Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Xavier Dolan: “Amb ‘Mommy’ miro de venjar la meva mare”
FOTO © Shayne Laverdiere Xavier Dolan, al rodatge de Mommy.
Tarik Khaldi ha recollit algunes de les intervencions, al web del Festival de Canes.
Sobre el format de la pel·lícula (1:1), diu Xavier Dolan: Hem eliminat les distraccions. La mirada de l’espectador queda empresonada en la mirada del personatge. Per força, hi havia bones possibilitats que permetien jugar amb el llenguatge. Adéu al llenguatge!
Polifacètic, el cineasta assumeix moltes tasques al film, a més de la de guionista i escriptor, per exemple, el vestuari: És el primer contacte visual amb l’espectador, abans que el llenguatge. Faig el que m’agrada, miro d’aturar-me quan arriba el punt que no sé què fer.
Quant a les influències de Xavier Dolan: Els meus referents són molts menys dels que se m’atorguen. Sí, tinc herois. De qui em sento més proper, és de Gus Van Sant. Els seus films són lliures en la forma, no sempre rectilinis, tenen digressions que aporten emoció.
Vídeos: Roda de premsa de Xavier Dolan | Entrevista a l’equip del film.
Al material de difusió del film, el cineasta escriu: Des de la meva primera pel·lícula, he parlat molt d’amor. He parlat d’adolescència, de segrest i de transsexualisme. De Jackson Pollock, dels anys noranta, d’ostracisme, d’homofòbia. També he parlat d’internats i de la paraula “especial”, del trens de les vaques, de cristal·lització de l’amor com la voncebre Stendhal i de la síndrome d’Estocolm. He parlat en dialecte quebequès i he parlat malament, he renegat com un carreter, a vegades he parlat anglès (..) Ras i curt, quan es”parla” d’alguna cosa, hi ha aquest risc inevitable de dir qualsevol cosa. És per això que sempre m’he decantat per temes que em són propers, més o menys; temes que domino de manera relativa perquè conec la meva pròpia diferència i el meu entorn, perquè sé de l’abast de la por de l’altre, les mentides en què hom s’avé a viure amagat, o l’amor estèril que es prodiga estúpidament a lladres de temps. Són coses que he conegut de prop, prou com per posar-me a explicar-les. Però si hi ha un tema que conec bé, que m’inspira incondicionalment, i que m’estimo per damunt de tot, és la meva mare. Quan dic la meva mare, penso que vull dir “LA” mare en general, la seva figura, el seu rol. Perquè és d’ella que sempre parlo. És a ella a qui vull veure guanyar la batalla, a qui vull escriure de problemes perquè s’endugui tota la glòria de solucionar-los, és ella a través de qui em plantejo interrogants, qui cridarà quan callem, qui tindrà raó quan ens equivoquem; és ella, faci el que faci, qui tindrà l’última paraula, en la meva vida. A l’època de “Jo he mort la meva mare” crec que volia castigar la meva mare. Només han passat cinc anys i estic cert que avui, amb “Mommy”, miro de venjar-la. Mireu d’entendre-ho (Xavier Dolan, maig de 2014)
Sobre diferents espectes del film, al material de difusió, s’explica:
El “look” de la pel·lícula.
Veiem “Mommy” com un film pregonament fosc, però envernissat de llum. És cosa de l’espectador identificar la naturalesa real de la pel·lícula, malgrat les aparences. No és cosa nostra. Des de l’altre costat del mirall, no hem volgut dir a la gent el que ha de pensar i a quin moment. Banyar “Mommy” amb una ññum llòbrega o asfixiant em semblava un automatisme fàcil. Veia per a Die i Steve [els protagonistes] una casa alegre, un indret on tot fos possible. Em vaig prometre que faria tot el possible perquè els meus personatges s’assemblesin als veïns del barri on vaig viure la infantesa, i no a la seva caricatura. De la mateixa manera, la fotografia del film no podia caure en clixés miserabilistes (..) Era crucial que el film, per tots els mitjans possibles i imaginables, fos una faula radiant sobre el valor, la transmissió, l’amor i l’amistat. No val la pena fer una pel·lícula sobre perdedors, ni mirar-los. No es tracta de menystenir ningú, al contrari. Simplement que tinc aversió per la majoria d’obres que pretenen emetre un “document artístic” tot explicant la història de gent a través de les seves mancances. Gent que, ho crec de debò, es mereixen ser representats mitjançant conceptes més rics que els desenganys que incombeixen la seva classe social, o les etiquetes que se’ls imposa. Gent que es mereix somnis i emocions. Per això jo volia fer una pel·lícula sobre guanyadors, al marge del que els acaba passant al final. Espero haver-me’n sortit; si més no, en això.
Els actors.
Com sempre, volia que els actors ocupessin tot el lloc. Envers aquesta disciplina, tinc una fascinació absoluta, i comprendre la interpretació, explorar-la des de tots els angles, en totes les seves formes i estructures, precisar-la, estudiar-la, és per mi un objectiu últim. Crec que, sense la interpretació, tot s’enfonsa. En aquesta ocasió, volia dirigier el conjunt del repartiment cap a una direcció menys “llatina”, menys exacerbada que a “Lawrence Anyways”, menys cerebral que a “Els amors imaginaris”. Els personatges de “Mommy” no juguen cap joc i no saben com expressar els seus sentiments de manera tan precisa i desacomplexada com en els meus films anteriors. No són pas teatrals, no s’exhibeixen com en un espectacle. Però són éssers vius que s’expressem de manera coherent amb el seu medi i la seva història. En treballar amb Anne Dorval i Suzanne Clément, la meva intenció era d’anar cap a un altre lloc en lloc de caminar sobre les seves pròpies petges. Era un dels reptes més excitants d’aquesta pel·lícula: que no se les reconegués. Pel que fa a Atoine, és evidentment la sorpresa, la revelació. Qualsevol cineasta pot estar orgullós de revelar un talent o de confirmar-lo. És un objectiu, per mi, treballar amb grans artistes i, amb ells, crear grans interpretacions, grans moments emotius. Al cinema es perd la noció dels personatges. Se’n rebutja el motiu, l’estil, l’argot, el passat, els tics, els plaers culpables, l’heroisme, les manies. S’encasella els actors en arquetips i organigrames guionístics, sistemes rendibles. Però els humans interessants existeixen a la realitat i els actors amb qui m’agrada treballar aporten al film la realitat que observen i coneixen des de sempre. Per mi, és el que escau als grans actors: crear personatges i no interpretacions.
“Mommy” respecte a “Jo he mort la mare”.
Hi ha alguns lligams entre el meu primer film i aquest, a la superfície; però pregonament, n’hi ha pocs. De la realització al to, de l’estil interpretatiu a l’univers visual, es tracta de dues pel·lícules, dos planetes. l’Un es desvela per la mirada d’un adolescent, l’altre observa una mare. Més enllà de la diferència de punts de vista, “Jo he mort la mare” és una crisi depubertat; “Mommy”, una crisi existencial. I no m’interessa gens fer una mateixa pel·lícula dues vegades. Estic content de tornar a tocar el tema mare-fill, sempre present als meus films, sempre, mal sigui al seu origen. Però sobretot m’excita la idea d’explorar nous horitzons al si de la meva filmografia i, més globalment, en aquest estil de pel·lícules i temàtiques familiars que respresenten per a mi el diàleg absolut amb l’espectador. La mare, és d’on venim, i el fill, qui som, en què ens hem transformat. Aquestes consideracions freudianes dormitegen sempre en nosaltres.
La música. Crec que la música crea amb cada individu un vincle per a posar la pròpia història a contribuir en el film. Dido, Sarah McLachlan, Andrea Bocelli, Céline Dion o els Oasis tenen tots un passat amb cada cinèfil; quan tocaven Wonderwall, per exemple, el 1995, un estava en ple procès de ruptura amorosa, l’altre era sol en un bar, de viatge de nuvis a la República Dominicana, o de camí de tornada dels funerals d’un amic. Aquestes vivències, aquestes sensibilitats poden aleshores sobreeixir, i ñ’escriptura del film continua sobtadament més enllà de la sala de muntatge, en col·lectivitat, en la foscor de la sala, com el primer principi del cinema. I la idea que gairebé cada cançó que se sent a la pel·lícula vingui realment d’aquesta compilació, i no de la meva selecció íntima, era un procediemnt nou per a mi. Recordo Pauline Kael que, en parlar del cinema de Scorsese, deia que, en aquella mena de films, les cançons no apareixien a la pel·lícula, sinó que sonaven en la pel·lícula: a la ràdio, a la televisió, als cafès. Hi ha en aquest ús intra-diegètic una manera de fer entrar l’espectador en la realitat autèntica i despullada dels personatges, fent oblidar les idees del director.
L’aspecte – El format 1:1.
Després d’haver rodat el clip d’Indochine amb aquest format, vaig adonar-me de la humanitat i eficàcia d’aquesta ratio pel que fa a la comunicabilitat emotiva. El quadrilàter que forma enquadre els rostres a la perfecció i, per mi, és ideal en termes de retrat; no hi ha cap distracció ni afectació possibles: el tema és innegablement el personatge, al centre de la imatge, sempre. Els ulls no el poden esquivar. A més, és el format de les caràtules de CD, de totes aquestes fundes d’àlbum que han conformat el nostre imaginari. Amb ‘Die & Steve Mix 4ever’ com a leitmotiv visual recurrent a “Mommy”, fer servir 1:1 trobava un ressó suplementari, per mi. També es tracta del format fetitxe del meu director de fotografia, André Turpin, que segons diu havia somiat sempre de poder filmar en 1:1 sense haver gosat mai de fer-ho (..) Després d’estar ara deu fer tot un any tocant-me els pebrots perquè lamentava haver filmat en 1:1, a cada pla del film, us puc confirmar dues coses: A l’André Turpin li agrada el cinemascope i jo, jo no lamento res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!