Mails per a Hipàtia

A davant del palau Gyeongbokgung hi ha una enorme escultura de Sejong el Gran, el rei que va pujar al tro el 1418 i va canviar per complet el país, entre més introduint-hi un alfabet -el que avui en diem l’hangul- pensat per a la participació de la ciutadania en la vida pública i per erradicar l’analfabetisme.

No en sóc cap entès, però tothom ací posa de relleu com aquest alfabet ha marcat el caràcter coreà. Abans es feien servir els caràcters del xinès i el japonès, ideogrames per tant, mentre que l’alfabet coreà és sil·làbic. Evidentment molt més senzill, per tant. Els ideogrames creen una societat marcada per quants en saps, amb una èlit capaç de “llegir” milers de paraules i una gent normal bloquejada davant el primer caracter que desconeix. L’estructura sil·làbica, en canvi, iguala la gent. Conexient les lletres i com llegir-les, llegir es fa possible.

Els coreans, per això, estan molt orgullosos i afirmen que són un país pràcticament sense analfabets. I els experts diuen que això ha ajudat molt a conformar el caràcter democràtic del país. D’alguna manera es pot dir que són una nació feta a partir d’un alfabet.

PS. Els caràcters coreans, a més, són especialment adequats per al disseny. Moderns, nets, directes. No sé si això té a veure o no, però m’he fixat que ací hi ha un gust pel bon disseny que també marca positivament el país. Les marques, les senyalitzacions, tot sembla molt consistent i contemporani, encara que vinga del mil quatre cents…