Vestit amb un Hanbok (Seül 5)
Una de les visites que no pots esquivar a Seül és la del palau Gyeongbokgung, el que havia estat el palau reial al segle XIV i que avui et regala una de les experiències més sorprenents. A la manera asiàtica, el Gyeongbokgung és un palau que va tancant-se en ell mateix entrant a través de diversos patis fins arribar a la zona més diguem-ne residencial. La porta dóna al Seül més modern i trepidant, amb tot d’edificis de vidre i acer i una anacrònica ambaixada dels Estats Units destrossada estèticament per dotzenes d’aparells d’aire condicionat posats sense to ni so en cada finestra, de marques diferents.
La qüestió és que tot aquest espectacular desplegament de gratacels té el contrast a l’altra banda del palau que, d’una forma per a mi miraculosa dóna a uns turons completament verges de modernitat. És a dir que si et gires de cap a la porta veus gratacels i si et gires d’esquena a la porta veus natura.
D’alguna manera és com “veure” el temps. D’esquena a la porta et pots imaginar perfectament com era la vida a la Corea de fa segles, mentre que de cara veus la Corea del segle XXI, en un contrast que en pocs llocs del món és possible trobar.
A més, per respirar el passat millor encara, he entrat al palau vestit amb un hanbok tradicional coreà. M’ho havia demanat la meua menuda, que ella també s’ha vestit. Jo no sóc gens de disfresses -una volta vaig fer de moro a Beneixama i em sembla que és tot el que puc presentar com aval- però ella em va explicar que és una certa tradició entrar al palau vestit a la manera tradicional i que no els molesta, al contrari, que això ho fem també els occidentals -de fet l’entrada al palau és gratis si vas vestit així.
Dit i fet, doncs. Per què no? Al voltant del palau hi ha una indústria del hanbok, botigues que ho tenen tot preparat per a que et pugues disfressar de manera ràpida i respectuosa amb la tradició. Hem pujat a una i hem demanat la roba per passejar una hora i mitja. Per sort no he hagut de triar entre massa combinacions -n’hi ha moltíssimes- i m’he adequat a la roba que em portava la senyora de la casa. Era com una mena de túnica llarga negra amb un bonic estampat de flor daurades, un gran llaç a l’alçada del cor i el coll ben remarcat amb dues vetes blanques amples amb forma de triangle. Sense mànigues, deixant veure sota una preciosa camisa blanca. Roba còmoda, sense butxaques, que et deixa resistir la calor.
I així hem passejat el palau. El fet de no portar butxaques obliga a caminar amb una certa solemnitat i l’entorn la veritat és que va apoderant-se a poc a poc de tu. Especialment si mires cap al bosc i la muntanya o t’arrimes al llac que hi ha a dins.
Per a un neòfit de la disfressa com jo, he de confessar que ha estat una experiència molt plaent i instructiva aquesta de caminar vestit amb un hanbok al costat de la Júlia -que no només s’ha disfressat sinó que s’ha adornat extraordinàriament el cabell i la trena- mentre l’Assumpció i la Txell ens miraven i feien comentaris divertits.