Club 7 Cinema

No solc parar atenció al Festival de Sant Sebastià. Quan arriba setembre, ja estic cansat de seguir els grans festivals de l’any i, a més, francament, normalment no se’m fa atractiu. Per això li dedico molts pocs apunts. I, en particular, no recullo reaccions a la projecció de les seves pel·lícules. No obstant això, enguany hi ha algun títol i una certa cobertura mediàtica que fan que, puntualment, excepcionalment, en publiqui algun ‘ressó’ (petitoi).

“El noi i l’agró” / “El chico y la garza” / “Le garçon et le héron” / “Il ragazzo e l’airone” / “The Boy and the Heron” / “Kimitachi Wa Do Ikiruka”, de Hayao Miyazaki.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Hayao Miyazaki demostra de nou la capacitat del seu dibuix realista per encarnar mons imaginaris. El mestre de l’anime, que ha rebut l’honorífic premi Donostia sense recollir-lo a Sant Sebastià, adapta una novel·la de Yoshiro Genzaburo, publicada l’any 1937, en què un nen orfe conviu amb un seu oncle i, mentre fa l’aprenentatge de la vida, es relaciona amb un agró. No és per res que el pacifista Mayazaki, sensible a l’efecte de les guerres i la violència, traslladi l’inici de la narració a l’any 1943, mentre l’aviació aliada bombardeja el Japó: el nen protagonista (Mahito) perd la seva mare a causa d’un incendi en un hospital de Tòquio. Amb el país perdent la guerra, Mahito es trasllada amb el pare a una zona rural: allà hi viu la tia de Mahito, amb la qual, sent germana de la difunta, s’ha casat el pare del nen. En aquell lloc, enmig de la naturalesa, Mahito rep la visita de l’agró, que el vol iniciar en un món on pot retrobar la mare morta. D’aquí, Miyazaki obre les portes a un món imaginari a través de l’entrada en una torre carregada de misteri. Després de la desaparició de la tia, embarassada, Mahito s’hi endinsa per buscar-la: coves, passadissos laberíntics, boscos i mars amb ocells xerraires i antropomòrfics. La fantasia visual de Miyazaki es desplega de manera fascinant. En el seu retorn, el director d’”El viatge de Chihiro” sembla més espiritual que mai. Mahito viu una experiència d’aprenentatge amb la qual afrontarà la pèrdua de la mare (que no deixarà d’estar present en ell) i n’acceptarà una altra. Haurà passat per un món oníric on el temps és reversible, però no hi deixa d’haver malícia. I és així que Miyazaki expressa el desig d’un món on, certament, no n’hi hagi, de malícia. Àngel Quintana, a Facebook: Miyazaki obra les portes al misteri a “El chico y la garza”. Un nen que ha perdut la seva mare a la guerra es troba amb una garsa que el porta a un altre món, al lloc dels morts, però també al de la reencarnació i al no lloc que hi ha abans d’existir. En aquest altre món hi ha molts espais possibles que porten a pensar hipotètics camins cap el retrobament de l’esperit. El fantàstic sorgeix com un camí per explorar allò desconegut, buscar una via cap una bondat impossible. Un testament bell i misteriós. Xavi Serra, a X: En xoc després d’EL CHICO Y LA GARZA. No vibraba tant amb un Miyazaki des de CHIHIRO. La seva pel·lícula més radical i exigent, però també una de les més personals i poètiques. Vida, mort, llegat i el cor penjant d’un fil fins al final. Obra mestra, clar. I, al diari ‘Ara’ escriu: (..) el nou treball de mestre de l’animació (82 anys) hibrida el realisme poètic amb la fantasia desbordant d'”El viatge de Chihiro” per situar-se al costat de les obres mestres de Ghibli. Miyazaki, que aquest divendres rep telemàticament un Premi Donostia durant la gala inaugural–, entona un cant del cigne bell i dolorós sobre l’acceptació de la mort, el paper de la fantasia i sobre un creador agonitzant que cedeix al seu univers a una la generació. Obra testamentària i plena de ressonàncies per als que coneguin la torturada relació de Miyazaki amb el seu llegat, només hi grinyola l’ús d’efectes digitals en algunes seqüències, que pertorben l’harmonia de l’animació tradicional.

“No me llame Ternera“, de Jordi Évole i Màrius Sánchez.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Josu Urrutikoetxea, antic dirigent d’ETA, diu una vegada i una altra “matar no està bé” a “No me llame Ternera”, un documental de Jordi Évole i Marius Sánchez projectat ahir a Sant Sebastià, en l’obertura de la secció Made In Spain, sense que s’hi hagi notat la polèmica encetada amb els 500 sotasignats d’una carta de protesta adreçada a la direcció del festival i la petició a la fiscalia que investigués la pel·lícula per suposat delicte d’odi. Urrutikoetxea parla de l’odi (entre les dues parts en conflicte: ETA, amb el suport d’una part de la població basca, i l’Estat espanyol, amb la seva maquinària repressiva) que va causar moltes morts i molt de dolor. “S’hauria d’haver evitat”, afirma. D’aquí, exposa que hi va haver un moment en què va actuar per evitar que hi hagués mes violència al País Basc: va encetar negociacions amb el govern espanyol de Zapatero i va abandonar ETA quan aquesta, bloquejant el diàleg, va reprendre els atemptats durant un temps. El documental es construeix sobretot amb una entrevista de Jordi Évole a Urrutikoetxea, el testimoni del qual es contraposa a una de les seves víctimes: Francisco Ruiz, un expolicia local que, l’any 1976, va sobreviure a l’atemptat en què va morir l’alcalde de Galdakao. En veure l’entrevista enregistrada, Ruiz no es creu l’exetarra quan aquest afirma que, davant seu, li diria que li “sap molt de greu”. Urrutikoetxea, en tot cas, intenta explicar, si no justificar, els assassinats en els quals va participar argumentant que eren una resposta a la repressió o que corresponien a una estratègia derivada d’una anàlisi política: “L’objectiu en cap cas era matar, sinó l’alliberament d’Euskal Herria”, afirma. Urrutikoetxea també reconeix errors d’ETA, però no resulta convincent quan, per exemple, pel que fa a l’atemptat a l’Hipercor, intenta derivar la responsabilitat cap la policia i el govern espanyols pel fet que, un cop avisats, no van desallotjar l’edifici. Al capdavall, això no eximeix ETA de la responsabilitat d’haver posat les bombes. Xavi Serra, a X: Rebordinos [el director del Festival] tenia raó: el documental sobre Josu Ternera no blanqueja l’exdirigent etarra, però sí mostra la banalitat del mal a través dels seus pobres arguments (..) i a l’article al diari ‘Ara’, n’escriu: (..) durant els 101 minuts del documental firmat per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que s’ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià, l’exterrorista no té gaire èxit a l’hora d’articular un discurs que justifiqui d’alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l’entrevista, Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. Quan el periodista li pregunta per què ha concedit l’entrevista, Ternera reivindica el seu dret a parlar per ell mateix i defensar-se. “M’han convertit en un trofeu, en un dimoni amb banyes i cua, m’han deshumanitzat”, diu. Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser. (..) L’estratègia d’Évole com a entrevistador és clara: repassar la trajectòria de l’entrevistat a través dels atemptats que ETA va cometre durant els anys de militància de Ternera a la banda, que no són pocs. Alguns el criticaran per no parlar més de política, però és una decisió coherent: tot i el seu pas fugaç pel Parlament basc, Ternera no és un polític, sinó un terrorista. I així, la seva pobresa retòrica queda en evidència quan critica l’Estat per “distingir entre unes víctimes i unes altres” i després lamenta les morts dels nens en els atemptats a les casernes de la Guàrdia Civil però no les dels policies, “que ja sabien el pa que s’hi dona”, o quan diu que l’atemptat de l’Hipercor “va ser un error”, però només “perquè l’estat espanyol no va saber protegir els ciutadans” al no evacuar a temps el pàrquing on va esclatar el cotxe bomba. Això sí: Évole peca d’ingenu preguntant-li directament si no és “una mica cínic” plantejar aquests arguments. No es pot gratar gaire més en el documental: l’estratègia de Ternera passa per negar qualsevol fet que el pugui incriminar legalment (només s’atribueix atemptats anteriors a l’amnistia del 1977) i justificar les accions d’ETA (el segrest d’Ortega Lara, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco) emparant-se sempre en el conflicte amb Espanya i “l’anàlisi de la situació” que fes en aquell moment la direcció de la banda, com si ell no en formés part (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!