TocDeQueda

Fa unes setmanes, vaig visitar l’IES Sant Vicent Ferrer de València per conversar amb l’alumnat de 1r d’ESO al voltant del meu llibre “L’illa del… Teatre!”. Ho he fet incomptables vegades -el llibre fou publicat fa 10 anys- i, tanmateix, sempre és un autèntic plaer: és, talment, com si cada vegada fora la primera vegada. L’única cosa que ha canviat és el protocol de seguretat: mascareta, finestres obertes malgrat el fred, gel hidroalcohòlic… En tot cas, tota la parafernàlia sanitària no va impedir que el diàleg literari amb els adolescents fora ben animat i, com sempre, vaig tractar de satisfer la seua infinita curiositat responent les seues preguntes, la natura de les quals és ben variada: Com se’t va ocórrer la història? Els personatges són de veritat? Guanya molts diners un escriptor? Quin és el teu llibre preferit?… I, com és habitual, tot va transcórrer en un ambient màgic, amb una gran atenció i silenci per part dels alumnes, per a gaudi i sorpresa de les professores.

Com deia, fou una jornada fantàstica que, tanmateix, em reservava una sorpresa agredolça en forma de pregunta. Després de concloure el diàleg i signar-li el llibre a tots i totes, em vaig acomiadar de tota la classe i els vaig agrair la seua atenció i el seu comportament. I quan ja enfilava cap a la porta, una alumna em féu un pregunta que em va desconcertar, per inesperada i per totes les implicacions afectuoses i emocionals que té:

-Dídac, pots treure’t la mascareta?

Em vaig quedar sense paraules per un moment. Volien conèixer Dídac de veritat, no amb la cara mig tapada. Pot semblar una cosa normal i lògica però, en aquell moment, la pregunta em va descol·locar i em va fer veure que ens hem acostumat molt ràpidament a una barbaritat emocional: no veure l’expressió de la gent. Òbviament, vaig treure’m la mascareta durant uns segons mostrant un somriure encara corprès: la pregunta era tendríssima i, alhora, em va despertar un sentiment de tristesa inexplicable. Els i les alumnes m’agraïren el gest i el van correspondre amb un aplaudiment i uns somriures que no vaig veure però vaig poder sentir profundament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!