El violinista celest

Si hi ha una evidència en quant a la pràctica de la literatura en aquest inici de segle és l?enorme pluralitat de les mirades que, a través dels cada cop més sofisticats mitjans de comunicació, ens arriben a les mans. Però canvia això la mirada poètica, la capacitat de generar bellesa o pensament?

El pas del anys, que és com dir el pas dels llibres, ens ajuda a entendre que la diversitat de vehicles o de conceptes que fa servir la poesia per a manifestar-se, no ens hauria de fer perdre el nord de la seva essència. I l?essència canvia arran d?un concepte ja antic que, al meu entendre, continua tenint plena validesa: la poesia com a paraula en el temps.

Però a més a més la poesia respon amb altivesa a altres coordinades. La poesia és matèria referencial, en tant que llenguatge de signes i, així, pot enfrontar-se al repte que suposa la necessitat d?una expressió màxima. La imatge d?aquesta expressió coincideix, molt sovint, amb la grafia, amb el signe/figura en l?instant d?acostar-se al no-res.

És a partir d?aquesta tendència a la desaparició, quan la poesia articula les seves millors propostes, No és nova la idea de considerar la poesia com a figura en un espai, ni tampoc que l?espai adient a la paraula poètica és el blanc on s?inscriu, on pren sentit dins d?un context, la poesia és cada cop més la figura d?un paisatge desert…

Fa temps que sabem de la vocació òptica de la poesia com a complement de les seves il·lusions clàssiques, el sentit i la musicalitat. Recordem les paraules de Goethe, quan opinava que la poesia era capaç d?unir els dos pols de la representació artística, l?interior i l?exterior dels éssers.

I som arribats en un punt on m?agradaria fer un incís plàstic. La lectura de l?últim llibre de Montserrat Rodés, d?aquestes Immunitats que teniu a les mans, m?ha fet pensar força en les relacions entre poesia i aquarel·la. Mentre l?aquarel·la depèn d?una manera tirànica del blanc que li atorgarà la transparència, també la poesia necessita del blanc com a font de la qual brollen les paraules, on neix el sentit i la forma del poema. Seria doncs l?aquarel·la l?art plàstica més propera a la poesia, i així semblen haver entès els editors d?Immunitats l?edició d?aquest llibre.

Penso que la poesia que importa es desenvolupa als marges. Espera la seva oportunitat, una escletxa, una invitació per transgredir el blanc que li serveix de paisatge. I hem de parar esment aquí a la situació dels poemes dins les pàgines d?aquest llibre. Sentit sobre els marges, pintura d?emocions, notes sobre la consistència del no-res.

El paper presta la seva superfície a unes escasses línies, i les línies conformen petits poemes numerats del 1 al 50. La disposició en la pàgina sembla parlar-nos d?introduccions a una matèria que viu rere el blanc, als marges del blanc. En cap moment, però, ens fa l?efecte que l?espai en blanc quedi buit de significats.

Als poemes visibles de Montserrat Rodés, sempre un ?espai en fuga?, Rodés ens parla d?indicis, de pistes, de símptomes d?un pas del temps que és també el pas de nombrosos sentits que deixem enrere, sense reconèixer la seva necessitat o importància. Hi ha imatges bellíssimes, producte de l?essencialització dels conceptes que, de cop i volta, troben la fissura per mostrar la saviesa última de les paraules: ?Consignar el paisatge -sense / temps- a fons perdut. Indemne.?, així com també interpretacions tan subtils com sorprenents: ?Com em podia retenir / aquell fred-si ja me n?anava.?

Als poemes invisibles, l?autora sembla haver amagat un recorregut d?incerteses, un ritme al qual li manquen notes per esdevenir humà. Darrere l?escenari hi ha, encara, les forces que conformen una imaginació abocada a l?esperança, tot i la foscor del pou, tot i les disfuncions latents que es perceben a cada cop de timbal.

Fa anys que la poesia de Montserrat Rodés camina de manera dominant cap a una depuració extrema. I s?entesta a no deixar de banda la complexa estructura que el temps ha anat construint a l?entorn de l?ésser humà contemporani. Els poemes d?aquest últim llibre ens grataran la pell fins a trobar aquella essència vermella del valor, que deia Stephen Crane, i seran alhora capaços de guarir les ferides d?allò que mai no va passar.

(Text de la presentació del llibre de Montserrat Rodés, Immunitats, Girona, Poesia al Cànter, CCG Edicions, 2006. – A l’Espai Mallorca, Juny 2006)

Procedència de la fotografia: Daltabaix poètic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!