Avui a la una del migdia es presenta una candidatura al Col·legi de Periodistes de Barcelona. No per regir el Col·legi. Tampoc per fer la competència als partits que previsiblement voldran concórrer a les eleccions del Parlament de Catalunya l’any que s’apropa. És, per contra, una candidatura a la feixuga feina d’intentar resoldre un problema del qual fa temps que ens queixem. Passa, però, que l’opinió pública cau sovint en les contradiccions i en l’amnèsia. Les persones que es dediquen a la política municipal s’hi troben sovint. Quan finalment poden dur a terme alguna gestió llargament demanada resulta que surten a criticar-la les mateixes veus que la demanaven. O, per posar un altre exemple, quan hi ha hagut majories absolutes (sigui la de CiU aquí o siguin les de González o Aznar al país veí) la gent s’ha queixat que no són bones per a la democràcia perquè els qui en gaudeixen fan el que volen. Quan, després, l’aritmètica parlamentària ha permès formar majories alternatives, les mateixes veus s’han alçat contra les “conjures de perdedors”. És clarament contradictori i sovint, en adonar-se’n, les persones rebaixen el to incendiari de les seves crítiques.
Quantes vegades, doncs, no hem demanat que l’independentisme deixi d’escindir-se i barallar-se per anar junts tots els partits cap a la independència? Quantes vegades no hem maleït les desavinences i picabaralles entre ERC i CiU, que actualment ja sumen 68 escons al Parlament de Catalunya? Quantes vegades no hem admès que, en una situació nacional d’extrema necessitat és imprescindible un govern de concentració? Quantes vegades no hem apel·lat a la Solidaritat Catalana de principis del segle XX o a moviments i idees unitàries com el tancament de caixes, l’Assemblea de Catalunya o la Crida a la Solidaritat? Que potser no vam estar satisfets (uns més eufòricament, altres més de reüll) quan el 30 de setembre de 2005 el 90% del Parlament es va posar d’acord? Que potser no vam aplaudir els empresaris quan van fer la reivindicació de l’aeroport del Prat?
El Punt presentava ahir la proposta d’Enric Canela, que s’ha vist entorpida per un cert rebombori mediàtic arran del joc a tres bandes entre Fuentes, López i Móra a Catalunya Ràdio, que va portar Móra a afirmar que estava disposat a posar-se al capdavant d’un nou partit o això va semblar que s’entenia [notícia a Vilaweb]. Crec que no es tracta de fer entrar ningú en dinàmiques noves ni en sigles noves, ni de fragmentar encara més l’espai electoral, sinó de crear espais de trobada que permetin la unitat d’acció al Parlament perquè la declaració d’independència sigui possible.
També, un cop més, hi ha qui es molesta perquè hi veu un competidor per a Reagrupament. No em consta que sigui la idea. Reagrupament, ara com ara, juga a conveniència entre ser associació i ser partit. Ser associació legitima el seu discurs i la seva estratègia d’aplegar independentistes d’altres partits, de fer de plataforma. Però plantegen més coses, com ara la regeneració democràtica, la qual, si no es tracta d’un brindis al sol, només podran fer com a partit; igualment, si parlen de tenir majoria absoluta, és evident que ho fan com a partit en competència amb ERC i CiU. Suma Independència, en canvi, i si no ho he entès malament, aspira a ser la frontissa, l’engranatge de l’articulació que ha de permetre forjar els punts en comú i acostar posicions perquè, respectant idees, noms i quotes de cada formació, sigui possible una única butlleta per a una expressió unitària de l’independentisme de cara a les eleccions de 2010.
Veig francament difícil que ERC, CUP i qui sigui s’integri a Reagrupament, però no veig tan difícil que una proposta amb el suport de moltes persones pugui crear una mena de mesa en què tots aquests agents puguin acordar una estratègia conjunta sense humiliacions ni desconfiances. Entenc que aquesta és la idea i, si és així, té tot el meu suport entusiasta.
He rellegit el text i no trobo cap diferència entre Reagrupament i aquesta nova proposta. Em sembla poc encertat dir que Reagrupament “plantegen més coses, com ara la regeneració democràtica”. Reagrupament només presenta una altra cosa a part de la independència. Una sola: la regeneració democràtica.
O bé la nova proposta és l’independentisme que no defensa la regeneració o no entenc el motiu de fer una nova proposta.
Creure que aquesta nova proposta posi d’acord ERC i CUP és molt creure. Aquestes coses es fan negociant primer amb discreció i no fent pública la proposta abans de negociar. Avui es surt a la tele (si hi ha sort) i després què?. No hagués estat millor negociar una llista unitària abans, veure si és factible i, una vegada aconseguida presentar-la?.
Això és la monda: aquests mateixos fa dos dies estaven amb el Carretero, ara (ves a saber quina n’ha passat!) se’n van, munten un xiringuito nou i es reivindiquen com els de la unitat. O és una maniobra dels submarins Convergents (que ja sabem que paguem a sicaris per fer coses d’aquestes) o realment són els hereus de l’independentisme dels anys 80: dos un congrés, tres una escisssió!
Xavier, de debò, t’ho dic amb el màxim respecte i amb la millor de les intencions però, és més que obvi, claríssim vaja, que si es confirma això, és claríssim que Sumem seria competidor amb Reagrupament pel que fa a l’independentisme contundent ho disfrassis com ho disfrassis. El vot indepedendentista es dividirà entre Sumem i Reagrupament. Aquesta és l’unica realitat objectiva de tot plegat: La fragmentació de l’independentisme. I patint com patint de manera brutal una llei d¡Hont que impedeix que els partits petits puguin fer res important i a ser considerats de manera seriosa, és (seria) una gravísima responsabiltat que es presentin dues candidatures exactament iguals…..si Xavier, com a dues gotes d’aigua, només canvien en les persones.
T’ho diré encara més clar: Hi ha moltes més diferències entre militants de qualsevol partit que els que hi ha entre Sumem i Reagrupament.
A mi no em molesta que Reagrupament tingui un competidor. A mi em molesta que l’independentisme no arrivi en lloc com ha passat històricament per perdre´s en grups, grupets i capelletes. Els que van amb fulano, els de sotano i els de mengano i per acabar com sempre : fotent-nos d’hòsties entre nosaltres perque guanyi, com sempre, l’enemic: Espanya.
Jo et demaria, si us plau, que tornis a llegir el que has escrit i t’ho pensis millor.
Novament tornes a trobar-li pegues a Reagrupament que no tenen absolutament cap consistència. Cap ni una. No s’aguanten per enlloc.
Què no saben si ser partit o assossiació ?? I què ? De debò et penses que això té alguna importància ? Jo no m´ho crec. Que dius que també volen la regeneració i la radicalitat democràtica ? Sí i què ? No ho vols això tú també ? No és precisament un exercici de regeneració democràtica el que es va fer el 13S i ara el 13D ?
Estem parlant del mateix, Xavier. No hi ha cap diferència. Només que els egos personals s’entesten en veure diferències allà on no n´hi ha. Aquesta és la única realitat. Però tù t’imagines, per exemple, el sr Mora (Reagrupament) i el sr. Canela (Sumem) votant candidatures diferents ? Com això passi, no ho dubtis, serem la riota del món sencer. I a Madrid, una vegada més, encants de la vida, una vegada més.