A Tribuna Catalana podem llegir un article en què es parla del rearmament de la societat civil i es diu "Donat que la classe política no podrà fer pràcticament res en la
reconstrucció nacional, cal que la societat civil organitzada agafi la
bandera de la reivindicació responsable i lideri el rearmament de la
mateixa, evitant el desencant i la desmoralització dels sectors més
actius del sobiranisme." També n’hi ha un altre en què es parla de La via canadenca. Finalment, a l’article Entre el somni i la realitat es parla de la Plataforma Sobirania i Progrés, que s’acosta a les 8.000 adhesions i, per tant, som a prop de l’inici d’una recollida de signatures.
Ramon Aytés i Joaquim Sostres, des del bloc La Puta i la Ramoneta, ens diuen que Entre tots ho farem possible. Entre altres coses hi podem llegir: "caldrà convèncer la resta de Catalans que la millor via per aconseguir
la justícia social , per ser un país pròsper, és la independència. Si
no passem de ser 4 a ser 4 milions, ja ens en podem oblidar."
En Ferran, des del seu bloc De Sant Boi al món, observa els atacs a la Plataforma Sobirania i Progrés, com el de Jordi Cabré ahir des de l’Avui entre d’altres i es pregunta "si tota aquesta gent serà capaç de no signar la Iniciativa
Legislativa Popular que vol promoure Sobirania i Progrés per tal de
forçar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació". Les crítiques a aquesta Plataforma tenen una resposta clara. Si hi ha qui no la considera vàlida perquè la troba massa propera a ERC, que en faci una altra de propera a qui vulgui. La qüestió és que el sobiranisme s’activi i que en un moment donat puguem actuar conjuntament. Si no és possible una plataforma unitària, mantinguem com a objectiu la unitat d’acció des de la diversitat. Per tant, els sobiranistes de CiU, posem per cas, que no es quedin a casa.
En Miquel Roman ens recorda que el proper dia 6 de desembre hi ha qui celebrarà la Constitució espanyola, però aquesta és la constitució d’un estat que no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacions que en formen part: "El dret a l?autodeterminació és una necessitat democràtica. Creiem que
l?actual marc jurídic i polític dista molt del que hauria de ser una
democràcia avançada." Per això caldrà dir, des d’ara i fins que aconseguim l’objectiu, que Referèndum és democràcia.
Finalment, en Marcús ens crida l’atenció sobre un article de Manuel Cuyàs en què relaciona Montilla amb Candel i en reprodueix un fragment textual: "(…) Proclama el govern eficaç i
de gestió per damunt del debat identitari oblidant que tots els vaticinis de
Candel s’han complert i que un dels que deixava anar en el llibre és que els
xarnegos, els fills de la immigració, serien més catalanistes, nacionalistes i
?com es deia llavors? separatistes que molts catalans de tota la vida. " Caldrà tenir-ho en compte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
elrasclet
Combatre l’anestèsia nacional
Josep M. Torrent
Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d’una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d’Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d’electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l’1-N vagi a més. L’actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l’ideari independentista: el dret a l’autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme. És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública. En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l’exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l’anestèsia nacional.