Un altre excel·lent article de Xavier Solano a E-notícies ens parla de les raons per a la independència i ens recorda que vam ser sobirans fins al 1714. Aquella derrota per les armes va ser per si sola prou devastadora, però per si no fos prou encara hi vam afegir la dictadura del general Franco. El resultat és una nació que encara no té reconeguda la seva condició ni el dret de decidir. Davant d’aquesta gran mancança democràtica incomprensible en un Estat europeu, el referèndum d’autodeterminació esdevé un acte de desgreuge democràtic necessari. Tan necessari com els desgreuges de la memòria històrica. I és molt i molt decebedor constatar que, en això, la dreta espanyola i l’esquerra espanyola es diferencien ben poquet.
La consellera Tura expressa la seva preocupació per l’escassa presència del català en l’àmbit de què s’ocupa la seva Conselleria. Suposo que ja deu haver parlat amb l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Per si no ho ha fet, sàpiga que al web hi trobarà penjades en mp3 les intervencions de la Segona Jornada "El català a la justícia" que va tenir lloc el 25 de novembre de 2005. Si vol fer cursos al personal del sector i té problemes de finançament, jo li demanaria que es posi en contacte amb el conseller d’Economia Antoni Castells, però no per demanar-li diners directament, sinó perquè el convenci que les sancions a les empreses que incompleixen la llei de Política Lingüística, aquelles que tenen molts i molts diners i que passen olímpicament del tema, poden ser una acció que doni exemple i que, alhora, ajudi a finançar plans de formació.
I encara sobre la despolitització del català, el portaveu de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, és entrevistat al nou Singular Digital. La resposta de Gasull és clara: "Si despolititzar el català vol dir que el català és la llengua de tots, perfecte." Diu més coses, com és lògic, però sens dubte aquest és el sentit que hi va donar Carod, i la resta són ganes de veure incendis on no n’hi ha. Fa la impressió que Jordi Cabré ha anat a buscar algú que pogués donar-li la raó perquè en l’editorial es refereix a l’entrevista a Gasull dient que "il·lustra la necessitat encara vigent de fer servir la política en favor del català". Si el Singular té els mitjans per fer-ho, els proposo que demanin opinió a més sociolingüistes. Gasull és un molt bon coneixedor de la matèria i és prudent en les seves respostes, però aniria bé llegir més opinions expertes.
I des del bloc Tardor a l’Euromed, en Jordi Muñoz observa l’evolució de les dades sobre independència i s’adona que amb el govern del PP l’independentisme va augmentar molt i es pregunta: "què haurem de fer, doncs?" No res, Jordi. Jo no sóc partidari de forçar un retorn del PP, ja tornaran sols tard o d’hora, perquè en el fons la tragèdia dels ciutadans de l’Estat és que si surten del foc del PP és per anar a parar a les brases del PSOE. Acabo amb una referència al Núvol vermell de l’Oriol Solé. El que hi explica em va bé per recordar-vos un projecte que espero que pugui veure la llum l’any vinent: la realització d’un vídeo de 4 o 5 minutets que expliqui en anglès la situació present i les claus de futur de l’independentisme a Catalunya. Un cop penjat a YouTube, es tracta de fer una campanya per un visionat massiu que el converteixi en notícia. És una estratègia per a la internacionalització. I una nova oportunitat per marcar l’agenda política des de la societat civil sobiranista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 1714 ens van arrabassar la sobirania,… que ens restava.
Com podem explicar que el Tractat dels Pirineus succeís molt abans d’aquesta data?
Una nació, un estat sobirà, podia admetre que d’altres li partissin el seu territori?
Quines ?: les que cadascú tingui a l´abast, tot i que li semblin simples i elementals.Un independentista dels anys seixanta, ballava sardanes.
Ben segur quan es convoqui aquest referèndum per primera vegada serà molt difícil guanyar-lo. La ressaca, ara convertida en por, del cop d’estat feixista encara és molt potent. Però només es tracta de començar. Que les persones d’aquest país s’acostumin a veure aquest fet com un exercici de democràcia més: decidir si volem o no continuar sotmesos a l’estat espanyol. No hem d’oblidar que es pot anar convocant referèndums d’aquesta mena sempre que hi hagi la majoria parlamentària oportuna. El temps i els fets aniran a favor de la sobirania plena. Hem de ser capaços de tractar aquests temes amb la normalitat habitual, encara que la Bruneta Mediàtica se’ns llenci al damunt. Tan sols des del debat seriós podrem construir la Catalunya social que tan necessària és, i allunyar-nos de la catalunya de diorama de pessebre a la que ens va obligar l’anterior govern conservador.