Lisboa, a 25.000 euros per cap i amb un Premi Nobel entre l’audiència

Fa uns mesos em va arribar una invitació per participar en el Forum de la WebSummit de Lisboa. Em demanaven de parlar sobre periodisme de qualitat i explicar com havíem fet VilaWeb Paper. Vaig acceptar, la veritat, sense saber massa bé on anava. La WebSummit la coneixia perquè és una de les cites anuals més importants al món, una mica a l’estil del Mobile a Barcelona.

El Forum era per quatre dies però tal i com està la situació ací al país vaig dir-los que només podia anar-hi dos i encara. La meua intervenció era pel dijous a la vesprada així que vaig arribar dimecres. Sense situar-me massa on era, la veritat. De l’aeroport vaig anar al recinte on es feia el fòrum a saludar i situar-me i registrar-me. La WebSummit es fa al nord de Lisboa, en el recinte que va ser de l’Expo, lluny del centre. Com que l’endemà aniria molt just de temps vaig pensar que el millor que podia fer era baixar a sopar al Chiado i la part baixa de la ciutat, visitar la llibreria Bertrand i perdre’m una mica caminant sense rumb. Sempre que vaig a Lisboa m’agrada acostar-me al Tajo, encara que siga de nit, asomar-me un segon a l’aigua i tornar camí amunt per les places que s’obren a ell, anar al Terreiro do Paço.

L’endemà em vaig alçar d’hora per aprofitar be el dia al Fòrum. M’havien explicat que era un espai reservat dins la WebSummit només per cinc centes persones on hi havia quatre espais de xerrades i debats i una gran àrea amb tot de sofàs i taules. Quan vaig arribar-hi feien un debat animat sobre la llibertat a internet amb la participació d’Owen Jones, a qui vaig saludar i agrair el seu clar posicionament sobre Catalunya dels darrers dies. Jo parlava a les quatre així que em vaig dedicar a escoltar i participar en els debats que s’anaven fent una mica per ací i allà. Vaig estar conversat amb el qui havia estat el director d’estratègia digital d’Obama, amb una periodista nigeriana acabada d’eixir de cinc anys de presó al seu país, amb un parell de col·legues portuguesos, que es van interessar pel llaç groc que portava a la jaqueta.

Vaig tenir curiositat aleshores de mirar la web del Forum i em vaig quedar sorprès de veure que aquelles cinc centes persones resulta que pagaven vint-i-cinc mil euros per ser-hi. Jo anava com a convidat però allò em va fer canviar la cara. Caram. Vint-i-cinc mil euros són molts diners. Tants que em va entrar una seriosa preocupació sobre el que anava a dir i explicar.

Per sort la cosa va anar bé, sense formalismes. Quan em va tocar parlar un grup de persones es va acostar a la sala i vam mantenir una conversa més aviat informal i oberta sobre els problemes del periodisme al món i sobre la pèrdua de credibilitat dels grans mitjans. Entre els assistents hi havia de tot però em va cridar l’atenció la presència d’una persona d’edat molt avançada però la cara del qual em sonava. Quan m’hi vaig acostar a saludar-lo i donar-li les gràcies per haver participat en la conversa me’n vaig donar que era Robert F. Curl, el premi Nobel de química i gran defensor de l’educació pública de qualitat.

Després vaig agafar el metro per anar-me’n a l’aeroport mentre reflexionava pensant que havia estat en un dels llocs més estranys de la meua vida. Segurament si la feina ací no hagués estat tan trepidant i el meu cap tan concentrat, tot ho hauria assaborit d’una altra manera…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *