Mails per a Hipàtia

Durant l’acte de lliurament del premi ‘Valencià de l’Any’ a l’ajuntament de Castelló (vídeo) vaig tindre l’honor que Ferran Sanchis llegira en públic una ‘laudatio’ dedicada a mi i escrita per Vicent Pitarch, un referent per a la gent com jo des de fa moltes dècades.

Ara he aconseguit el text original i el penge, amb el meu agraïment emocionat a tots dos.

————-

Vicent Partal, Valencià de l’Any 2014

Autoritats municipals, patronat de la Fundació Huguet, Valencians de l’Any, Vicent Partal i Els Llauradors, castellonenques i castellonencs que ens acompanyeu:

El paper que ara mateix em toca fer –en realitat, llegir– el teníem encarregat al company Vicent Pitarch, el qual ens segueix en esperit, des de l’extrem nord del nostre espai nacional. Poques raons tan fortes com l’Institut d’Estudis Catalans –que avui em té reunit a Ceret, la capital del Vallespir– haurien estat capaces d’impedir-me de participar (reconeix Pitarch) en l’acte d’exaltació com a Valencià de l’Any de Vicent Partal, sens dubte una de les aportacions més lúcides i més fermes a la reconstrucció del modern edifici de la catalanitat que hom basteix ara mateix.

Partal és un valencià de Bétera, el municipi del Camp de Túria que és identificat dissortadament més pel seu component militar que no pas per l’esplendor de les seues alfàbegues. El nostre valencià, d’horitzons decididament internacionals, resulta avui familiar per la seua condició de director de Vilaweb, alhora que és reconegut com a un líder del periodisme digital a Europa. La seua personalitat, en qualsevol cas, és força més polièdrica.

En la biografia del nostre Valencià de l’Any tot va començar com a mestre, la professió que potser més ha contribuït –i a fe que manté aquesta prerrogativa– a la regeneració del País Valencià dels nostres dies. Aquesta faceta d’ensenyant no li és gaire reconeguda, i això que Partal va formar part exactament d’un dels claustres gloriosos que han passat per la Gavina. Sens dubte, no s’és en va mestre de l’Escola la Gavina, com tampoc no va ser irrellevant en cap cas el fet d’haver ensenyat al nostre mític el Rotgle.

De tota manera, el seu pas per l’escola va ser més aviat curt, per bé que el component didàctic de la seua formació acadèmica va dotar-lo d’un estil directe i exquisidament entenedor, al capdavall d’unes competències notòries per fer-se entendre, les quals continuen manifestant-se ben actives en la seua pràctica periodística. De fet, aviat el flamant mestre de la Gavina cedia el pas al nou Partal que ingressava en el  periodisme especialitzat en política internacional. I va ser així com va iniciar una formidable carrera en el món de la comunicació, al servei de la qual du acumulats trenta anys llargs, rics en aventures i èxits. En efecte, l’any 1983 Partal participava en la fundació del setmanari El Temps; també treballaria al Diari de Barcelona i a Televisió Espanyola, una dedicació que va obrir-li les nacionals) s’emmarquen dins d’uns plans universals de nacions sobiranes, respectuoses, creatives i solidàries. Heus ací la gran lliçó que va aprendre de la seua experiència com a reporter i corresponsal arreu del món, immers en avatars tan diversos com la caiguda del mur de Berlkín, el colp d’estat a l’antiga URSS i les aventures independentistes dels països bàltics, la guerra dels Balcans i la revolta dels estudiants de Pequín, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i el començament de l’autonomia palestina, el conflicte del Kurdistan, etc.etc. «Jo era –i sóc– periodista d’internacional», ha declarat en alguna ocasió.

D’aquesta experiència enriquidora en els processos convulsos arreu del planeta, Partal va extraure la gran lliçó que una de les forces que mouen la conducta humana arreu del món és precisament l’aspiració a organitzar-se el propi espai nacional. I a fe que hi ha pocs experts com ell en els processos d’alliberament nacional europeus.

Ara mateix Partal es caracteritza per ser un periodista que posa el seu bagatge civil, professional i cultural al servei de la causa de l’alliberament nacional. Ningú no ignora el gran paper que fa, especialment des del diari digital Vilaweb, a favor de l’independentisme català. Decididament, és un nacionalista de pedra picada, una condició que faríem bé de no barrejar-la amb cap mena de mentalitat obtusa o propensa a la contemplació retrospectiva. Ben al contrari, les seues conviccions nacionalistes (Fuster preferia dir-ne simplement nacionals) l’han dut a conrear les opcions per l’independentisme des de coordenades internacionalistes i de progrés de la humanitat.

Sempre en la direcció que indiquem i considerat un expert en processos d’independència, ha publicat diverses monografies sobre l’OTAN i sobre els problemes nacionals de l’antiga URSS (Els nacionalistes a l’URSS o La revolta nacionalista a l’URSS), així com Catalunya en l’estratègia militar d’Occident, L’atles de l’Europa futura, A un pam de la independència i Desclassificat 9-N.

Periodista sincer i contundent («Sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències»), escriptor compulsiu, la producció d’articles que genera cada dia Partal et pot deixar atordit: en ràdio, en mitjans escrits o en televisió, tant si són en suport papel com digitals, a  través de blogs (el seu Mails per a Hipàtia ha esdevingut un blog de referència), d’editorials o en textos que polsen el pas dels dies. Amb el seu amic i director de Berria, Martxelo Otamendi, va publicar 11-M: el periodisme en crisi.  Posteriorment ha publicat Periodisme quàntic i Llibreta de Pequín, el primer llibre electrònic comercial en català sense edició impresa. Per a Catalunya Ràdio va crear L’Internauta (juntament amb Jordi Vendrell); va ser guionista del polèmic programa de TVE Camaleó i és autor de la sèrie televisiva Hem fet el sud. Naturalment, no podíem passar per alt que Partal va ser el guionista del documental premiat per la Fundació Huguet l’any 2012, Una llengua que camina, la pel·lícula insígnia d’Escola Valenciana.

Des de la seua condició d’explorador impenitent en les noves tecnologies de la comunicació, l’any 1995 fundava, juntament amb Assumpció Maresma, Infopista, el primer directori web en llengua catalana, que aviat va transformar-se en Vilaweb, el primer diari digital català, el qual avui ha esdevingut el diari digital degà d’Europa. Convé remarcar ací que, a més de la seua edició general, Vilaweb ja té en xarxa nou edicions “locals”, que van des de la d’Austràlia a la de Castelló de la Plana, a Ontinyent o Meliana. Ara mateix, mitjançant el lliurament de Valencià de l’Any a Vicent Partal, la Fundació Huguet vol retre un homenatge incondicional a Vilaweb, en el seu vintè aniversari. Per molts anys! Al mateix temps no podem estar-nos de remarcar que Vilaweb naixia també enmig d’aquell clima d’avantguarda amb què la nostra societat avançava a través del ciberespai; una mostra rellevant d’aquella cultura pionera la teníem, posem per cas, en el grupet de professors de la Universitat Jaume I (Jordi Adell, Toni Bellver, Carles Bellver, Suso Monforte…), que acabarien integrant el Centre d’Educació i Noves Tecnologies i que havien creat, l’any 1993, el primer servidor web de l’estat espanyol, reconegut internacionalment.

Ben mirat, l’obra de Vicent Partal ha assolit, tot i la seua joventut, una dimensió i una consistència impressionants. No solament això; ara mateix ha esdevingut una de les opinions més respectades i influents en el panorama polític català. Autoritat inqüestionada en el periodisme, una part de la seua obra ha estat objecte d’una tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, «Un model de periodisme per a la sarxa: el cas de Vilaweb», de la qual és autora Mar Iglesias. Notem, d’altra banda, que va ser vocal constitucional de la Fundació .cat i que és vicepresident de l’European Journalism Center.

Davant els reptes nacionals que ens presenta la conjuntura actual i que el nostre Valencià de l’Any viu amb passió, ell s’hi capté amb entusiasme i optimisme, fins i tot amb una punta de gosadia (la qual, tanmateix, no ha evitat que intitule un dels seus editorials «No us embaleu»). Per damunt de tot, Partal és un ciutadà de militància incansable (mai no fallarà allà on el reclamen les nobles causes nacionals), analista crític («Voldrà ser Catalunya el meu ‘kin state’?») i esperit pioner en ebullició constant. Ara mateix s’engresca amb el projecte de fundar un diari en paper al País Valencià, atès que, de cara a la situació política que tenim a tocar «caldrà apuntalar el país», assegura ell mateix.

En definitiva, heus ací el Valencià de l’Any, no sols digníssim sinó d’allò més escaient al moment transcendental que vivim. Felicitats i per molts anys!

VP

Castelló de la Plana, 9 d’octubre de 2015