Blog d'en Xavier Mir

Estatpropi.cat
i la XBS van ser notícia
dimarts en un mitjà estatal: Periodista
Digital. El mitjà té diverses seccions, una de les
quals és la de Política;
si hi entreu, hi trobareu nou subseccions, una de les quals es diu
Escaño
351; un cop allà, i de les nou noves seccions, cal
buscar-ne una que es diu Autonomías.
Si heu seguit bé el camí i no us heu perdut, veureu que
avui han publicat una sensacional notícia d’aquests
autonomistes tocats del bolet: la Generalitat reparteix una guia de
masturbació a nens de deu anys. Si no teniu res millor a fer
que entretenir-vos llegint aquestes coses, aprofiteu per deixar
algun comentari, que ja en tenen més de 260 i crec que és
el que volen. Just a sota, però, i suposo que amb la mateixa
intenció escandalitzadora, hi ha un preciós mapa que
combina taronges i blaus i que apareix ple de senyeres. Efectivament,
és el disseny inconfusible de la versió 2.0
d’estatpropi.cat. Es veu que la notícia d’estatpropi.cat no ha
generat tanta polèmica. El que no sé és per què.
És que no han acabat d’entendre de què va? És
que ja s’ho veuen a venir i prefereixen no parlar-ne de tan
disgustats com estan? De fet, un pèl més avall hi ha la
notícia que la intenció de vot del PSC s’ha desplomat
en tres mesos, i això tampoc ha fet prou gràcia.

Feta aquesta referència a
l’estranger, tornem cap a casa, concretament a Girona, d’on és
en Carles Puigdemont. No el conec personalment, però és
un dels noms de CiU amb qui em podria avenir per objectius polítics.
A més, és un reconegut blocaire. La qüestió
és que dimecres, després de la sessió del
Parlament, va publicar un apunt en què assegurava que Ridao
havia perdut els papers. Qui encara no hagi vist la intervenció
del republicà pot fer-ho a Esquerra
TV. Puigdemont comença centrant l’apunt en les relacions
ERC-CiU i recordant l’oferta que Carod va fer a Pujol. Per la manera
com evoca aquell episodi sembla que estigui determinat a encendre una
nova batalla entre ERC i CiU. Presenta Carod com un “àngel
salvador” en un to clarament prepotent. En tot cas, els fets són
que a igual nombre de diputats, dotze, i podent triar entre PP i ERC,
CiU va triar els primers. Això és un fet que no cal ni
valorar. Puigdemont tampoc no ho fa. Posteriorment, CiU va perdre deu
escons i ERC va passar de 12 a 23. Puigdemont és lliure de
presentar els fets des del seu punt de vista, que per això són
els blocs, però els fets més aviat avalen els
advertiments de Carod. CiU va fer la tria que va fer i la història
ja no es pot canviar. Correspon a militància i dirigents
valorar si allò va ser un error o no. Puigdemont, però,
sembla lluny de l’autocrítica.

Parlant d’autocrítica,
Puigdemont no inclou al seu bloc cap referència a l’absència
massiva de diputats de CiU que va impedir que la moció sobre
Kosovo s’inclogués a l’ordre del dia, de la qual cosa s’han fet
ressò mitjans com Nació
Digital. Posats a triar, i tornant a la topada entre Ridao i Mas,
prefereixo l’equanimitat de Jordi
Cabré, que reparteix les crítiques a ERC i a CiU
per igual. Al diari que dirigeix, El Singular Digital,
recullen tant la notícia
de Ridao retraient a Mas allò que deia el 2003 per fer-li
avinents les contradiccions com la protesta davant de Benach perquè
no toleri més intervencions “fraudulentes”. Segurament
el millor seria fer taules, i en aquest sentit, com deia, em sembla
més positiu el punt de vista conciliador de Cabré que
no pas l’incendiari de Puigdemont. Entre les reaccions que he sentit
i llegit, les culpes van repartides. Potser sí que no era
necessari (Puigdemont parla de gratuïtat) que Ridao refregués
el retall de diari pels nassos de Mas, però també és
cert que la majoria de l’opinió política del país
es fa creus del que ha estat dient CiU a propòsit de respectar
la força més votada i del fet que un partit
nacionalista pretengui provocar canvis a Catalunya movent fils des de
Madrid (i sobretot després que el pacte Zapatero-Mas hagués
deixat CiU amb un pam de nas en no complir Zapatero, aquí
tampoc, la paraula donada).

“Ridao no té nivell, no té
tremp, no se sap controlar”, assegura Puigdemont a l’apunt. I
empra també l’expressió “el patètic
candidat d’Esquerra”. Queda clar que som en campanya i que
Ridao és l’adversari, però recórrer a aquest
llenguatge és no haver entès res del que passarà
en aquestes eleccions. Em sap greu per Puigdemont. Tots plegats
haurien de tenir menys cua de palla. Però en qualsevol cas cal
recordar que el sobiranisme de Puigdemont no ens serveix de gaire
mentre els 48 diputats de CiU no apostin en bloc per un estat propi.
I no podem oblidar que aquest és el motiu de fons de la tensió
permanent entre ERC i CiU. Montilla, tan bescantat per CiU, tindria
els dies comptats si CiU volgués. O es pensen que ERC diria
que no a un pla per la independència? CiU ho té molt
fàcil per erosionar ERC. Només cal que faci una opa
independentista als votants d’ERC. Si no la fan és que encara
som on hem estat sempre. Per desgràcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!