Futbolers
L’avió que em porta cap a Atenes va ple de seguidors del Panathinaikos. Era d’esperar però el fet és que va ple fins al capdamunt. I no van callats ni moixos malgrat el 5 a 1. Ben al contrari. Canten cançons a favor de l’Hèrcules, sense saber que aquest equip també és dels nostres, i el ‘Viva España’ que supose que usen com a agressió contra nosaltres. Això em fa somriure perquè vol dir que va bé: si uns grecs com aquests ja han entès que dir-nos espanyols és el pitjor i el que més ens molesta…
Un dels membres de la tripulació, inconscient ell, es permet fer broma del partit malgrat la superioritat numèrica dels hel·lens i els grecs no tenen pietat d’ell. N’hi ha coses i gent, els futboleros per exemple, que millor no provocar.
A Atenes tot just si tinc temps de quedar amb la Valia per a fer un passeig. És la primer vegada que ens trobem des de la mort de Marinos i el seu record pesa molt. No vull remoure el seu dolor però tot va ser tan sobtat que encara cerque explicacions. Després, amb la resta de la colla, anem a sopar a un restaurant que hi ha dalt de Licabets, amb una vista impressionant de l’Acròpolis. Marinos normalment venia a aquests sopars i la seua absència la comentem dubitativament en seure a taula, però entre tots i animats pel retorn de Jens aconseguim finalment passar una vetllada més que agradable parlant del món i d’Europa. I arreglant-la, com de costum.
I si el dia començava amb futbolers acaba també perquè ací a l’hotel mentre mire el correu i escric quatre cosetes una cadena rara està repetint el Barça d’ahir. I aquesta és una bona manera d’anar-me’n a dormir. No?