TocDeQueda

Tot just començada la Fase 2 de la “desescalada” del confinament provocat per la pandèmia de Covid-19, vaig llegir un “tweet” toca’t d’humor que s’intetitzava d’una manera brillant l’escrit “Què n’aprendrem de tot plegat?” d’aquest mateix bloc, que vaig escriure ara fa dos mesos:

“En mi opinión, la nueva normalidad se parece mucho a la vieja…”

Parcs replets de gent, “runners” per tot arreu, terrasses de gom a gom… Era del tot previsible que, tan prompte relaxaren mínimament les mesures de l’Estat d’Alarma, la cosa se n’anés de mare. I no ho dic com a crítica a la societat sinó amb total condescendència: els humans, malgrat haver estat matant-nos entre nosaltres des de temps ha, som irremeiablement socials: necessitem l’escalfor de l’altre. No podem fer-hi res.

Si l’inici de la Fase 2 fou reveladora, però, el seu final ha estat apoteòsic: un cop han permés la reobertura de restaurants i grans superfícies, la “nova” i la “vella” normalitat s’han fet pràcticament indistingibles. Ahir mateix ho vaig poder comprovar personalment al Centre Comercial Arena de València: l’única diferencia “perceptible” entre les dues normalitats eren les mascaretes que porta la gent. Ras i curt. No hi ha cap altre element -més enllà dels adhesius a terra, els cartellets de les tendes i el gel hidroalcòholic- que recorde l’excepcionalitat política, sanitària i social que hem viscut recentment. I si la “nova” normalitat és molt semblant a la “vella” quan encara no fa ni tres mesos que es va decretar l’Estat d’Alarma, la simbiosi serà absoluta en menys que canta un gall. Vaja, que tornarem on estàvem (si més no, mentalment) abans que acabe l’estiu.

Com en qualsevol tipus de crisi, la normalitat econòmica i laboral serà la que més costarà de recuperar, especialment als més dèbils: les crisis són el fenòmen més classista que existeix. Però per més classista que siga el Sistema, necessita els “dèbils” per a produir barat i com a força de consum massiva, talment com un ésser viu necessita l’aigua. Així doncs, estic convençut que, en cas que torne a fer estralls el Covid-19, no hi haurà cap confinament. Es decretarà l’Estat d’Alarma per continuar l’escalada patriòtica i la recentralització del “Gobierno más progresista de la historia” però l’activitat econòmica no s’aturarà. De la mateixa manera que deixar de respirar no és una opció per als humans, deixar de consumir -i produir- no és una opció per al Sistema. Pot fer-ho com un simulacre, de la mateixa manera que les persones poden cabussar-se per uns moments sota l’aigua i deixar de respirar. Però una “apnea” continuada seria letal, per als humans i, també, per al Sistema. I, aquest, em fa l’efecte que no té ningunes ganes de suïcidar-se. Per això, si cal, els dèbils seran literalment sacrificats, sobretot aquells que no puguen satisfer el binomi existencial del Capitalisme: consumir/produir. És a dir, els vells i els desvalguts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!