Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Ma tia Carmen vivia a Llorca. Que aleshores era Lòrca, sense la dobla ela però amb un rotundíssim accent obert que en aquella ciutat murciana ningú no sabia pronunciar. En la meua infantesa Llorca, que en diem ara, era una mena de baula perduda entre l’Andalusia on restaven alguns desconeguts avantpassats i la Costera valenciana d’on els Partal veníem i creixíem. Ma tia Carmen vivia amb el seu home, invàlid i molt tancat en ell mateix i amb la meua cosina Juanita. Juanita era una xiqueta esbojarrada i excessiva que en aquells anys, però, resultava divertida i fins i tot interessant.

Algun estiu m’hi van portar a passar-hi uns dies. En tinc un record remot, com en blanc-i-negre. Una casa molt fosca, una glorieta justa de mida, uns carrers estèticament molt limitats i tot de gent que parlava en castellà. Perquè a Llorca vaig veure i viure per primer vegada en un lloc on la gent parlava castellà i això no deixava de sobtar-me. Encara que fóra, com vaig saber després, un castellà ben peculiar, farcit de catalanismes.

Parle de la meua infantesa, de fa dècades. Jo no sé res de la Llorca d’avui. Ma tia morí fa anys i de la resta en sé ben poca cosa. Alguna nota molt de tant en tant, una telefonada escadussera. Però això no em va treure l’ensurt l’altre dia, quan hi va haver el terratrèmol. Perquè la geografia sempre se t’arrapa a la pell i no ho vaig poder evitar. Aquella Llorca de què parlàvem els periodistes era també la meua Lòrca i tot i que que el record siga tan difuminat encara forma part de mi i em desperta sensacions. Si haguera passat a Águilas, a Cartagena o a Múrcia mateix segurament no m’hauria cridat tant l’atenció. Però uns dies d’infantesa, una tia, unes imatges pròpies marquen la diferència.

Som el que recordem. Sempre teixim un fil que ens va portant de casa a casa, de nom a nom, de poble a poble. Un revolt de carretera és diferent d’un altre perquè allà passà alguna cosa. Un campanar el reconeixem i si cau ens sembla que cau part de nosaltres també. Segur que hi ha una explicació química d’això, alguna relació amb l’ADN que ens ha fet part de l’evolució. Deu ser una de les tantes trampes que la natura ens ha parat per poder fer-nos persones. Ho accepte. I em val, en aquest cas, per a plànyer els morts i desitjar sort als vius. No com una xifra, com un càlcul fred. Sinó com uns conviscuts. Remots però conviscuts.