Mails per a Hipàtia

Vaig passant de pàgina en pàgina, recordant el dolor creat per Pinochet. Xile va ser la meua primera incursió al món. La primer volta que vaig voler fer alguna cosa pels altres. Una pintada, un cartell, qualsevol cosa. Vam saber de la mort de Víctor Jara, assassinat a l’Estadi Xile, torturat fins a la mort i cantant aleshores. Va entonar el “Venceremos” mentre el mataven. El van escoltar tots com tantes altres vegades l’havien escoltat en els recitals. I el vam escoltar tots. Raimon va fer d’Amanda l’única cançó que ell canta sense musicar. Nosaltres, al poble, pocs anys després i ja mort Franco, vam pintar un mural preciós, a les escales del carrer de l’Església. Meli va fer el dibuix, Toni i jo vam escriure un text que parlava de futur, d’alberedes i d’onzes de setembre i tots vam pintar amb tanta alegria com ràbia, amb tanta esperança com insolència. Els feixistes de tant en tant l’emborronaven i nosaltres el tornàvem a fer. Fins que van arreglar el carrer i la reforma es va emportar l’espai i el mural.

Avui llegint webs i blocs que parlen de Xile, he recordat aquell mural que retratava un home gran que vestia un poncho de colors i un colom picassià que s’envolava sobre els volcans australs. I al bloc del Jaume Ciurana m’he topat de cara, de nou horroritzat, amb la darrera cançó de Víctor Jara, aquella que va escriure en un paperet minúscul, ja malferit i que els seus companys a l’estadi van aprendre de memòria per a que el món sapigués el que passava allà dins. A l’Estadi Xile, a Santiago.