Avui en Bassas
es deu haver quedat de pasta de moniato quan en Carod li ha donat la
primícia en directe. No es presentarà al partit, però
no renuncia a ser el candidat a la Generalitat. Això
simplifica notablement el procés congressual d’Esquerra en un
dels seus aspectes: el debat de les persones. Per al segon debat, el
dels conceptes, Carod també ha deixat dues paraules que són
bàsiques: unitat i renovació. Ho subscric. I crec que
el seu gest facilitarà molt les coses. Però no el
jubilem abans d’hora. Carod té corda, molta corda. I el país
necessita persones com ell. Aclarit el debat de les persones i el
dels conceptes, ara cal continuar amb el de les idees i les
estratègies.
L’altra notícia del dia és
la mort de Josep
Benet. Per a mi, Benet és el lúcid lector de
Tarradellas. Sense els seus llibres, l’anàlisi de la transició
hauria quedat coixa. Llegim-lo, que sempre és el millor
homenatge que es pot fer a persones com ell. M’ha fet pensar en un
altre gran assagista i historiador, en Fèlix Cucurull, mort fa
ja dotze anys i unes setmanes. I cada cop que desapareix una
d’aquestes persones que han dedicat la vida al país em vénen
ganes de callar i escoltar, però no sé fer-ho ni en
sabré. No tinc solució.
El catedràtic de lingüística
Juan Carlos Moreno ha publicat un llibre, El nacionalismo
lingüístico, i El Mundo l’entrevista.
Sorprèn que aquest diari sigui capaç de publicar les
respostes de Moreno. Una mica d’aire fresc va bé de tant en
tant. En qualsevol cas, crec que aniria bé que l’entrevista
tingués força difusió. Per això l’he
entrada al menéame.
Si us va bé, remeneu-la una mica a veure si aconseguim que
arribi a més gent. Si des d’aquí ens posem d’acord,
segur que tenim prou empenta.
I acabo al Tibet. I seré breu.
La política i l’esport no haurien de tenir res a veure, tot i
que no sóc tan ingenu com per ignorar que la relació
existeix. Els i les esportistes haurien de poder competir en uns jocs
olímpics al marge de tota consideració política.
És clar que si un atleta català es veu forçat a
competir en representació d’una suposada nació
espanyola que ni existeix ni comparteix, amb aquesta persona ja
s’està fent política. En qualsevol cas, aquestes
consideracions sobre nacions i seleccions esportives esdevé
secundària quan hi ha morts polítics pel mig. Jo no em
veuria amb cor de fer ni una passa en nom de l’esport en uns jocs
organitzats per un país que està assassinant persones
al Tibet. És una qüestió de consciència. Si
aquests jocs es duen a terme, l’esperit olímpic quedarà
definitivament i irreversiblement reduït a una oportunitat de
negoci.
PS: Segueixo amb interès el bloc
Quadern de viatge
i la moguda organitzada des del bloc El
cacao de la FACAO.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home encara que faltava el tercer membre, és clar que aquesta mena d’acords acaba sempre com van acabar els triunvirats romans, el més llest, o potser despietat, s’ho queda tot després de liquidar les competidors, des del meu punt de vista aquest moviment podria ser originat per dues coses:
1- Escenificació d’una retirada estratègica estant ja el tema pactat de bell antuvi: “no competir pel control del partit a canvi de la cadira i el sou públic”.
2- Una fugida endavant: “no puc competir pel control del partit i no hi ha acord possible, per tant em retiro i anuncio que donaré el suport de les meves forces, siguin quines siguin, a qui es comprometi a assegurar-me la cadira i el sou públic”.
Si ja se que no queda gaire poètic, però és força més versemblant que altres explicacions esotèriques que comencen a sentir-se i llegir-se.
Que Puigcercós faci com Carod i que plegui també. Foc nou a ERC!
Carod s’ha presentat 3 vegades consecutives al Parlament, encapçalant la llista d’ERC. Amb resultats dragon khan. 21 diputats el 2006, després de 3 anys de govern tripartit. Baixada del 25% vots respecte el 2003. L’altre fracassat 3 vegades va ser Raimon Obiols, pel Psc-Psoe, front Jordi Pujol, i sempre va quedar com a segona força. I mai va intentar, per honradesa democràtica personal, i per necessitats partidàries, una quarta vegada. La seva opció va ser rebutjada tres vegades consecutives pel poble català. I Raimon Obiols canvià d’horitzons polítics al sí del seu partit.
Carod, després de 3 eleccions consecutives, també ha estat ja, (2006) derrotat, perdent suport electoral clarament, per les raons que el poble català ha entés.
El més lògic, racional, i normal, sense dèries napoleòniques fora de lloc i d’entorn, i si de veritat s’estimés ERC, com a opció, i no el seu bigoti i el seu perfil personal, seria fer i comunicar tot el contrari. Anunciar que ja no es presentarà cap altra vegada (després de 3 vegades, la gent ja ha tingut 3 oportunitats per encandilar-se o emprenyar-se davant les seves propostes i estil). (21 diputats ara, i, compte, Angel Colom va augmentar el vot d’ERC en les uniques eleccions del 1996 que va encapçalar, i ERC assoli 13 diputats).
(8 diputats més en 3 legislatures, en 3 eleccions, en 10 anys, tampoc es per a tirar cohets, a no ser que es faci demagògia).
Nomes ho intenten una 4a vegada els guanyadors, mai els perdedors, ni els tercers o quarts. Per a que l’opció que els acull, pugui prendre nous aires mes positius i amb millors resultats.
I, en tot cas, si de debó s’estimés ERC i la importància d’ERC per al sistema politic català, oferir-se com a president d’unitat per a proper congrès, si la majoria de la militància ho ratifiques.
Però, com sempre, en Carod ho fa a l’inrevès del que es fa habitualment a totes les forces i països civilitzats. Dient-se independentista, i amb unes eleccions amb una victòria esclatant del nacionalisme català (2003) regala el poder a un Psoe jacobi moribund per la derrota que no esperaven, i el 2006, després de ser foragitats del govern pel President Maragall, perdent escons i vots, i perdent molt mes clarament encara el Psoe, amb un candidat no catalanista, gens, i mes aviat (pels fets) clarament espanyolista, en Carod torna a regalar tot el poder català a un partit espanyolista.
Per què? Per vanitat personal? Per què està tocat de l’ala? Pel que sigui, però no ha aconseguit estabilitzar ERC com a força ascendent, tan fàcil que semblava que ho tenia.
La menjadora personal es el que l’importa, unicament, i la seva vanitat personal.
Pobra ERC, ser dirigida 12 anys per un personatge tant estrafalari i gens consolidadador de valors, tendències positives, i honestedat política.
En Rafael Ribó deixà d’encapçalar la llista d’ICV, ningú s’imagina al Rajoy una 4a. vegada, ningú veu al Llamazares postulant-se com a cap de llista d’IU, etc., etc.
Vol pasar a la història com el tap que ha impedit el retorn de la il.lusió i la renovació a ERC? Això sembla. Pura tàctica front Puigcercos, i els seus.
Jo no defenso ni tinc per que defensar a Puigcercos, a Carretero, a Rut Carandell, però sí tinc clar que ERC no pot repetir una 4a. vegada amb Carod.
3 eleccions per a guanyar 8 diputats. 3 més per altres 8 diputats, i arribar als 29. I què?
Em sembla de sentit comú. Però no es el sentit comú el que ha acompanyat la vida política de primma donna que ha volgut ser Carod. Massa espectacles de baixa qualitat per a un tercer/quart partit que vol sortir d’aquesta posicio.
I , sobretot, fracàs total de la seva gran geoestratègia. Ni treu vots al Psc-Psoe, ni entra al cinturó, ni es consolida a BCN, (el contrari, totalment), ni a les grans ciutats. I quan es fracassa 3 vegades el millor, el que cal fer, es no repetir una quarta, que seria la debacle final per a la seva opcio.
I no ho oblidem: no estem, dissortadament, en un sistema electoral per districtes reduits i diputats elegits directament pels electors, sense llistes tancades i bloquejades. Carod es deu a ERC, i tres vegades ja han estat suficients.
Quin cas pot algun hooligan de Carod aportar d’un 4rt. intent consecutiu, d’un que mai ha arribat a ser ni el Poulidor? Cap. Ni un.
I fora bó, per a ERC, per a Catalunya, i per al propi Carod, que no repetis.El desastre electoral acabaria amb el partit.I aquest intent d’autoerigir-se en el Papa, el Pontifex perpetu d’ERC al Parlament, es pur personalisme, frivolitat, i vanitat. De política seriosa res. De menjadora perpetua, molt.
___________
Un curriculum amanit, i ben mogut
Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952) és un polític català, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des de 2004.
Llicenciat en Filologia Catalana, va ser Tècnic superior de planificació lingüística de la Generalitat (1981–1988) i cap de serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona del 1982 al 1984.
Fill d’Apeles Carod, saragossà carrabiner de la República i després guàrdia civil, i de Maria Rovira, cambrilenca, explica que va unir els dos cognoms amb un guió quan tenia 13 anys imitant al poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El 2004 van sorgir algunes biografies apòcrifes que li atribuïen diversos cognoms. En un article publicat al diari Avui, el 24 de març del 2004, titulat “Nosaltres, els Pérez”, ell i la seva família denuncien la manipulació.
Militant del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) des de 1970, va ser empresonat al 1973 per la seva pertinença a l’Assemblea de Catalunya. El 1977 deixa el PSAN, funda el MUM, després el BCT-Bloc Català de Treballadors, i el 1980 s’ènganxa a NE, u encapçala la candidatura de Nacionalistes d’Esquerres a la circumscripció de Tarragona, on perd estrepitosament. El 1986
abandona aquest partit (NE)i publica el seu article “Crida nacional a ERC”,
que propugna la renovació de l’històric partit republicà cap a tesis
clarament independentistes. Entra a militar a ERC, on aconsegueix
l’acta de diputat del Parlament de Catalunya el 1988. Al congrés de Lleida de 1989,
Carod presenta la seva candidatura a Secretari General, però la retirà
a la segona volta per permetre que s’imposin les tesis independentistes
al partit, de la mà d’Àngel Colom.
L’any 1996, Colom protagonitza una escissió d’Esquerra, que dóna lloc al Partit per la Independència,
abans del congrés de Vilafranca, deixant vacant la secretaria general,
càrrec pel que Carod és elegit com a home de consens. El 1999 i el 2003 encapçala la candidatura d’ERC al Parlament de Catalunya. És nomenat Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya en el govern de la VII legislatura arran del pacte del Tinell, l’acord signat entre Esquerra, el PSC–CpC i ICV–EUiA després de les eleccions de novembre de 2003.
Tan sols dos mesos després de prendre possessió del càrrec, en presenta
la dimissió, quan es va saber que havia mantingut una reunió amb
membres d’ETA
quan ja era Conseller Primer. Tot i que inicialment es planteja la
possibilitat que passés a ser conseller sense cartera, finalment el
president Pasqual Maragall el cessa com a Conseller. És designat candidat d’ERC a les eleccions generals espanyoles (2004), en les quals aconsegueix l’acta de diputat, tot i que la rebutja en favor del valencià Agustí Cerdà. El juliol de 2004, durant el Congrés Nacional -celebrat a Lleida-, és escollit president del partit, en substitució de Jordi Carbonell.
En les Eleccions al Parlament de Catalunya (2006) repeteix com a candidat i, en reeditar-se l’acord de govern amb PSC i ICV-EUiA, és nomenat Conseller de la Vicepresidència en el govern de Catalunya 2006-20xx.