La retòrica d’Obama
Dies de treball a Brussel·les. Com procure fer sempre, però, trobe un parell d’hores per a fer la ruta de les meues llibreries preferides. En una d’ella trobe un curiós llibret sobre la retòrica d’Obama “The Politics of Hope” d’Henry Russell. Em sorprèn perquè inclou un estudi de Charlotte Higgins sobre les arrels clàssiques de la manera de fer discursos d’Obama. Un estudi molt interessant ja que analitza els seus grans discursos i n’extreu les regles de la tradició llatina que Obama fa servir, aquelles que ja gairebé hem oblidat. Entre altres el famós tricolon que tant va popularitzar Juli Cesar, l’antonomasia que tant agradava a Ciceró, l’anàfora i l’epífora… Fins i tot l’ideal oratori d’Aristòtil, amb el seu ethos, pathos i logos queda clarament retratat en la manera de fer del president americà; en la seua forma de parlar.
El que m’ha fascinat és que el text (que l’he devorat amb passió a hores mortes) m’ha ensenyat una cosa que, de fet, és transparent. Ben sovint durant la campanya electoral m’he trobat preguntant-me a mi mateix a què em recordava allò, aquella manera de parlar. No era la retòrica de King, encara que la influència dels predicadors és gairebé impossible de separar als Estats Units de la política. Hi havia alguna cosa que sonava diferent i no sabia identificar. I vet-ho aquí: tan fàcil com que era el món clàssic adaptat a la política moderna. Caram.