TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

2 de desembre de 2019
0 comentaris

Optimisme vs Realisme

Si algú pensava que la independència de Catalunya anava a ser bufar i fer ampolles és que, o bé estava malalt d’ingenuïtat, o bé no sabia de què parlava. És a dir: o bé pensava que Espanya era un Estat modern i democràtic -en el sentit ampli de la paraula- o bé no tenia ni la més remota idea de la magnitud conceptual, geopolítica i històrica que implica qualsevol procés d’independència.

Dit açò, pense que és ben oportú assenyalar que, sovint, molta gent titlla de somiatruites aquells qui mostrem -m’hi incloc- un cert optimisme envers la possibilitat de la independència, tot confonent dos conceptes que res no tenen a veure, per bé que comparteixen arrel etimològica: “factible” i “facilitat”. Ho diré clarament, per si algú continua sense entendre-ho: una cosa és pensar que la independència serà un camí de roses i, una de ben diferent, pensar que és perfectament possible. Avui mateix, Vicent Partal feia al·lusió a “aquesta pesada fama d’optimista” que alguns li volen endossar en el seu editorial. Pense que, en el fons, està dient el mateix que jo: optimisme seria pensar que la independència arribarà regalada i demà passat; pensar o, fins i tot, estar convençut que arribarà -sense entrar en el com ni el quan- és un pensament que s’insereix en l’esfera del realisme.

I què és “realisme”? Realisme és que l’Estat espanyol té un problema de dimensions desconegudes; realisme és que Espanya no té la menor idea de com resoldre el problema català; realisme és que, descartada l’opció tradicional de les armes i la guerra, el govern espanyol es veu del tot impotent davant el moviment independentista; realisme és comprovar que la repressió policial, judicial, política, econòmica i informativa de l’Estat és contestada amb mobilitzacions massives; realisme és el descrèdit internacional que viu la justícia espanyola; realisme és observar que l’intent de judicialitzar un conflicte de natura política, lluny de resoldre’l, està portant-lo a un punt de no retorn, com bé assenyalava Pérez Royo en Sorpresas judiciales, un article d’allò més aclaridor.

Si voleu optimistes, aneu a buscar-los a l’altre costat, que n’està ple. Sense anar més lluny, Pedro Sánchez va dir, després de conèixer la sentència contra els presos polítics, que “estamos en los estertores de una etapa superada”. I, a principi de 2018, la reina de la caverna mediàtica va tranquilitzar Inés Arrimadas amb una confessió lapidària: “El “procés” ha muerto”. Ni l’orquestra del Titànic, tu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!