Blog d'en Xavier Mir

Com que no tinc cotxe i no m’agrada gens conduir, fa molts anys que funciono amb transport públic i això, la immensa majoria de vegades, vol dir tren, cosa que, al Maresme, també vol dir, necessàriament, Renfe. A partir de la meva experiència personal, i per si algú en vol treure alguna conclusió que el pugui ajudar a opinar sobre qüestions que darrerament s’han plantejat, permeteu-me que us descrigui unes quantes escenes relativament quotidianes.

U. Una senyora més aviat gran i més aviat grassa va, atabalada i esbufegant, cap al pas subterrani de l’estació de Mataró. La megafonia anuncia que el proper tren cap a Barcelona no sortirà de la via on ella l’espera, sinó d’una altra. A més, diuen que, qui no es vulgui quedar amb un pam de nas, haurà de pujar als tres cotxes de cap. Mentre la pobra senyora baixa les escales patint i suant, anuncien la sortida immediata del tren. Al cap d’uns segons veig la senyora que surt a l’altra banda del pas subterrani i es prepara per a l’esprint final cap als tres cotxes de cap. De sobte, però, sona el senyal de tancament de portes i el tren se’n va. Des del punt de vista legal no hi ha cap mena de problema. La senyora ha perdut el tren, que ha marxat puntual, i en tot cas li podem fer la recomanació que un altre dia no faci sobreesforços, que no posi en risc la seva salut, i que només agafi els trens que passin per l’andana on ella sigui i que vegi entrar. Des del punt de vista humà, l’experiència de la senyora és ben bé una altra. Podria haver estat tota una altra cosa només que hi hagués un cap d’estació.

Dos. Mentre espero que arribi el tren sento una falca a través de la megafonia que em recorda que està prohibit fumar dins del recinte de l’estació. A l’altra banda de l’andana, esperant el tren que passarà en sentit contrari al meu, un parell de persones fumen amb tota tranquil·litat com si sentissin ploure. Passen uns minuts i la megafonia torna a emetre el recordatori de la prohibició de fumar. En aquell precís instant passa per davant meu un guàrdia de seguretat. I què està fent aquell guàrdia? Efectivament: fuma. Abans no agafi el tren potser sentiré la falca de la prohibició de fumar quatre o cinc vegades. Lectura legal: Renfe o Adif estan obligades a emetre aquella falca i, alhora, no estan autoritzades a fer res pel compliment de la prohibició. Experiència personal: la falca només serveix per torturar els pobres usuaris que no fumem i que hem d’aguantar la veu de màquina aquella que cada dos minuts ens fot la pallissa. Sento que em prenen per idiota.

Tres. Un dia qualsevol en una estació qualsevol com Arenys de Mar passes el bitllet per la màquina, surt per on ha de sortir després que la màquina llegeixi i imprimeixi el càrrec, però la porta no s’obre. T’enretires una mica perquè l’experiència d’altres vegades et diu que aquestes màquines són més aviat de cultura nòrdica que no pas mediterrània, que volen una mica de distància personal per obrir-se, que si t’hi amorres massa, es bloquegen. Però no. Res. No s’obre. A l’estació no hi ha ni una ànima a la vista. Només al bar hi veig una figura d’un client que està d’esquena. El tren passa cada mitja hora i en principi, per l’hora que és, ha d’estar a punt d’entrar. Què puc fer? Quines opcions tinc? Esbotzo la porta d’una puntada de peu? Em salto el protocol i, aprofitant que l’estació conserva encara accessos lliures a les vies, faig la volta per fora? De sobte, una figura que estava ajupida darrere de la barra del bar s’alça i amb ella s’alça la meva esperança. Espero que giri el cap, que em vegi, però està enfeinada. Intento fer un moviment ostensible amb els braços, per si el percep de cua d’ull. Res. Finalment, m’acosto a la finestreta on la mateixa persona que atén els clients del bar m’ha d’atendre com a usuari del tren. Ni així. Passen uns segons. Quan finalment em sent, es limita a assenyalar-me que accedeixi a les vies a través del bar, que la màquina no funciona. Lectura legal: a totes les empreses els poden fallar les màquines que presten els serveis en un moment o altre. Experiència personal: jo miro de complir sempre, però estic cansat de silencis, parets i ressons en el buit.

I quatre. Estiu intens. Canícula. El tren direcció Barcelona, ple a vessar i tothom com si fóssim dins d’una llauna de sardines. Finalment arribem a l’estació de la plaça de Catalunya. L’andana, saturada de gent. L’escala, impracticable gràcies a l’incivisme de la gent que s’hi asseu i la bloqueja o la converteix en un coll d’ampolla. I quan finalment arribem a dalt, cues davant de les portelles-màquina. Per sortir, només funcionen les d’una banda i, esporàdicament, una o dues de l’altre costat, davant de les quals s’hi aplega una gernació encara més espaordidora. Es veu que hi ha algú que té problemes per sortir perquè la màquina li retorna el bitllet. I algú que, en l’intent de sortir amorrat al del davant perquè no tenia bitllet, ha deixat el mecanisme en fora de joc i ara no s’obre per als qui vénen al darrere. La cua no avança. Jo només vull sortir, sisplau. Miro a l’altre costat, a la banda de mar, i els accessos, marcats amb una simpàtica creueta vermella, estan intactes, buits, desèrtics. Miro de ser optimista, em despenjo del gregarisme i me n’hi vaig. Provo d’introduir el bitllet a la ranura malgrat la creueta vermella. Tururut. Benvingut a la presó de la Renfe-Adif. Lectura legal: l’empresa garanteix els accessos de sortida però en moments ocasionals d’aglomeració els usuaris hauran de tenir paciència. Experiència personal: què costa fer màquines que puguin funcionar tant d’entrada com de sortida o posar algú que aixequi la barrera en moments en què sembla que has de trigar més a sortir de l’estació que no pas a anar d’Arenys de Mar a Mataró?