la qual es van celebrar. El lamentable espectacle que EUPV i BNV van oferir durant les negociacions per tancar un pacte de coalició va sumir molts dels seus simpatitzants en un estat d’incredulitat col·lectiva. El pacte que havia d’il·lusionar als votants d’esquerra del País Valencià fou, paradoxalment, allò que els acabà d’enfonsar: l’acord es tancà en fals, molt tard –a quatre mesos de les eleccions–, de mala gana i al bell mig d’un clima de discussió constant agrejat per acusacions i retrets de tota mena i en ambdues direccions. Per si fora poc, després del fracàs electoral –Compromís aconseguí 7 diputats (d’unes expectatives de 12) i el PP amplià la seua majoria absoluta–, el sainet politicodramàtic  protagonitzat pel Bloc i Esquerra Unida continuà a les Corts i acabà amb l’expulsió de Glòria Marcos del grup parlamentari i l’escissió d’EUPV. Tot amb tot, un exercici inigualable d’irresponsabilitat compartida envers aquest País i tots aquells qui ens l’estimem. Sembla però, que alguna cosa han aprés d’eixa nefasta experiència.

      Dilluns passat –25 de gener–, Mònica Oltra –Iniciativa del Poble Valencià–, Enric Morera –Bloc Nacionalista Valencià– i Carles Arnal –Els Verds– van presentar la coalició electoral amb la qual tractaran de fer-se un lloc a les Corts Valencianes. La Coalició Compromís doncs, naix d’una manera ben diferent que la seua predecessora. Les negociacions es van dur a terme amb discreció i el pacte s’ha tancat en ferm i amb un marge de temps més que raonable –any i mig abans de les properes eleccions– per fer-se conèixer i convèncer tothom que són la millor opció electoral del valencianisme d’esquerres d’aquest País. És indiscutible que les tres formacions i la trajectòria política dels seus líders cohesionen una proposta ecologista, paísvalencianista i netament d’esquerres, i qui afirme el contrari s’està enganyant i vol enganyar. En aquest sentit, que Joan Ribó siga el candidat de Coalició Compromís a l’alcaldia de València és un argument irrebatible del tarannà valencià i progressista de la formació i una garantia d’honestedat política. L’únic “però” d’aquest pacte és el fet que EUPV no hi siga. Aquesta divisió és un flac favor a les nostres aspiracions de fer fora el PP de la Generalitat Valenciana. Tanmateix, després de la calamitosa experiència de l’anterior pacte és comprensible que uns i altres no n’estiguen per la llavor. Tant de bo que pogueren entendre’s de nou. Els necessitem a tots.

Des de fa molt de temps m’agrada portar amb mi alguna cosa per escriure. Tanmateix, no és fins fa ben poc que ho faig d’una manera quotidiana: abans només tenia aquest costum quan marxava de viatge. Estic content d’aquest nou hàbit. Li dona frescor a la meua escriptura, sovint massa “pensada”, massa recargolada. Quan escric als quaderns no estudie les paraules; simplement, escric. És com una mena d’alliberament: l’escriptura planificada sovint m’ofega. Quan la “cosa” no va, és certament exasperant: m’enroque en un paràgraf i ja no hi ha manera d’avançar; o comence a embolicar-me de mala manera i quan me n’adone porte tres pàgines i encara no he ni començat a escriure d’allò que pretenia explicar. Per això pense que els quaderns i l’escriptura que em permeten –lliure d’imposicions temàtiques o estètiques– ha de repercutir positivament alhora d’afrontar un escrit planificat: són una mena de catalitzadors de la meua expressió escrita, excessivament “artificial”, sense frescor. A més a més però, he de reconèixer que m’agrada posar-me a escriure a qualsevol lloc. Pot semblar bohemi, fins i tot un poc pedant, això d’escriure a llocs públics, com en aquesta terrassa de la Glorieta de Santa Pola. Ja he dit alguna vegada que aquest fet, no escriure sinó fer-ho a llocs públics, té alguna cosa d’exhibicionista. No puc negar-ho: m’agrada que em miren quan escric. No sé exactament perquè. Per semblar interessant? La veritat és que la gent que puga haver en una cafeteria qualsevol m’importa més aviat poc per tant, no té massa utilitat fer-se l’interessant en aquesta mena de llocs. Elitisme? Pensar això seria injust. Escriure, el fet físic de posar-se a escriure, és una de les poques coses que està a l’abast de tothom –o de pràcticament tothom– i l’elitisme no és sinó fer coses que la gran majoria de persones tenen vetades, per cares o per inaccessibles. Escriure, evidentment, no té res d’inaccessible i encara menys de car. Certament, no sé perquè ho faig però és un fet que m’agrada que m’observen mentre escric. En el fons, pense que és una qüestió de paisatge: quan deixe el quadern damunt la taula, obert per una pàgina en blanc i comence a escriure, no faig més que fer bonic, decorar l’entorn visual en el qual em trobe immers, donant-li un toc original, inèdit... Quan una persona escriu sense cap motivació aparent desprèn sempre quelcom de misteriós, tot generant curiositat al seu voltant: “Què serà allò que escriu?”, o fins i tot “Perquè escriu?”. M’agrada pensar això. Així doncs, m’agrada pensar que no faig més que decorar un paisatge urbà, per a gust, curiositat o indiferència d’aquells qui el formem. O potser, inconscientment, estic fent un crit desesperat, estic enviant un missatge als demés; un missatge en forma d’imatge: escriviu, treballeu les paraules i el pensament, endinseu-vos per la vostra ment i feu-la cada vegada més àgil, més comprensiva, més oberta...  Sé allò què vull dir però no he aconseguit les paraules per transcriure correctament els meus pensaments. Tinc pressa. No vull perdre l’autobús cap a Elx.

 

A mitjans del segle XVIII, les monarquies europees començaren a disfressar el seu absolutisme per evitar l’enuig i les revoltes de la població, cada vegada més conscient de la injustícia d’un sistema que els exprimia laboralment i econòmicament a canvi de no res. Advertits per un sentiment popular cada vegada més crispat, reis i nobles van atorgar als ciutadans de les grans ciutats una sèrie de concessions polítiques que els permetia de participar mínimament en els òrgans de poder. Era una manera de fer-los creure que comptaven amb ells. Tanmateix, l’únic objectiu d’aquesta iniciativa aparentment democràtica era mantenir els privilegis de l’aristocràcia i la noblesa, tot dissimulant les seues formes. L’actitud atípica dels monarques de camuflar el seu poder absolut els va valer, si més no, per fer-se un lloc en la Història: aquest fet és allò que caracteritza el període històric que hom ha convingut d’anomenar Despotisme Il·lustrat.

     Ben entrat ja el segle XXI, el País Valencià sembla viure una reedició d’aquest període despòtic, per bé que l’actitud dels seus mandataris no és, precisament, il·lustrada. Ans al contrari: la seua estratègia política és exagerar encara més el seu poder; fer-ne una ostentació desmesurada. I sembla que, de moment, els funciona. No fa molt, el sr. Fabra va declarar públicament que havia col·locat a dit a milers de persones en llocs de treball que, d’una manera o altra, estaven vinculats a la Diputació de Castelló, l’organisme públic que ell mateix presideix. Això no és res però: el seu despotisme més descarat el porta a presumir d’haver guanyat quatre o cinc vegades la “Grossa” de Nadal. Tot un fenomen. Un altre president, el sr. Alfonso Rus –Diputació de València– va declarar a l’octubre durant un míting del seu partit –PP– i davant els màxims responsables d’aquest, que “encara no havien pogut acabar amb els mestres que deien aleshores i gairebé i que calia rematar-los”. Tot un il·lustrat. Un altre exemple d’ostentació fora d’escala és Ricardo Costa, mà dreta del president de la Generalitat Valenciana. Per a ell, portar un rellotge de 25.000 euros al canell i conduir un dels cotxes més cars del mercat –l’Infinity– era la cosa més normal del món. Un cop és va saber que eren regalats per persones implicades en el cas Gürtel, els amos del partit –Rajoy i Cospedal– l’han intentat fer fora, sense que encara hi haja una decisió en ferm. Allò més alarmant però, és que el seu màxim defensor és el mateix President valencià –Francisco Camps– , que es resisteix públicament a destituir-lo, tot enfrontant-se amb Madrid. I, mentrestant, Ricardito diu, amb llàgrimes als ulls, que no entén perquè li fan això, que ell no vol anar-se’n perquè la seua conducta és impecable. Qui dona més?

     La palma despòtica però, se l’emporta la senyora alcaldessa de València, Rita Barberà –i, per defecte, tot el PP valencià, que li fa costat–.L’acarnissament que ha demostrat els darrers anys envers el Cabanyal és d’una virulència digna de ser estudiada pels psicoanalistes. L’alcaldessa vol destruir un dels barris més autèntics i peculiars de la ciutat, amb el pretext d’obrir la ciutat al mar –com si des del Cabanyal es pogués agafar una autopista cap a les Illes Balears–. Tothom coneix però, el vertader motiu d’aquesta malaltissa fixació: l’especulació immobiliària. El problema és que el barri –tot ell– està catalogat com a Bé d’Interès Cultural –BIC–. I ara, com que el Tribunal Suprem ha sentenciat que s’han d’aturar els enderrocaments –si més no, temporalment–, el seu equip municipal ha demanat a la Generalitat que, amb caràcter d’urgència, elabore un decret que, ni més ni menys, descatalogue el barri per poder continuar la seua gran obra. El Govern valencià, lluny d’aturar el despropòsit, tardà unes hores en complir el desig de l’alcaldessa,  fent gala d’un despotisme desconegut en democràcia. Ells, ni il·lustres ni il·lustrats. Només una colla de dèspotes. Més prompte que tard, ens revoltarem i els farem fora.

La música; el piano; Club de Jazz Perdido; els amics; Duke Ellington; la xocolata; els gintònics; cuinar; les anxoves; el País Valencià; riure; la cigarreta Ducados; les dones; la nit; cantar; Euskadi; el vi; la guitarra; el treball; Amparo; la llengua catalana; Lluís Llach; els llibres; la paella; el seu fill Alfons... Sobretot el seu fill Alfons. De totes les seues passions, eixa era la que més s’estimava, per molt que discutiren a sovint.

Alfons pare era un home vital i aquesta mena d’hómens no moren mai per molt que ens hagen deixat. Alfons pare romandrà per sempre més a la memòria de tots aquells a qui va estimar i que tant l’han estimat. No és una metàfora; no és un eufemisme dir que mai no morirà. És un sentiment veraç: les persones no som més que records. El tràngol de la mort ens fa entendre la vida: sé que no el tornaré a veure però també sé que no l’he perdut pas. Continua dins meu, amb els seus comentaris divertits i enginyosos; amb la seua pausa de músic; amb el seu posat elegant... Ploraré el dia del meu aniversari: l’enyoraré com un fill enyora al seu pare. Sempre hi venia, puntual a la cita.  I, talment com si és tractés d’una tradició ancestral, després del sopar, s’alçava sense que ningú no se n’adonés i començava a tocar els compassos de Qualsevol nit pot sortir el sol. El meu aniversari era això: la cançó de l’Alfons pare. Tots ens hi acostàvem i, amb un lletra que ell mateix havia escrit per cantar-me-la quan jo era un infant, l’acompanyàvem amb les nostres veus. I jo, m’hi agafava del muscle mentre l’Alfons tocava el piano amb un somriure d’orella a orella. Era l’inici d’un recital que sempre s’allargava fins a ben entrada la matinada. El meu estimat Xavi Mata –company de l’escola, com l’Alfons fill–, m’ha promès que agafarà el relleu, essent com és un pianista excepcional. És un gest emotiu; un petit homenatge. Sé que no podré cantar, però. Em desfaré amb el primer acord.

Alfons, pare del meu millor amic i, també, amic per ell sol. Sàpigues que mai no t’oblidaré; que seguiràs el teu camí dins meu. Sàpigues que volia agafar-te de la mà quan ja dormies però no hi vaig ser a temps. Vaig arribar deu minuts tard. Havies marxat i em va doldre a l’ànima. Volia acompanyar-te cap al més enllà; fer el camí junts per saber on trobar-te quan m’arribe l’hora a mi. Però no passa res: pararé l’orella i sabré on ets perquè, quan jo hi arribe –disculpa si encara tarde una mica–, sé del cert que m’estaràs esperant tot cantant Qualsevol nit pot sortir el sol.

  Un forn qualsevol (València)
        7 de desembre de 2009

Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Mai abans no l’havia vist amb tanta nitidesa i tant pròxima. No parle però, de la meua mort, d’una situació de perill que haja viscut darrerament. Parle de percebre la mort en una persona estimada, de veure que ja no hi ha volta enrere; de sentir que, inexorablement, s’acosta el seu final. Abans ahir, la mare i jo anàrem a veure l’Alfons pare a Sant Antoni de Benaixèver, on ell i Amparo comparteixen una casa des de fa vora deu anys. El van traslladar des de l’hospital, on va estar ingressat degut a un empitjorament del càncer que li van detectar ara fa poc més d’un any. Alfons és pare del meu amic de l’ànima, també de nom Alfons. És per això que hem usat sempre l’afegit de “pare” per distingir-los. Parlar d’Alfons és parlar de la meua vida, d’un camí que hem recorregut junts des de la meua primera infantesa. L’escola la Masia fou el nostre nexe vital. La casualitat va voler que visquérem en barris veïns –Malva-rosa i Cabanyal–, motiu pel qual Alfons pare portava el seu fill a la nostra parada –per llavors, l’escola la Masia era al poble de Masies i hi anàvem en bus aquells qui vivíem a València–. És curiós que a una persona que m’he estimat tant el rebés sempre a cops de puny i cosses: era eixa la meua reacció quan veia arribar l’Alfons pare a la parada. És veu que un dia m’ho explicà ben explicat i no ho vaig tornar a fer. Jo, òbviament, no recorde res de tot això. Ell sempre m’ho ha recordat entre rialles.

     Són incomptables les vegades que, un cop acabada l’escola, em quedava a ca l’Alfons per passar-hi la vesprada i la nit. Escrivint aquestes paraules m’apareixen tot d’imatges i records que romanien perfectament amagats a la memòria: l’ascensor, la porta d’entrada, la casa, l’orgue i el piano, la cuina, els quadres... Veig el passadís ple de joguines i Alfons pare demanant-nos amb la paciència de sempre que començàrem a replegar tota l’escampada que sinó el sopar es gelaria. Veig Alfonset assegut a la cadira sense voler menjar i el seu pare posant-me d’exemple perquè m’ho acabava tot, com si talment fos el seu germà gran. Veig els dos llits a la cambra del meu amic i un pòster de dibuix on hi ha un xiquet i una xiqueta agafats de la mà, en el qual es poden llegir unes paraules que no encerte a recordar: “Seràs feliç quan pugues seure al costat d’algú (...) i, en silenci, sentir que sou amics”. Hi manca alguna cosa. Tanmateix, la imatge del pòster la puc tocar amb els dits de la memòria. També són incomptables les excursions i trobades que hem fet al llarg de tots aquests anys. Viatges compartits, Nadals, dinars en família... Ara però, no m’entretindré en escriure aquestes memòries perquè, encara que en fes només cinc cèntims, m’hi hauria d’estar tot el dia. Promet que ho faré.

     Dissabte doncs, anàrem a veure l’Alfons pare. Aquest cop però, la visita era ben diferent. Alfons és al llit després d’haver passat pràcticament una setmana a l’hospital. Finalment, Amparo –la mare d’Alfons fill i dona intermitent d’Alfons pare– va decidir de traslladar-lo a casa, un fet que parla per sí sol, malgrat que ningú no se’n vol fer a la idea. Amparo –que és infermera– s’ha fet amb tot l’equipament necessari –llit articulat, oxigen, medicaments, sedants...– i ha instal·lat Alfons a la cambra on abans hi havia el piano, una de les seues passions. Macabra jugada del destí: la cambra que va destil·lar tanta vida amb la seua música, s’ha convertit en el seu nínxol de mort. Arribàrem cap al migdia. Núria, la meua germana, i la meua neboda Maria hi acudiren una mica més tard. I Raquel –companya d’Alfons–, el seu nadó Marc i els sogres també estaven a punt d’arribar. La inesperada coincidència ens convertí en una multitud una mica molesta per a una persona en un estat tant delicat. Així doncs, Alfons fill i família és quedaren fora. Entràrem ma mare i jo. La tia Encarnita era a casa. Ma mare i Amparo eixiren al jardí per parlar i jo vaig entrar a la cambra per saludar l’Alfons. La tia m’acompanyà. La imatge m’impactà, per molt que me l’esperés. L’últim cop que l’havia vist –tres mesos abans– conservava l’aspecte d’una persona perfectament sana, malgrat que havia iniciat el tractament quimioteràpic feia temps. Havia parlat amb ell feia poc però. Òbviament la seua veu transmetia una enorme debilitat que feia preveure un aspecte moribund. La imatge però, superava allò que havia imaginat, potser perquè ningú no vol imaginar que una persona estimada s’està morint. De seguida que hi vaig entrar, Alfons em va demanar amb un fil de veu que li fera dos petons. Després, vaig seure al seu costat en silenci, agafant-lo de la mà. Tenia la mirada perduda però, de vegades, em mirava amb atenció. Cap dels dos encertà a dir res. I, de cop i volta, l’Alfons fa el gest de parlar. En un primer moment, diu quelcom que no puc entendre. Pare l’orella i li demane que ho torne a repetir, que no he pogut escoltar-lo bé. I, llavors, amb molt d’esforç, aconsegueix de dir amb una veu feble però perfectament audible: “Açò s’acaba, Didac”. Vaig quedar glaçat. No vaig poder ni plorar. Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Sobretot perquè, mai abans, havia vist morir una persona que m’estimara tant.

Hi ha escrits que s'entravessen, que no troben el camí per ser. Les paraules, impotents, topen una i altra vegada amb les idees, que es resisteixen a ser transcrites: no es conformen amb la traducció literària que proposes. Tot sona vulgar i insuficient. Els motius d’aquesta disfunció creativa poden ser d’allò més diversos i, sovint, s’engresquen uns amb altres amb l’únic objectiu de torpedinar qualsevol intent d’escriptura. Jo, personalment, agraeix de tot cor de tenir activat aquest mecanisme ja que m’estalvia de publicar escrits que, decididament, no paga la pena que ningú conega.

Tanmateix, hi ha vegades que l’enuig o l’emoció fan volar pels aires aquesta mena de tallafocs mentals i, després d’una resistència inicial, l’escrit comença avançar sense cap impediment, decidit a ser alguna cosa. Fa igual que les paraules no s’ajusten amb precisió al concepte ideal que volen referir; fa igual la manca de cohesió; fa igual que tingues o no una idea clara de com acabar l’escrit: les paraules han trobat la manera d’esquivar tots els filtres literaris i ningú no les aturarà.

He hagut d’escriure les paraules anteriors per la incapacitat d’encetar un text que parlés del neguit que em va produir trobar tot de vehicles militars als jardins del riu Túria. No volia escriure qualsevol cosa; pretenia una reflexió mínimament elaborada que, alhora, transmetés el meu desconcert i la meua ràbia. He estat del tot incapaç. La imatge que encapçala l'escrit m'ha col·lapsat: m'he vist superat pel seu contingut. Com deia però, la necessitat d'escriure alguna cosa ha fet a miques les meues imposicions estètiques. I ací estan les paraules.

Després del desconcert inicial que provocà en mi una exposició tant cínica i perversa d'armament, la primera reacció fou demanar la meua nebodeta Maria que no mirés, que tot allò era “caca”. Li ho vaig dir ben fort, just quan passàvem per davant de la paradeta militar on, amb tota l'amabilitat del món, els soldats t’ofereixen tot d’informació al voltant de l’exèrcit espanyol i la seua gran tasca social i humanitària. El món a l'inrevés. Encara que res de nou: "La pau és guerra" era la màxima que es podia llegir a l'entrada del "Ministeri de la Pau". George Orwell i la seua novel·la premonitòria "1984", cada vegada més vigents. Evidentment, vam passar com un llamp per davant d’aquell dantesc espectacle. Malgrat tot, la imatge era tant violenta que vaig decidir d’aturar-me per fer un parell de fotografies. Després de recolzar la bici en un arbre, vaig baixar Maria de la cadireta i ens acostarem, ben agafats de la mà, cap a aquella monstruositat. M’apareixen tot de tòpics quan tracte de descriure les meues sensacions; és per això que no podia encetar l’escrit: no m’agrada escriure d’una manera prefabricada i previsible. La imatge era certament dantesca, terrorífica: la tranquil·litat i l’harmonia del riu a mitja tarda escapçada per la presència de la seua antítesi: carros de combat i soldats uniformats. Semblava un macabre “collage” de realitat;  una muntatge visual grotesc: màquines de guerra en un entorn de pau. I allò més inquietant: com si fora la cosa més normal del món. Puc sentir, de nou, la incapacitat per expressar-me. No vull caure en el “Com és possible?” o la seua variant malparlada “Com poden ser tant fills de puta?”. Un pare fa una foto al seu fill, que és damunt d’un tanc. Tots riuen. Em pregunte si l’adult és conscient del seu gest. És conscient que, potser, eixe mateix tanc ha matat un bon grapat de persones? És conscient que les màquines que fotografia estan concebudes amb l’únic objectiu d’arrasar vides? És capaç de percebre l’agressió visual i conceptual que suposa aquesta denigrant exhibició? Potser pense que per una foto no passa res. A més a més, al xiquet li fa molta il·lusió. Però el pare està en contra de la guerra i de matar, clar. Com l’Estat espanyol, que permet demostracions militars al bell mig de les poblacions, s’enriqueix tot venent armes a mig món i, alhora, promou la coneguda com “Aliança de Civilizaciones”. Qui proposaran de president? El director de la Guàrdia Civil?

He d’aturar l’escriptura. No puc més. L’escrit ha guanyat: ha aconseguit el seu propòsit. I la demostració és que ara mateix, malgrat la seua mediocritat, el penjaré al bloc. No transmet, ni de bon tros, el meu enuig i el meu fàstic envers la imatge que l’ha generat. Les paraules no hi poden arribar. Els pensaments, sí: per uns moments, mentre m’allunyava, em vaig pensar dins d’un d’aquells tancs, embogit d’ira, destruint tot el campament i aixafant tots els militars. Una incongruència amb la que he de conviure.

Des que la política es va convertir en una professió més, la hipocresia, el cinisme i la incoherència han esdevingut les qualitats fonamentals d’aquells qui aspiren a fer-se un lloc en aquest sector “laboral” tant ben remunerat. D’exemples n’hi ha per a tots els gustos però no paga la pena d’enumerar-los d’una manera genèrica: qui més qui menys és conscient de la putrefacció moral de la classe política. Tanmateix, localitzar un fragment de conversa, una imatge o qualsevol altre detall plausible que demostre aquesta manca de credibilitat és una feina més complexa, degut a l’ambigüitat del llenguatge que fan servir i l’allau diari de porqueria informativa a la qual ens sotmeten els mitjans de comunicació: la sobredosi d'informació neutralitza la nostra capacitat crítica.

   Fa un parell de setmanes però, tres declaracions pràcticament simultànies dels tres timoners actuals de la política espanyola, feren petar els meus sistemes d’assimilació de realitat: el nivell de cinisme i contradicció de les declaracions era tant gran que no van poder ésser esborrades de la meua memòria. Ara, dues setmanes després, he decidit d’ajuntar-les per fer un escrit que m’ajudés a compartir la indignació. La temàtica, la més recurrent dels poderosos: política i violència.

   El dia 12 d’octubre de 2009, amb motiu de la desfilada militar espanyola, Carme Chacón afirmava taxativament davant dels micròfons:

"La solución en Afganistán no puede ser sólo militar, tiene que ser política".

   Allò que les paraules de la Ministra de Defensa volen dir és que cal cercar vies de negociació política per resoldre el conflicte de l’Afganistan, on hi està emmerdat tot occident arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. O, encara més clar: que cal asseure’s a negociar amb aquells qui cada dia fan volar pels aires mercats, edificis de l’ONU o patrulles de l’OTAN.

   Dos dies després –14 d’octubre de 2009–, el Ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, feia aquestes declaracions en referència a la detenció d’Arnaldo Otegi i d’altres líders de l’esquerra independentista d’Euskadi.

"La izquierda abertzale tiene que decidir entre la violencia y la política, porque mientras haya violencia no habrá política".

   És evident doncs, que Rubalcaba no coincideix amb el criteri de la sra. Chacón. És a dir: amb els talibans –que assassinen d’una manera absolutament indiscriminada– sí que cal negociar; sí que cal assolir una solució política per resoldre el conflicte. Tanmateix, no hi ha cap possibilitat de negociació política per resoldre el conflicte basc i, per eliminar aquesta possibilitat, empresonen els hipotètics interlocutors –que no han assassinat ningú–.

   Finalment, el mateix José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, va declarar durant l’últim viatge oficial a Israel –17 d’octubre de 2009– la següent perla argumental:

"El Informe Goldstone no puede ser un elemento o factor que entorpezca el proceso de paz entre Israel y Palestina".

   L’informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de Nacions Unides amb l’objectiu d’investigar l’última ofensiva militar de l’exèrcit israelià sobre el territori ocupat de Gasa, conclou que “accions de l’exèrcit israelià desembocaren en crims de guerra i, potser, en la violació de drets humans. (...) L’ofensiva israeliana tenia com a objectiu tota la població de Gasa, a la qual es volia castigar”. Cal recordar que durant les tres setmanes d’intervenció militar, hi hagueren 1400 morts palestins i 5000 ferits. L’informe també acusa –en menor grau– Hamàs dels mateixos càrrecs.

   I què vol dir Zapatero amb les seus declaracions? Ras i clar: que aquestes acusacions –és a dir, l’extrema violència del conflicte– no pot afectar el curs de les negociacions polítiques per assolir la pau. Vaja: que 1400 morts damunt la taula i un informe que acusa Israel de crims de guerra, no haurien de ser un impediment per seguir fent política i que no seria prudent de jutjar ningú per aquests fets. Als bascos però, els empresonarem per si de cas.

   En què quedem, doncs? Violència i política poden anar de la mà o no? Les afirmacions dels pesos pesants de la política espanyola responen amb claredat aquesta qüestió: depén del conflicte. Sembla que com més morts i més violència genere el conflicte, més d'acord estan en la necessitat de cercar una solució política. Curiosa conclusió. Si ETA actuara com els talibans, el govern espanyol s'avindria a negociar una eixida política del conflicte basc? Preguntats per la incongruència de les seues declaracions, Rubalcaba, Chacon i Zapatero -i tota la resta de polítics- s’afanyarien a dir que “no és el mateix” però en eixe punt acabaria la seua argumentació. Clar: no és el mateix...  Bàsicament perquè el conflicte basc el tenen a casa –i fa trontollar els mateixos fonaments de l’Estat– i els altres són a milers de kilòmetres d’ací i no els preocupen el més mínim.

Des de ben menut, he sentit sempre una atracció irrefrenable per descobrir els subterfugis de la realitat que m’envolta. Sempre que puc, tracte d’endinsar-me en els processos o mecanismes invisibles que sostenen la meua quotidianitat. M’agrada observar les coses des de punts de vista diferents: és una d’eixes dèries que no entén de vergonyes. Per això, cada vegada que coincideix amb l’home del cafè a la sala de mestres de l’escola, observe bocabadat el prodigiós interior de la màquina que converteix el metall en líquid. També he gaudit d’allò més observant la gravació d’un programa de televisió i vaig fer d’extra a una pel·lícula només per poder veure el cinema des de dins. L’any passat em van seleccionar per participar en Suc de coco, un programa d’idees i innovació de Catalunya Ràdio, presentat pel gran Xavier Solà. Més enllà de la idea que vaig exposar –“La teula solar”–, el meu desig era descobrir què i qui s’amagava darrere les veus que escoltava sempre a l’hora de dinar. Una experiència inoblidable. Tant com observar un fragment de la teua ciutat des d’un balcó o una perspectiva a la qual mai abans no hi havies tingut accés. O tant com descobrir una persona amb la que sempre havies desitjat parlar. És el negatiu de la realitat: la revelació del seu secret.

Sovint però, no és fàcil accedir a l’ànima de les realitats ni tampoc observar-les des de segons quines perspectives. I, divendres per la nit, a Carcaixent, vaig tenir el privilegi de viure una realitat que coneixia molt bé –tothom ha vist algun cop la gala de lliurament d’un premi– des d’un punt de vista des del qual mai no l’havia viscuda. Quan el presentador de la cerimònia d’entrega del X Premi de Teatre Infantil “Xaro Vidal” va llegir el veredicte del jurat, vaig ser jo qui s’alçà de la butaca i s’enfilà a l’escenari per dir unes paraules d’agraïment. Allò que tantes vegades havia vist –i desitjat– com espectador estava vivint-ho en primera persona: era jo l’interior d’eixa realitat. Quedaven enrere deu dies d’emoció continguda: m’havien comunicat el veredicte amb antelació, tot demanant-me que guardés el secret fins el dia de l’entrega del premi. No ho podia creure. Evidentment ho vaig dir a les persones inevitables: mare, pare, germanes. També als grans amics i als mestres de l’escola amb qui tinc més confiança. Em plenà de goig que les meues companyes d’escola Marian, Encarna i Viri –amb el seu home Paco–, acceptaren la invitació d’assistir a la cerimònia. Ma mare i Martina –la meua germana gran– també hi eren.  L’agraïment més sentit fou per a totes elles. Abans d’adreçar-me al públic però, mentre regulaven l’alçada del micròfon, vaig fer un colp d’ull fugaç per veure on era ma mare. Només volia comprovar que la percepció no em traïa, que era jo qui estava generant aquella realitat. Vaig mirar la mare, que em va somriure. Li vaig tornar l'expressió, emocionat de veure-la entre el públic. I vaig quedar tranquil. Efectivament: al seu costat hi havia una butaca buida.

Aquestes paraules, quan considere que tenen un mínim interès, seran la bastida de l’escrit que fa cent d’aquest bloc. Les copiaré –ara mateix formen part d’un document “Word”–, les enganxaré a l’espai “Entradeta” del processador de textos del bloc –poques vegades escric l’article on caldria escriure’l– i el servidor de Vilaweb les convertirà en el seu “alter ego” virtual. Com que aquestes paraules no tenen una orientació o motiu massa consistent aprofitaré per dir que si no escric on diu "Text" és perquè també són poques les vegades que, quan consulte un altre bloc, pitxe l’enllaç on diu “Vull llegir la resta de l’article” que, precisament, mostra les paraules que s’escriuen a l’espai on s’hauria d’escriure el gruix de l’article. Com els humans tenim la tendència malaltissa de pensar que els demés actuen igual que nosaltres, pense que seran ben poques les persones que "Voldran llegir la resta de l’article" i, per tant, estic condemnant una part de l’escrit a la indiferència dels visitants. És, clarament, un greuge comparatiu que cap paraula no pot acceptar. Per això les escric totes a l’Entradeta que, inevitablement, passa a ser una "Entradota". Després d’un incís tant prescindible comence a dubtar de que aquestes paraules puguen acabar tenint un mínim interès...

     Tanmateix, permeteu que em desdiga d’allò que he dit tot just començar a escriure: les paraules les publicaré. Ja ho crec! Tinguen un mínim interès o no. L’explicació és contundent: porte darrere d’aquest escrit molt de temps. Un dia d’estiu vaig consultar les estadístiques del bloc. En aquell moment –juliol o, potser, principis d’agost– acabava de publicar Retrobaments (II) i a l’apartat d’entrades hi figurava el número 98. L’article número 99 ja estava reservat per a Retrobaments (i III) i, per tant, el següent escrit anava a coincidir amb un número d’eixos afortunats en els quals és celebren coses: 100 anys del naixement de no-sé-qui, 100 programes de ràdio, 100 combats de boxa, 100 dies de govern... El 10 no és una xifra tant festiva: sembla que sàpiga a poc. El 1000, en canvi, és un poc excessiu: potser una mica pretensiós de més. Així doncs, 100 escrits és un esdeveniment que havia de celebrar d’alguna manera, després de tota una vida impregnat de base 10. Tot amb tot, aquesta convenció festiva i numèrica de venerar el número 100 i no el 38, no és més que un efecte col·lateral del sistema mètric decimal.

     Ara, per acabar d’arreglar aquesta efemèride, permeteu-me d’explicar un parell de vicissituds –costa de llegir la parauleta eh!– al voltant de l’escrit. Les escriuré d’una manera esquemàtica. Allà vaig: És dels pocs articles –sinó l’únic– que tenia títol abans que temàtica –de fet, podeu comprovar que encara no té temàtica–; M’agradava el títol, per això m’he encaparrat en escriure’l; Volia acompanyar l’escrit amb una fotografia d’un numero 100 d’una portal de carrer però, malauradament, a Albaida no hi ha cap carrer suficientment llarg; El trepidant inici de curs m’ha impedit de posar-m’hi abans –fa més d’un mes que vaig penjar l’ultima entrada del bloc–; La UOC, l’escola i d’altres històries en tenen la culpa; No saber gestionar el meu temps, també; M’hi he posat després de desvetllar-me a mitjanit i comprovar que qualsevol intent de recuperar la son era inútil; L’estic acabant quan són vora les 4:30 AM; Mentre l’escrit passejava pel meu cap reclamant desesperadament una mica de concreció, va tenir diferents possibilitats temàtiques; Abans de convertir-se en aquest esperpent, l’escrit volia prendre la forma de la realitat que l’envoltava en el moment de nàixer; Sens dubte, hagueren aparegut el sr. Costa, Francisco Camps i el seu col·lega alemany Gürtel; el seu homòleg català –Millet– també hagués aparegut; Mira tu per on, tots quatre han acabat apareixent; Com que no hi havia manera d’iniciar la redacció, vaig pensar de confessar-me amb l’escrit i explicar que no hi havia manera d’encetar l’entrada número 100, que estava completament enrocat en el 100 i que, potser, era el final del meu bloc; Era evident però, que un argument tant vulgar no mereixia ser escrit –si més no d’una manera premeditada–; Finalment, ha estat un insomni accidental –no m’ocorre pràcticament mai i no sé ben bé a que atribuir–; I què passa si ha estat un insomni l’origen d’aquestes paraules? No n’estic orgullós però és evident que la gran majoria de columnistes consagrats sovint escriuen amb una motivació bastant més pobre que un insomni, vistes les ximpleries que apareixen als diaris cada matí...

     Així doncs: què collons! Felicitats, número 100!

Com he explicat al llarg dels dos escrits anteriors, retrobar els alumnes i els mestres del CEIP Pràctiques (València) i del CEIP Virgen de Loreto (Santa Pola) després de tants anys, fou fruit de la casualitat; un fet absolutament accidental, sense cap premeditació nostàlgica. Tanmateix, després del segon encontre, vaig entendre que les coincidències i l’atzar potser s’havien aliat per convertir-se en una mena de senyal que em conduís cap a l’origen de tot plegat: era l’any de retrobar-me amb mi mateix, amb aquell mestre novell que vaig ser i amb els alumnes que em van permetre de començar a aprendre aquesta apassionant professió. No puc localitzar el precís moment en el qual vaig adonar-me’n d’aquest senyal; un cop el vaig sentir però, el vaig desxifrar de seguida: l’escola Gavina.

     L’escola Gavina fou la primera escola en la qual vaig treballar de mestre; fou el meu bateig docent. De fet, en el meu cas, aquesta afirmació és estrictament veraç, car el meu període de pràctiques de Magisteri –l’últim semestre de la carrera– el vaig fer a Alkmaar (Holanda), gaudint d’una beca Erasmus, i fou –per dir-ho d’alguna manera...– molt diferent al de la resta de companys de promoció. A València, t’assignen una escola i t’hi estàs durant mig curs. Primer gaudeixes d’un període d’observació a l’aula, en el qual fas de mestre de suport, tot prenent nota de com treballa el mestre tutor; després, comença l’acció i ets tu, durant dos o tres setmanes, qui fa les classes, qui porta el rumb, tot preparant sessions i activitats per als alumnes. Doncs bé, a Holanda, no vaig fer res d’això –la part pràctica es va limitar a visitar escoles, no a fer de mestre– i, per tant, vaig acabar la carrera de mestre sense haver fet una sola classe “real” amb alumnes. Per això, quan Fina Masgrau –llavors directora de l’escola Gavina– em trucà l’octubre de l’any 2000 per dir-me, sense previ avís, que començava a treballar dilluns –érem a divendres–, se’m feu un nus a la gola: havia arribat l’hora de la veritat.

     No cal dir que fou un any intens, ple d’emocions i d’aprenentatges; un any frontissa en la meua minúscula història vital: m’endinsava de ple en la que seria –ja per llavors n’estava convençut– la meua única professió. Aquell any inicial vaig treballar com a mestre de suport a 1r cicle de primària i a l’etapa d’infantil; és a dir, vaig ser una mena de “comodí” pedagògic per als mestres tutors. Tanmateix, també vaig ser el mestre d’educació física –la meua especialitat– de 1r i 2n de primària i, d’una manera experimental, vaig introduir l’anglès a 1r, on fèiem una classe setmanal. Així doncs, el meu pas per l’escola Gavina –només hi vaig estar un any– fou marcadament influït per aquestes dues classes, especialment la de 1r, a qui vaig dedicar la major part del meu temps, il·lusió i esforç.

16 de febrer de 2009
     Com he dit, no sé en quin moment vaig ser conscient que havia arribat l’hora de retornar a l’escola on va començar la meua història com a mestre. No sé quina fou l’espurna que va encendre el record però sé que fou temps després de visitar l’escola de Santa Pola. Potser vaig veure algun mestre de la Gavina en alguna manifestació, potser fou una fotografia... No puc situar eixe precís moment. En qualsevol cas però, és abans de febrer d’aquest any perquè és en eixe moment que decidesc de trucar Albert Dasí, director de l’escola, per explicar-li tota aquesta història dels retrobaments i demanar-li de visitar l’escola. Com adés, prèviament havia fet un càlcul cronològic que Albert em confirmà: les classes de 1r i 2n del curs 2000-2001 eren  encara a la Gavina... 9 anys més grans! Aquesta vegada el canvi era extraordinari: els infants que vaig fer riure i córrer tantes vegades s’havien convertit en alumnes de 3r i 4t d’ESO: adolescents de 15, 16 i, fins i tot, 17 anys. Em moria de ganes de veure la transformació. És clar que a la Gavina hi vaig tornar l’any següent per veure de nou els meus alumnes i saludar els mestres que m’acolliren tant bé durant aquell curs: Paco Raga, Hèctor, Fina, Teresa, Vicent Teruel, Júlia, Creu, Empar, Vicent Calabuig, Emi, les cuineres... Guarde un gran record de tots ells. De fet, hi he tornat molts cops –sopar d’ex-mestres i ex-alumnes, Festa de Nadal, alguna visita llampec per saludar tothom...– però no mai havia tornat a veure les meues classes juntes. Així doncs, l’impàs de temps era majúscul, tant com la meua emoció. Fins i tot vaig tenir un somni ben estrafolari unes nits abans del retrobament: entrava a classe i veia als alumnes ben grans i majors... però amb les mateixes cares d’infants que jo recordava. Vaig demanar Albert de visitar l’escola el dia 16 de febrer aprofitant que teníem un dia de festa a Albaida. Em va concedir el desig i em va dir que parlaria amb els mestres i que no diria res als alumnes. Per últim, coneixedor de la meua activitat literària amateur –bloc, col·laboracions diverses, alguna publicació...– Albert em va demanar que aprofitara l’encontre per explicar alguna cosa referent a la creació literària i al meu treball a l’escola pública, proposta que evidentment vaig acceptar de bon grat. I, el dia acordat, tal i com havia fet tantes vegades nou anys abans, vaig agafar la bicicleta de bon matí i vaig fer cap a Picanya, conscient que era a punt de tancar el cercle i retrobar els alumnes amb qui vaig compartir les meues primeres passes com a mestre.

     Novament, les cares de sorpresa, de perplexitat; i els somriures; i els comentaris; i l’expectació. Ara però, ja no tenia davant xiquets i xiquetes d’escola: les mirades, les preguntes, la curiositat... són ben diferents. I, malgrat tot, les persones, al llarg de la seua vida, conserven aquella nena o aquell nen que van ser. Iona, Helena, Marc, Mireia, Adrià, Andrea... Vaig parlar sobre la memòria i el seu insondable funcionament: tu no tries els records; són ells que et trien a tu. I vaig explicar un parell d’anècdotes d’aquell any. De nou, les cares que diuen “És veritat! Ara me’n recorde!”, i d’altres que cerquen infructuosament aquell passatge. Fidel amb allò que havia pactat amb l’Albert, mostre el meu bloc i explique perquè escric, tot deslligant la meua minúscula parcel·la virtual de les anomenades “xarxes socials”: Myspace, Twitter, Facebook... Les conec, sé com funcionen, però no m’interessa allò que m’ofereixen. És un “no” raonat, des de la coneixença, que prové d’una persona que no és tant jove com ells però que forma part de la mateixa generació “tecnològica”; un “no” que els alumnes, si més no, escoltaren; els “no” dels seus mestres no els escolten, em va dir Vicent Calabuig. És normal: és l’edat de dir que sí als “no”.

     No tornaré a parlar de les emocions: no m’agrada repetir-me. Després d’aquesta primera visita, vaig fer un tomb per la classe de 4t d’ESO i vaig notar el meu record bastant més desdibuixat però igualment intens. Un cop és féu l’hora de dinar Albert em convidà a compartir taula amb tot l’equip. Vaig acceptar la invitació gustosament. A la sala de mestres més d’un em preguntà sobre l’experiència. I els vaig explicar un minúscul episodi que, nou anys després, havia pogut explicar a la mateixa protagonista, davant de tota la classe. Un passatge insignificant de la meua vida que, tanmateix, la meua memòria ha guardat d’una manera extremadament nítida, com si m’anés la vida: com si d’aquest record en depengués.

     Era, indiscutiblement, el meu primer dia a l’escola. Estava a l’aula de 1r. El curs havia començat feia un mes i Aina –la mestra que substituïa Creu– ja tenia “controlada” la classe. Pense que era la segona hora del matí. Els menuts, que tot just havien abandonat l’etapa d’Infantil per començar la primària (la gran majoria encara tenien 5 anys) estaven ben enfeinats fent un dibuix. Jo, passejava per l’aula, tot observant-los, amb la inquietud i la inseguretat d’aquell qui és nou en un lloc i no sap massa bé ni què fer ni on mirar. De sobte, m’ature al costat d’una alumna –Iona– i li pregunte què és allò que està dibuixant. No recorde què em va respondre però recorde allò que em va dir just després. Aquella criatura eixerida de cinc anys, que no alçava un pam de terra, se’m va quedar mirant fixament amb uns ulls enormes. I, després d’uns segons d’observació, de cop i volta em va dir: “Tens la part de dins dels ulls molt bonica”. I va continuar dibuixant.

     Són eixa mena d’anècdotes que t’acompanyaran per sempre més; que fan d’aquesta professió, la més agraïda del món.

Per difícil que semble de creure, la protagonista accidental del meu segon retrobament fou la meua estimada bicicleta. La setmana del 9 d’octubre Albaida fa festa grossa: la vila fa coincidir la diada valenciana amb les festes locals de manera que, encara no fa un mes que hem tornat de les vacances d’estiu que ens trobem amb una “pasqua” de tardor. Són nou dies de festa –una setmana sencera amb els seus respectius caps de setmana– ben inoportuns perquè trenquen la marxa del curs tot just comencem a agafar embranzida. En un poble tant beat però, canviar les festes patronals seria poc més que un sacrilegi i, evidentment, el 9 d’octubre tampoc no és una data susceptible de ser traslladada. Tot amb tot, aprofitant aquesta llarga aturada lectiva, vaig fer cap a Elx per passar uns dies a la magnífica casa de camp que té mon pare a la serra. Per primer cop però, hi vaig anar fent ús de la combinació més ecològica i intel·ligent que existeix per desplaçar-se: tren+bicicleta. I, com bé he dit, fou aquesta decisió la que em va permetre de retrobar els alumnes i els mestres d’una escola a la qual no mai havia tornat.

6 d’octubre de 2008
Vaig passar el cap de setmana entre palmeres, natura i arròs: mon pare és un cuiner excel·lent. Com que no hi havia cap pressa –tenia tota una setmana per endavant–, vaig decidir de tornar cap a València dilluns per la vesprada. I, novament, un encadenament fortuït d’idees em conduïren cap a un entranyable retrobament. El matí de dilluns havia pensat de fer alguna excursió, aprofitant la independència de moviment que em permet la bicicleta. Vaig pensar d’acostar-me fins al Fondo d’Elx, un paratge natural ben miraculós: de camí cap a la mar, al bell mig de la sequedat més absoluta, brollen uns ullals d’aigua subterrània que donen vida a aquesta marjal, per a gaudi de les innombrables espècies d’aus que s’hi aturen abans de seguir el seu pelegrinatge cap a l’Àfrica. D’una manera inconscient però, aquesta idea em féu pensar en el primer i últim cop que hi vaig estar i això reconduí la meua memòria cap al CEIP Virgen de Loreto de Santa Pola, on hi vaig treballar durant el curs 2004-2005: aquell any visitàrem el Fondo d’Elx amb els alumnes de 2n i 3r cicle, en una eixida que jo mateix vaig proposar. De seguida vaig entendre que havia arribat el moment de tornar-hi.

Tenia un petit remordiment relacionat amb aquesta escola: era l’única a la qual no hi havia tornat mai. El motiu però, no és cap altre que la coincidència d’horaris i la llunyania respecte València: allà no vaig tenir cap problema amb ningú; ans al contrari, fou un curs ben animat i complet. El fet és que no hi havia tornat. I feia quatre anys del meu pas per l’escola, temps suficient per a l’oblit –només hi vaig treballar un any–. Les visites inesperades –i més d’aquesta mena– sempre són una mica compromeses. Malgrat els meus dubtes però, la decisió estava presa. Així doncs, vaig agafar la bicicleta i vaig fer cap a Santa Pola de bon matí. Primer canvi: l’escola nova era una realitat! El vell i decrèpit edifici en el qual jo vaig treballar havia cedit el pas a un col·legi nou de trinca. Amb una mica de nervis i dubtós de la meua aparició, vaig trucar a la porta. Un soroll magnètic em va permetre d’obrir-la. I abans fins i tot d’entrar-hi, vaig escoltar una veu ben potent i familiar des de dins de l’escola:

“Homeeeee, si és el Dídac!”

El somriure i la veu de Juanjo, que continuava de conserge, em van rebre d’una manera que no m’esperava; talment, com si encara hi treballés. Inaudit. Després de les obligades preguntes i respostes sobre la meua inesperada aparició, Juanjo m’ensenyà la nova escola i em conduí finalment cap a la sala de mestres on vaig trobar tot de cares conegudes: MaCarmen –directora–, Isabel –cap d’estudis–, Bea, Javi, Alícia... De tots i totes es va desprendre un somriure de sorpresa i d’estima que em va omplir de goig. Hi hagué però, una excepció: mai no vaig acabar d’entendre’m amb Jesús, el secretari, un tio bastant fosc. Acabat el pati, mestres i alumnes tornaren cap a classe i, novament, després d’un petit càlcul similar al que havia fet al CEIP Pràctiquesun mes abans, vaig poder situar uns alumnes que recordava molt bé a 5è i 6è de primària, a punt d’anar-se’n a l’institut. Aquest cop però, era diferent. En aquesta escola havia fet de mestre d’educació física i, per tant, tots els i les alumnes havien passat per les meues classes. Evidentment, després de quatre anys, la gran majoria havien marxat. Però els i les alumnes de 1r i 2n que vaig tenir aquell any –i que foren, de lluny, amb qui millor ho vaig passar– continuaven a l’escola, quatre anys més majors. Vaig preguntar MaCarmen si podia entrar a classe per saludar-los i ella mateix m’hi acompanyà. I de nou, les cares dels alumnes: de la seua indiferència a l’estranyesa; de l’estranyesa a l’estupefacció; de l’estupefacció als comentaris entre taules i als somriures amagats. Només són uns instants però són d’una efervescència emocional tangible. Després, les inevitables explicacions i preguntes, que condueixen els i les alumnes als racons més amagats de la seua memòria. I, uns minuts més tard, l’inevitable comiat, possiblement per sempre més. Ja he dit que no és possible explicar què sent un mestre quan viu una experiència com aquesta.

Faig de nou cap a la sala de mestres, tot cercant MaCarmen per acomiadar-me. La trobe estirada al passadís, fent un dibuix enorme en paper continu del Rei en Jaume. Deixa estar les pintures i m’acompanya cap a la porta. I de camí, m’explica una història que em deixa bocabadat: per tant increïble com inesperada que és.

Didac, te acuerdas que una vez, el año que trabajaste aquí,  le contaste una historia de miedo a unas niñas de 3º  durante la hora del recreo?, em va dir la directora mentres caminàvem pel passadís. El comentari em va desconcertar: després de quatre anys, no era precisament el tipus de pregunta que m’esperava. Fent una mica de memòria, vaig localitzar aquella anècdota: un matí qualsevol, no sé per quina raó, vaig començar a contar una història de por a un grup de xiquetes de 3r, l’argument de la qual era absolutament improvisat: fou la primera cosa que se’m va ocòrrer. Els vaig explicar que sota l’escola hi havia tot de passadissos secrets que formaven un laberint subterrani pel qual, fins i tot, es podia arribar a una platja propera, sempre i quan es coneguera el camí correcte. El fet de conèixer l’escola i els seus voltants em permetia de donar tota mena de detalls per aconseguir la “veracitat” i proximitat que tot relat de por necessita per funcionar. Així doncs, als passadissos s’hi accedia per una porta secreta que hi havia sota les escales i que, evidentment, havia estat tapada per una falsa paret. “Ja, clar!”, deien les alumnes entre curioses i desconfiades. “I, a vore: perquè taparen la porta, Didac?”, preguntaven tot cercant un “error” o una incoherència en l’argument. I, llavors, l’element clau: “Doncs perquè fa molt de temps una xiqueta hi va entrar sense voler i s’hi va perdre per sempre més”, vaig dir amb un posat misteriòs, tractant d'amagar el riure que em venia. L’hora de pati no donava per a més. De camí cap a classe les alumnes, evidentment, van dir que era una mentida enorme i que aquella història me l’acabava d’inventar. Uns dies després però, recorde que la mateixa directora em va demanar que canviara el “final” del relat o que els expliquès que era mentida perquè es veu que la història arribà a casa i algunes mares li havien dit que les seues filles tenien por per la nit. Ahí es va acabar la història. O això pensava jo.

Bueno, pues se ve que tu historia fue pasando de clase en clase y de año en año, conviertiéndose en una especie de leyenda del colegio. Lo mejor de todo es que yo me enteré al final del curso pasado, cuando derribaron la antigua escuela. Se ve que debajo de los cimientos encontraron los restos de un aljibe árabe; una serie de canalizaciones que, claramente, parecían pasillos. Pues imagínate cual fue mi sorpresa al oir, en una visita que hicimos con los alumnos, que “eso Didac ya lo sabía porque nos había contado la historia de una niña que...”. No es increible!

No podia creure-ho. No vaig saber què dir d’emocionat com era. Només vaig ser capaç de prometre la directora que escriuria allò que m’acabava d’explicar. Bé s’ho mereixia una història tant fantàstica.

Aquest és un d’eixos escrits que no pots deixar d’escriure: una mena de neguit et persegueix sense descans fins que aconsegueix d’asseure’t davant l’ordinador per encetar-lo. Hi ha d’altres idees que poden esperar eternament. De fet, al llarg de la vida de cadascú, incomptables idees quedaran orfes de paraules i res no remourà les nostres consciències: si no han aconseguit de vèncer la resistència que tot escrit genera inicialment, vol dir que, o bé no havien de ser escrites o bé no les havies d’escriure tu. Aquest escrit però, fa temps que volia ser i, fa una hora, ha aconseguit el seu propòsit: la forta càrrega emocional de l’experiència ha estat més poderosa que la inèrcia mandrosa del calor i les vacances.

18 de setembre de 2008.
Amb motiu de la celebració del I Congrés Internacional d’Interacció Comunicativa i Ensenyament de Llengües, organitzat per la UV a finals de setembre de l’any passat, vaig aparèixer per l’Escola de Magisteri “Ausiàs March” de València ben d’hora. Era un dia lectiu –dijous– per això vaig haver de demanar permís a l’escola. Em sap molt greu faltar al treball però la meua absència era més que justificada: a més a més d’assistir al congrés amb l’ànim d’aprendre d’aquells qui en saben més, jo hi feia una petita ponència, de nom Performance a l’escola, on plantege la necessitat de revisar les pràctiques teatrals a l’àmbit escolar. Com deia, a la sessió inaugural hi vaig arribar amb molta antelació i, després de saludar un parell de professors del comitè organitzador atabalats per tot l’enrenou, vaig quedar una mica “penjat”, sense saber massa bé què fer. Tot just eren les nou del matí i la conferència inicial estava programada per a les nou i mitja, sense comptar l’inevitable retràs que l’organització d’aquesta mena d’actes sempre comporta. Així doncs, vaig seure a la cafeteria per fer una mica de temps... sense poder prevenir que una imatge encendria el meu record i em faria alçar de taula d’un bot: a través de les vidrieres de la cafeteria de Magisteri podia veure el CEIP Pràctiques, una escola on vaig treballar durant el curs 03-04. Els dos edificis estan separats per poc menys de quinze metres i comparteixen pàrquing. A partir d’ací els pensaments s’encadenen: és un dia laboral/són les nou del matí/comencen les classes/hi ha la directora MaÀngels, que m’estima molt/fa temps que no la veig/vaig a saludar-la. Aquell curs –fa ara quatre anys– vaig ser tutor de 5è; òbviament, els i les alumnes amb qui vaig compartir aquell any són fora fa temps. Els vaig visitar al començament del curs següent i, com és llei de vida, mai més no els he tornat a veure. La gran majoria de mestres però, romanen a l’escola i tornar a veure’ls és sempre una alegria. Així doncs, faig cap a l’escola. I a punt d’entrar-hi, un petit càlcul fortuït em paralitza. Aquell any, a més a més de ser tutor de 5è, vaig haver de compartir la tutoria de 1r amb la mestra d’Educació Física de l’escola. Era un horari infernal: quan MaÀngels –que llavors era Cap d’Estudis– i el director –el meu estimat Tino– me’l van explicar el primer dia d’arribar-hi –era interí–, pensava que es tractava d’una broma de mal gust. Resumidament: anava a ser tutor de 5è però amb els meus alumnes només faria matemàtiques i castellà –7 hores setmanals–; el gruix de la meua jornada laboral el passaria fent classe a 1r de primària –12 hores setmanals–. Aquell curs el vaig passar amunt i avall, a cavall entre les dues classes. Doncs bé, als alumnes de 1r no els havia tornat a veure: quan vaig visitar l’escola per saludar els alumnes de 5è vaig oblidar de passar per la seua classe. I el petit càlcul cronològic que m’havia aturat quan era a punt d’entrar a l’escola els situava a 6è; és a dir, a l’últim curs de primària: és a dir, a pocs metres de mi, cinc anys més majors.

No vaig dubtar un segon: després de saludar MaÀngels li vaig demanar que em confirmés el càlcul que havia fet. Efectivament: els alumnes que van fer 1A durant el curs 03-04 feien ara 6A, el grup de castellà, casualment a la mateixa classe on jo havia estat amb els meus alumnes de 5è, al tercer pis de l’escola. Seguidament, li vaig preguntar si podia pujar a visitar-los i, evidentment, m’atorgà eixe desig. Li ho va dir al tutor i aquest em va cedir amablement la primera mitja hora de classe –o tota, si hagués estat necessari– per poder retrobar els meus alumnes i parlar amb ells cinc anys després d’haver-los vist per últim cop. 1r pis; escales; 2n pis; l’emoció recorre tot el meu cos; per uns moments semble jo el xiquet: sent dins meu la inquietud dels infants prèvia a un descobriment, a un regal imminent; escales; 3r pis; m’acoste cap a la porta, que és oberta; i abans de poder entrar-hi, un crit uníson augmenta el meu torbament: “Dídac!”. En un tres i no-res, mitja classe és al passadís abraçant-me. Òbviament, no m’ho esperava després de tants anys. L'eufòria inicial dona pas a un silenci d'admiració: els alumnes s’asseuen i escolten amb atenció. Tracte de recordar els noms de cadascú però, evidentment, no els recorde tots: Cloe, Dani, Erica, Javi... Són molts anys i centenars de noms a la memòria. Els xiquets i les xiquetes em miren desconcertats. Són ells; no hi h cap dubte. Recorde a la perfecció les seues cares. Els transmet l’emoció d’haver-los retrobat i els faig cinc cèntims de la meua vida. Responc alguna pregunta curiosa i, tot seguit, els explique un parell d’anècdotes d’aquell curs. La gran majoria d’alumnes somriu després de recuperar un record que, potser, encara no havien “estrenat”: la vida passada es comença a recórrer un poc més endavant. No vull interrompre més. Agraeix al mestre la seua paciència i el seu detall: per voluntat pròpia s’ha quedat fora de l’aula: no volia interferir en un moment tant especial. M’acomiade emocionat, tot demanant-los que continuen esforçant-se a classe i respectant tothom. Els desitge molta sort en el seu camí. I baixe les escales commocionat; amb una incomprensible sensació de benestar i plenitud. 2n pis; escales; 1r pis. M’ature uns segons: no sé cap a on vaig. Ah sí: el Congrés! Per uns moments, m'he pensat baixant les escales de l'escola La Masia, on vaig passar la meua infantesa. Per uns segons, he pensat que la mare m’esperava al pati de l’escola amb el berenar a la mà, després de tot un dia sense vore-la.

Cafeteria Espí (Albaida)
20 de juny de 2009 

S’ha acabat! Ahir fou l’últim dia de Festival. Era el torn dels més majors: alumnes de 1r i 3r d’ESO de l’IES Josep Segrelles d’Albaida representaren quatre peces curtes, animades i presentades per l’inigualable Casimir, tot un showman; un professor que ho dona tot pels alumnes: que els escolta, que els respecta, que els anima, que els estima, encara més si són eixa mena d’alumnes que ningú no vol a l’aula. També actuaren els alumnes de 1r de Batxillerat de l’IES Pou Clar d’Ontinyent, el centre convidat en aquesta 1a edició del Festival. Ha estat una setmana trepidant i tot ha anat com una seda. Encara no m’ho explique. La veritat és que tractant-se de la primera edició no es pot demanar més. Totes les obres han estat d’allò més reeixides i variades, i al llarg de tota la setmana, centenars de xiquets i xiquetes, pares i mares, iaios i iaies, han pogut apreciar el gran treball que han fet mestres i alumnes. Tot el poble ha viscut el Festival d’una manera intensa. Era un dels objectius: que, tot plegat, fora una festa per al poble. Ha estat però, un camí ple d’adversitats, de problemes, de discussions... Hem anat al límit fins a l’últim moment, especialment jo, que he estat ben a prop de defallir en algun que altre moment. Però com vaig escriure al guió de la Presentació del Festival, “Ací estem!”.

Estic satisfet. Molt satisfet. L’ingent treball ha arribat a bon port. He assolit tots els reptes que m’havia plantejat ara fa un any quan se’m va ocórrer la possibilitat d’organitzar un festival de teatre escolar a Albaida. I aquesta satisfacció va més enllà de l’organització d’aquest: el muntatge teatral que jo mateix he dut a terme amb els alumnes de 6è –i tres alumnes de 5è– ha estat tot un èxit, no sols pel magnífic treball dramàtic dels i les alumnes, sinó per la gran implicació de tots els pares i les mares de la classe: l’obra és tant seva com meva. Han estat tres setmanes d’intensa relació que han creat un vincle especial entre nosaltres; només el teatre és capaç de generar una implicació, una coneixença i unes sensacions tant intenses com les que hem viscut al llarg d’aquestes setmanes. S’ha acabat i, dins meu, dues sensacions m’aclaparen: d’una banda, la complaença, el descans, la tranquil·litat que he anhelat durant tots aquests mesos; i d’altra, un sentiment de buit, de tristesa, d’enyorança. És difícil d’explicar; molt difícil d’explicar. Tens ganes de plorar però estàs d’allò més satisfet i content. És el cicle vital: tot acaba. I com més intensa ha estat l’experiència, més intens és adonar-te’n que aquesta, inexorablement, s’ha convertit en record.

Demà fem la presentació del I Festival de Teatre Escolar d'Albaida. Al meu darrere queden incomptables hores de treball i planificació que, finalment, han donat el seu fruit. Després de mil i un contratemps i de les dificultats inherents a posar en marxa una empresa com aquesta, tot està a punt. Reunir mestres de tots els centres d'Albaida, encoratjar-los a preparar un muntatge teatral amb els seus alumnes, elaborar les bases del concurs de cartells, organitzar-lo i coordinar-lo entre tots els centres -dues escoles i un institut-, cercar un emplaçament per fer les obres de teatre, cercar finançament amb entitats comerços del poble, dissenyar la pancarta del festival, fer els cartells i els díptics, escriure tota mena de documents... I, en el meu cas, a més a més, preparar una obra de teatre amb els alumnes de 6è de primària de la meua escola. Sovint m'he vist superat però he comptat amb la col·laboraciód'un grup de mestres fantàstics. Entre ells Casimir -IES Josep Segrelles- i Marian -mestra d'Infantil de la meua escola, el CEIP Covalta-, que han estat el meu punt de suport bàsic. Ells foren qui, des d'un bon principi, s'implicaren en el projecte i si no haguès estat per ells i la seua voluntat de dur endavant un obra de teatre amb els seus alumnes, molt probablement, ara no seríem on som. MaJosep Garcia -cap d'estudis de l'Elies Tormo, l'altra escola pública d'Albaida- també formà part del grup de treball i malgrat no elaborar cap muntatge amb els seus alumnes, ha estat ahí per fer un cop de mà quan ha calgut. També altres mestres de l'institut -Juli i Paco-, malgrat que no s'han implicat de ple en el projecte, al llarg del curs m'han ofert la seua col·laboració, que sempre s'agraeix i anima a continuar. I què dir de Yolanda (Infantil CEIP Covalta) que finalment s'animà a fer una obra de teatre amb els xiquets i les xiquetes de 5 anys; i Encarna, la mestra de suport d'Infantil de l'escola Covalta, que ha estat ahí com la que més; i Pau i Amparo, també mestres de Covalta -1r cicle- que s'han embarcat en una obra conjunta amb més de 40 xiquets de 6 i 7 anys; i Ernest i Mariló, de l'Elies Tormo, l'altra escola pública d'Albaida, que finalment s'animaren a participar, tot fent-nos assolir un dels objectius que cercàvem amb més neguit: que al Festival hi haguès obres de tots els centres públics de la localitat. I els pares i les mares de les escoles;i els centre i les entitats diverses que han donat el suport econòmic necessari per afrontar les despeses que genera un projecte com aquest; i l'Ajuntament d'Albaida, que ens ha cedit el teatre per fer les representacions, per bé que podrien haver fet una mica més pel festival; i als alumnes per la seua mestria i il·lusió; a Martina, la meua germana, que sempre em treu les castanyes del foc; i a tantes i tantes persones més...

Gràcies a tots i totes. De tot cor.


Carta de Presentació

                       Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra...
         Festival de Teatre Escolar de la Ciutat d’Albaida. Juny de 2009

Un dels objectius cabdals de qualsevol sistema educatiu és aconseguir que els i les alumnes aprenguen a comunicar-se i expressar-se d’una manera plena. Estratègies didàctiques per assolir aquesta meta n’hi ha moltes però cap no és tant completa i motivant com el teatre. La creació d’un muntatge teatral a l’aula permet treballar d’una manera interdisciplinar tots els aspectes del fet comunicatiu, reforça coneixements d’assignatures diverses i potencia el desenvolupament social i personal dels alumnes. Aquesta capacitat de conjugar aprenentatges de tota mena converteix el teatre en una eina pedagògica “total”, que ajuda l’alumne a entendre’s a sí mateix i el món on viu.

Moguts per aquesta convicció, un grup de mestres de tots els centres públics d’Albaida ens hem embarcat en l’apassionant projecte d’organitzar Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra..., un festival de teatre escolar que pretén impulsar el drama com a recurs didàctic a tots els centres educatius de la nostra vila. Al llarg de l’any hem anat preparant els muntatges amb alumnes de totes les edats i etapes educatives i, a les acaballes del curs, mostrarem els treballs durant la setmana del festival. Volem que siga una festa per al poble; un esdeveniment que faça de pont entre grans i menuts, entre l’escola i la societat; un festival que plene de goig i d’emoció els carrers de la nostra vila.

Tot està a punt. Finalment, hem assolit l’objectiu: tots els centres i totes les edats –Infantil, Primària i Secundària– seran presents al festival. Ha estat una llarga travessia, no exempta de dificultats i entrebancs: no és fàcil fer realitat un projecte com aquest. Però teníem l’única cosa que necessitàvem: il·lusió. Mestres i alumnes hem treballat de valent per dur endavant aquesta empresa, amb l’inestimable col·laboració de diferents entitats i comerços d’Albaida. Ara, només queda replegar els fruits i esperar que l’any vinent la llavor d’aquest treball torne a brollar.
                                                                                         
                                                                            Didac Botella i Mestres, coordinador del Festival de Teatre Escolar de la Ciutat d’Albaida. Juny’09

 

Observeu les dues fotografies. Veieu alguna diferència entre els dos homes, més enllà de la roba que porten? Observeu amb atenció: són dos homes de raça negra que tenen uns trets físics ben semblants: pell obscura, nas i llavis prominents, ulls una mica allargats... Talment com en un joc de passatemps, el primer cop d’ull no us ha permès de distingir cap diferència rellevant, oi? Doncs fixeu-s’hi bé perquè n’hi ha set de ben clares. Un té molts diners; l’altre, no. Un és molt conegut; l’altre no. Un té un bon treball; l’altre no. Un és respectat per tothom; l’altre no. Un és “legal”; l’altre és “il·legal”. Un arribà en avió; l’altre en caiuc. Un volem que es quedi molt de temps i faci gols; l’altre, volem que marxi i no torni més.

Així doncs, no tots els immigrants són iguals; sembla que hi ha immigrants de 1a i de 2a, oi? Uns sí que els volem amb nosaltres; els altres, no: fan nosa. Uns mereixen el nostre respecte i la nostra admiració; els altres, no. Doncs a tots aquells que s’estimen a l’Eto’o i no s’estimen l’immigrant que no té res i que arrisca la vida per arribar a Europa; a tots aquells qui admiren Barak Obama i menyspreen els immigrants que cerquen un treball qualsevol a la nostra terra per seguir endavant; a tots aquells que són tant hipòcrites de pensar que hi ha immigrants de 1a i de 2a; a tots, a tots ells, se’ls hauria de caure la cara de vergonya.




(Aquest escrit tancava el treball sobre Interculturalitat i Educacióque fa una setmana vaig entregar a la UOC. Marian i Yolanda, unes mestres d'Infantil de la meva escola, me van fer veure que el text que introduïa el treball (Estranger?) era una mica proselitista -el podeu llegir a l'anterior entrada del bloc-. L'escrit inicial només pretenia fer veure els alumnes -amb un exemple proper i suggerent- com un grup de gent d'allò més divers pot entendre's i treballar bé en equip, superant barreres lingüístiques i culturals. Des del meu punt de vista, és un exemple vàlid que transmet una idea poderosa fàcil de traslladar a les aules de secundària, on els conflictes relacionats amb la creixent diversitat són cada vegada més freqüents. Tanmateix, el comentari de les meues companyes em va fer veure que calia completar el text inicial amb un de final, la lectura del qual permetés els alumnes de reflexionar sobre la hipòcrita actitud del 1r món pel que fa a la immigració)

T’has preguntat mai què vol dir “estranger”? Has estat “estranger” algun cop? T’has sentit mai “estranger” al teu mateix país? Estranger... Perquè penses que aquesta paraula s’assembla tant a “estrany”? Són “estranys” els estrangers? Parlen “estrany”? Pensen “estrany”? Juguen “estrany”? O són, parlen, pensen i juguen diferent? Penses que “diferent” i “estrany” signifiquen el mateix? No, veritat? Per cert, quants companys estrangers hi ha a la teua classe? Són molts o pocs? Sí? I què pensaries d’una classe de vint-i-dos alumnes en la qual hi haguessin onze estrangers? T’agradaria compartir una classe com eixa, en la que convisqueren deu nacionalitats diferents? Penses que seria difícil? Perquè? Creus que no hi hauria manera d’aclarir-s’hi? Creus que seria impossible fer un bon treball d’equip amb –posem per cas– un company de Mali, un altre d’Argentina, un de Costa d’Ivori i un provinent del Camerun? I si el grup estigués format –per exemple– per un islandès, un francès, un bielorús i un uruguaià? Us podríeu organitzar bé, amb tantes races, llengües i cultures dins un mateix grup? Creus que se’n sortiríeu? Segurament penses que no, oi? Creus que seria un grup problemàtic encara que tinguéssiu bons mestres i tot de recursos, oi?  Penses que seria difícil que el teu grup o la classe en general tragués bones notes, oi? I llavors... com és possible que el Barça sigui un dels millors equips del món i jugui tant bé a futbol? No pensis pas que fer rutllar un equip de futbol sigui més fàcil que dur endavant una classe d’institut. Ambdós necessiten, bàsicament, les mateixes coses: comprensió, respecte, esforç individual i treball en equip. Per cert, malgrat el seu tarannà intercultural, el Barça ha deixat de ser un equip català? Heus ací un gran exemple de com les cultures poden enriquir-se, tot respectant els arrels de cadascuna.

(Aquest text és la introducció d'una pràctica de la UOC que acabe d'entregar. El treball consistia en dissenyar una unitat didàctica per sensibilitzar els i les alumnes d'un institut de secundària envers la necessitat de veure la interculturalitat com una oportunitat per enriquir la nostra societat i no com un problema)

Hi ha certs esdeveniments que, malgrat la seua natura variable i impredictible, generen sempre el mateix tipus de reaccions. Sempre. Fa igual allò que "realment" haja passat: les declaracions i les anàlisis de les parts implicades són d'una homogeneïtat extraordiària i certament còmica. Les cites electorals són un dels paradigmes d'aquest fenomen sociològic: abans de la votació es pot predir amb una precisió matemàtica allò que diran els protagonistes. Fa igual si han aconseguit uns resultats excel·lents, bons, roïns o lamentables: això no té la menor importància: el gruix del seu discurs serà pràcticament idèntic al de les eleccions anteriors. No cal dir que un altre exemple d'aquesta estranya anomalia discursiva són les convocatòries de vaga, com la que ahir va afectar al sistema educatiu valencià en la qual, evidentment, hi vaig participar.

Què anava a dir el fava, el gamarús, el mitjatinta, el balòstia de Font de Mora? Doncs, això mateix, que ha estat un fracàs, que la vaga ha tingut una incidència mínima, que la jornada ha estat de normalitat absoluta... I tot, amb independència que la vaga haja estat un èxit rotund: haguès dit exactament el mateix per molt que el seguiment haguès estat del 100%. Les declaracions que ha fet al llarg del dia d'avui les podria haver gravat fa un mes i no haguera passat absolutament res: seguirien essent idènticament vàlides. I ho seguiran essent per a la pròxima vaga de l'ensenyament. De fet, si canvia quatre paraules clau del camp semàntic de l'educació per les seues homòlogues d'altres sector -indústria, turisme, transports...- amb un model en tindria prou. Allò divertit és que les declaracions dels sindicats també segueixen aquest patró: encara que la vaga hagués estat un fracàs, el seu discurs no haguès variat massa -per no dir gens-. És l'essència de la "propaganda", l'antònim de "veracitat".

La manifestació fou un èxit de participació (això ho han reflectit, fins i tot, els diaris "amics" de Font de Mora en primera pàgina). El seguiment de la vaga per part dels docents, també. I, malgrat les contradictòries declaracions, seria ben fàcil de demostrar-ho: si, posem per cas, Conselleria és gasta 5 milions d'euros en les nòmines dels mestres i 5 més en les nòmines dels professors d'institut, només haurien de calcular allò que s'estalviaran (aproximadament 90-100€ per mestre) el mes que ve en aquest concepte. Fora bo que algun sindicat fes aquest senzill càlcul. Fet i fet, sempre podrà amagar-lo en cas que, finalment, no li siga favorable. Perquè la "manipulació" ha de ser patrimoni de la dreta?

Avui he tingut classe amb tots els cursos -a l'escola on treballe faig de mestre d'Educació Física-. Classe per classe, els he agraït el fet de no haver vingut a l'escola (al CEIP Covalta d'Albaida van aparèixer 7 o 8 alumnes d'un total de 160). D'altra banda però, els he dit que no podia ser de cap altra manera. I els he fet la reflexió que tots els pares i les mares haurien de fer: els primers interessats en que la Generalitat comence a preocupar-se una mica per l'escola pública són ells. Com bé he dit als alumnes, si quan plou no podem fer classe perquè no tenim ni gimnàs ni una mísera aula buida per poder treballar, els perjudicats són ells; jo, continue cobrant el mateix. És un plantejament molt simplificat però no deixa de ser veraç: són els pares i les mares qui haurien de lluitar amb més força per una escola pública i de qualitat. I, aquest cop, sembla que han despertat. Nosaltres, els mestres, continuarem lluitant i fent-los costat, independentment de xifres i declaracions. No necessitem cap estadística per creure en el nostre treball i estimar-nos l'escola pública.

Un forn qualsevol. València, 17 d'abril de 2009


Aquestes vacances de setmana santa passaran a la història -a la meua història personal- com les primeres vacances "imperceptibles". És el primer cop que m'ocorre una cosa així: no he tingut en cap moment la sensació d'estar de vacances. Cerque un precedent entre els meus records i no trobe res que s'acoste mínimament a aquesta inusual experiència. I no és -únicament- la manca d'un viatge que em fa sentir així: altres vegades no he marxat enlloc i no he tingut aquest sentiment. Malgrat que no sóc a Albaida i que, evidentment, no hi ha escola, tinc la insòlita -i preocupant- sensació que els dies festius han estat una mera continuació del període feiner: una mena d'annex de la segona avaluació del curs, malgrat que les feines estrictament escolars estan, per un cop, absolutament aparcades. És, sobretot, una qüestió de sensacions; un sentiment de neguit produït per una sèrie de responsabilitats i projectes diversos que, sense jo pràcticament adonar-me'n, he anat assumint, alhora que anaven ocupant la totalitat del meu temps d'esbarjo. He de ser honest però: no és tant una qüestió de feina present i d'imminent execució -que també- , com de feina pendent, que s'acosta inexorablement, la qual no depén de mi exclussivament i, per tant, no puc avançar-ne la resolució.
     Tot allò relacionat amb l'organització del I Festival de Teatre Escolar de la Ciutat d'Albaida -projecte del qual en sóc "pare" i màxim responsable- té una implicació directa amb aquesta sensació d'intranquil·litat. La "cosa" s'està fent gran i tinc els meus dubtes sobre la meua capacitat per fer-hi front amb garanties d'èxit. Allò més divertit però és que tot va endavant, segons allò previst, i no puc avançar res. Per tant, perquè m'ha d'angoixar? D'altres històries però són molt més "reals", com la UOC que, sens dubte, s'ha convertit en el meu "via crucis" particular d'ençà que m'hi vaig matricular. M'agrada la manera de treballar i és indiscutible que li'n trec un gran partit, des d'un punt de vista de la meua formació com a mestre -estic fent Psicopedagogia-. Ara bé, l'allau de treball és considerable i, com que no m'hi puc dedicar d'una manera exclussiva durant el curs, ho passe malament. A més a més, aquests dies he estat ben capficat escrivint l'article per al projecte de l'editor Gustau Muñoz, que pretén fer un llibre amb motiu dels trenta anys del període conegut com la Transició. A grans trets, el projecte pretén recollir diferents opinions pel que fa a la situació política, social i lingüística del País Valencià; opinions dels qui van viure com a protagonistes aquells fets i dels qui com jo, no el van viure perquè encara eren uns marrecs -si es que havien nascut-. Xavi Sarrià em va proposar de donar la meua opinió pel que fa a la situació de l'escola. Com anava a rebutjar-ho? També és imminent l'aparició del primer número de la revista infantil "Pelitrúmpeli", de la qual sóc un dels redactors. Fins fa ben poc em tenia ben ocupat, per bé que la feina està enllestida. L'anhelat projecte de Gabriel Sendra -Edicions del Bullent- i el gran treball de les il·lustradores -la gran Aitana Carrasco i l'estupenda Cristina- i de la resta dels pelitrúmpelis -David Carboneras, Dani Miquel...- finalment vorà la llum durant la Fira del Llibre d'enguany. D'altra banda, encara m'esperen a Albaida els treballs que aspiren a guanyar el Premi Carmessina de literatura infantil d'enguany, que organitzen la Mancomunitat de la Safor i Edicions del Bullent. Em van proposar de formar part del jurat i, novament: com m'hi anava a negar? Així doncs, les obres que m'enviaren l'últim dia d'escola abans d'aquestes no-vacances m'esperen a casa, agreujant una mica més eixa sensació de desbordament al voltant de la qual escric. I la preparació d'una més que probable ponència general al "XII Curs de Formació sobre l'Ús Vehicular de Llengües en el Sistema Educatiu Valencià". I posar a punt el curs de trenta hores -dues setmanes- que m'han programat al Cefire de Xàtiva sobre el teatre a l'escola. I un parell de coses més que no tinc ganes d'escriure.

I porte més de dos mesos sense eixir de festa. I l'altre dia vaig tenir una discussió estúpida amb un amic de tota la vida per un fet encara més estúpid. I demà tinc una boda.

M'estaré fent major?


PD: Sort que la meua estimada Rosella -la que mira fixament la càmera- m'ha fet arribar una foto de l'última farra -era, òbviament, Carnestoltes-. De la foto, val a dir que no en tenia cap constància i dels detalls de la festa tampoc... En tot cas, després de veure la foto, he quedat més tranquil: es evident que no: encara no m'he fet major! 

No sóc amic d'escriure sense ganes. Tampoc m'agrada fer-ho d'una manera atabalada, sense poder dedicar-t'hi plenament: tot escrit mereix el màxim respecte literari, per insignificant que siga. Ambdós elements -desmotivació i preses- no són més que una invitació a la mediocritat; a escriure quelcom insípid, vulgar, perfectament prescindible de llegir. Constate però, que ser plenament coherent amb aquesta actitud redueix dràsticament la producció escrita, i no sempre en benefici de la qualitat -si més no en el meu cas-. D'altra banda, l'actualitat política i social és una font inesgotable d'arguments per escriure-hi la teva, però la seua natura altament volàtil i efímera requereix d'una reacció més o menys ràpida per evitar que l'escrit en el qual estàs capficat no passe de moda abans, fins i tot, d'haver-lo enllestit. Fa temps que volia escriure sobre l'enrenou que ha provocat la victòria espanyolista a les eleccions basques del passat 1 de març. No ho he fet abans perquè vaig amb l'aigua al coll de feina però l'actitud plora-mica dels màxims representants del PNB i les seues hipòcrites declaracions m'han enutjat fins a un punt insuportable. Així doncs, aparque momentàniament el respecte cap a les paraules i em dispose a escriure un parell d'idees en forma d'opinió poc elaborada però contundent.

Lamentable, vergonyosa, perversa. L'actitud del PNB després de no haver assolit la majoria necessària per formar govern a Euskadi és, a més a més, d'un infantilisme preocupant. Com poden ser tant hipòcrites de titllar d'il·legítima la coalició PP-PSE? Com tenen tanta cara d'afirmar tranquil·lament unes barbaritats i ximpleries tant desorbitades? No sé com no els cau la cara de vergonya. Han arribat a dir que la futura coalició entre populars i socialistes és un "cop d'estat". Això és caure molt baix. Que no tenen dret a formar govern, per molt espanyolistes que siguen? Que no és una opció radicalment democràtica? Però si el mateix PNB porta més de vint anys de pactes! Clar: ara que ja no guanyen, no accepten les normes del joc. Massa tard, Ibarretxe: el descrèdit és irreparable.

El PNB està absolutament descol·locat, fora de rumb. I tot perquè, còmplices passius com han estat de la il·legalització de l'esquerra abertzale, ara no s'hi poden referir: ara és massa tard per denunciar-ho. Això sí que fou un atac a les llibertats i a la democràcia sense precedents a Europa; això sí que fou un cop d'estat ideològic. S'haurien d'haver plantat, no haurien d'haver acceptat unes eleccions antidemocràtiques pensades, precisament, per acabar amb l'hegemonia nacionalista a Euskadi. Com a govern legítim d'una nació haurien d'haver garantit la pluralitat ideològica de les eleccions o, en tot cas, no haurien d'haver-les convocat, assumint les conseqüències d'una decisió tan valenta i coherent. Però caigueren al parany i acceptaren de bon grat la partida. Ara se'ls ha girat la truita: van cometre el greu error de pensar-se hereus i amos dels 9 escons usurpats al PCTB o, per dir-ho d'una manera més contundent, al 15% de la població d'Euskadi. I com que la "subasta" no els ha beneficiat, ara toca fer el màrtir. No tenen cap altre remei. S'ho mereixen. Sembla mentida que no hagen aprés la lliçó després de tants anys: les nacions menudes s'enfonsen ràpidament si no rema tothom en la mateixa direcció.