Mails per a Hipàtia

El dia de Sant Jordi, si tens llibre al carrer, és un dels dies més espectaculars que un periodista pot imaginar-se. Tot el dia signant de banda a banda, cosa que permet xerrar amb molta gent, saludar molta gent i rebre un escalf impossible d’aconseguir en tant poc temps amb tanta gent.

Vaig fer una ronda llarga, auxiliat per la gent de RBA que m’anaven guiant enmig del caos. Primer la parada, tan estimada sempre, de Gent de la Terra, a l’Ateneu Barcelonés. Allà se’m va acostar la família Escútia, una de les més dignes d’aquesta ciutat i país amb els quals vaig compartir cafè i anècdotes de quan els independentistes érem quatre gats –i mal avinguts.

D’allà vaig anar a la parada de La Central a la Rambla Catalunya i la bogeria era increïble. No he vist mai comprar més llibres a més velocitat a més gent. Un riu literal. Allà tot estava organitzat amb una professionalitat que abrumava. Es nota el treball. Cartells amb la portada del llibre, premsa amb entrevistes concertades, tota mena d’atencions. Em va fer vergonya seure a signar al costat d’una gran escriptora que admire des de jove però ho vaig haver de superar, content de xerrar amb la gent que comprava el llibre i volia que li’l dedicarà. (A la nit vaig intentar calcul·lar quants n’havia signat i em confesse impotent: no ho sé).

 

 

 

 

 

 

 

 

De Rambla Catalunya a La Pedrera a la Llibreria de Laie. Allà vaig tenir la sort de trobar-me signat al costat del vell amic i company Ferran Torrent. Vam riure

recordant una conversa d’ara deu trenta anys en una cafeteria de la plaça de la Mare de Déu on ell, a crits, m’explicava la que acabaria sent la seua primera novel·la. Novel·la en la qual Terra Lliure atacava la nuclear de Cofrents. Vam acabar rodejats de polis…

Després vam parar per dinar i vaig encaminar-me a la parada de l’ANC a la Plaça Catalunya, que lògicament era jugar a casa. Sobretot per l’escalf humà de la gent que hi havia i les ganes de xerrar. Per allà va passar buscant-me, per cert, una periodista italiana, del Corriere, que no vaig poder atendre com calia però que estava fascinada per l’ambient. Dies com Sant Jordi fan que t’enamores del nostre país…

D’allí vaig anar a Abacus. Que estava a la part de baix de Plaça Catalunya i va ser el moment més fluix. No sé si per l’hora o pel lloc. M’explicaven que això d’encertar el lloc és molt més important que no sembla i que hi ha autèntics especialistes en col·locar-se allà on hi ha el riu de gent. Curiós.

I d’Abacus ja a la parada que VilaWeb instal·la des de fa anys al Passeig de Gràcia. Que va ser un passar de gent tothora, com era d’esperar. Converses generalment preocupades per si anem bé o no, fotos i molta alegria de trobar gent estimada, el meu quiosquer belga de fa vint anys, l’Emili de l’enyorat bar de la cantonada de casa i molta gent desconeguda però que ràpidament trobaves una referència sobre qui era.

I al final, com si fos un miracle, Formentera. Estava ja desmuntada la paradeta i jo assegut en un banc amb cara de derrotat quan va aparèixer una parella formenterenca que venia a cercar el llibre in extremis. Sóu de Formentera? No m’ho podia creure que el darrer llibre fos tan simbòlic. Ens vam abraçar i ens vam fer aquesta fotografia. El meu país són aquesta gent…