Club 7 Cinema

La dispersió dels cronistes que segueixen el Festival de Sant Sebastià 2023 és total. Normalment, la secció oficial competitiva fa de pal de paller en la cobertura mediàtica dels certàmens ; però, pel que es veu, enguany la de Sant Sebastià no té prou interès i els periodistes van combinant-hi el que es projecta a les seccions paral·leles, uns parlen d’aquest títol, els altres, de l’altre… i així en tenim la dispersió.

Permeteu que reculli un petit nombre de reaccions a alguns d’aquests títols.

“MMXX“, de Cristi Puiu.

Alguna reacció:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: Cristi Puiu, un dels cineastes romanesos més notables, ha dut a concurs a la secció oficial de Sant Sebastià una pel·lícula, “MMXX”, amb una visió pessimista sobre el seu país i, de fet, sobre la condició humana. Ambientant-ho en temps de pandèmia, ho fa en quatre relats independents, tot i que alguns personatges van d’un a l’altre, construïts amb converses que corresponen pràcticament a seqüències en pla fix. (..) Comença en un registre de comèdia amb una conversa absurda entre una psicòloga i una nova pacient; al segon episodi, a través de l’ús del telèfon, apareix de nou en el cinema de Cristi Puiu el tema de la desatenció mèdica, agreujada per la pandèmia; al tercer, que transcorre en un hospital, una conversa en principi banal en què un home parla de la seva amant fa present l’existència de mafiosos, i, amb el quart, s’arriba a abordar el tràfic de dones prostituïdes i d’òrgans. Segons Puiu, és clar que no ha millorat la condició humana. “MMXX” dura 160 minuts i Puiu aconsegueix mantenir enganxats els espectadors que entren en el seu cinema sense concessions.

“Un silence“, de Joachim Lafosse.

Alguna reacció:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) També va emergint el mal, amagat dins d’una família benestant, a la nova pel·lícula de Joachim Lafosse, “Un silence”, també presentada a concurs i protagonitzada per Daniel Auteil i Emmanuelle Devos. Tanmateix, amb un guió efectista, el director belga va carregant les tintes fins a expulsar-te d’una història de pedofília que tracta també sobre la hipocresia i la conveniència de mantenir els vincles familiars. Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatalà.net’: (..) presenta ara un procés irreversible de desintegració familiar. El film s’inicia amb una mare que s’assabenta de la notícia esfereïdora de l’intent d’assassinat del seu marit pel fill adolescent. Un flashback a continuació ens presenta el famós i carismàtic advocat (Daniel Auteuil), pare de família que sembla rehabilitat d’un passat vergonyós de pedofília. L’altre gran protagonista és la dona, la callada Astrid (Emmanuelle Devos), sempre a l’ombra del marit, que sembla guardar un silenci còmplice sobre tot plegat. Aquest precari i fictici equilibri familiar sostingut durant anys està a punt d’esquerdar-se quan el fill gran, violat pel pare de petit, vol denunciar al pare i trencar una espiral de silenci. (..) Ens enfrontem a un tema polèmic i controvertit (..) [en què] el director d“Un silencio” sembla no aprofundir massa, quedant-se una mica en la superfície. Lafosse aposta per l’ambigüitat, sense condemnar a ningú, sense culpabilitzar l’entorn familiar de l’advocat, estenent una capa d’ombres en els personatges desbordats defugint el tractament més efectista i contundent. Àngel Quintana, a Facebook: A certs cineastes els agrada trobar el gran tema per poder circular amb certificat d’autor pels festivals. Joaquim Lafosse és un cineasta de tema, que ha fet pel·lícules sobre una dona blanca casada amb un àrab integrista, sobre el procés de divorci d’una parella o sobre la difícil convivència amb un home amb trastorn bipolar. “Un silence” és una pel·lícula sobre allò que oculten les famílies, especialment les pulsions pederastres. Mentre en altres casos, la proposta podia trobar cert equilibri a “Un silence” els girs de guió converteixen la pel·lícula en un artefacte trampós, ple de camins inútils en què la credibilitat de tot el que mostra es va esquerdant. Els actors són bons -Daniel Auteil i Emmanuelle Devos- però en comptes de dencunciar el silenci de la burgesia a través de la figura de la mare, acaba fent possible la gran contradicció que implica l’existència d’una covarda mare coratge.

“Secretos de un escándalo” / “May, December”, de Todd Haynes.

Alguna reacció:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: No hi ha dubte que Todd Haynes és un dels grans directors actuals d’actrius, a les quals, de fet, considera partícips d’una creació conjunta en què elles estan disposades a explorar en les complexitats humanes. Als noms de Julianne Moore, Cate Blanchett i Kate Winslet, entre altres, s’hi ha afegit el de Natalie Portman, productora de “May, December”, que ha fet que el director nord-americà tornés a Sant Sebastià (..) per acompanyar-ne la projecció dins de la secció Perlak. “Natalie em va proposar fer la pel·lícula, que ja tenia un guió escrit, perquè va pensar que m’interessaria la història. Tenia raó perquè els personatges donen joc per explorar en les complexitats i ambigüitats humanes, així com en les relacions de poder i les estructures familiars, i vaig tenir ganes de fer-ho amb Natalie i de reprendre-ho amb Julianne Moore, amb qui he treballat moltes vegades”, em va comentar Haynes en una de les múltiples entrevistes que ha fet a Sant Sebastià per promoure el seu nou film, que va ser presentat a Canes, amb vista a l’estrena a l’Estat espanyol cap a finals d’any. La història està basada en un cas real que va escandalitzar (el títol espanyol ho fa explícit: “Secretos de un escándalo”) els EUA a primers dels últims anys noranta: Mary Kay Letorneau, una professora a la trentena casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per haver mantingut relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualau, de família coreana; s’hi ha d’afegir que, amb dos fills en comú, el vincle va continuar fins a la mort d’ella, el 2020. (..) Haynes ha volgut procedir amb la llibertat de la ficció: “Hi ha una inspiració, però el film no vol reconstruir el cas real.” Per això, s’introdueix el personatge d’una actriu (Natalie Portman) que, passat el temps des dels fets, vol interpretar amb precisió (i així li ho exigeix Gracie) la dona “escandalosa” en el moment en què va iniciar la relació amb l’adolescent. “A través de la representació hi ha un distanciament i a la vegada una reflexió sobre la dificultat de reconstruir un cas real, i encara més si es procedeix amb el sensacionalisme d’un telefilm”, indica Haynes. El director reconeix, i ho fa evident a la pel·lícula, que una de les seves inspiracions és “Persona”, d’Ingmar Bergman, en què es produeix una relació vampírica, de possessió i intercanvi de personalitat (..). Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes: Sergi Sánchez, a Facebook: Inspirant-se en la història real de la professora Mary Kay Letourneau, que va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un alumne de tretze anys (amb qui es va casar i va formar una família), Todd Haynes ha construït una pel·lícula que parla, justament, de la impossibilitat de la ficció per captar la complexitat del que és real. Així les coses, l’extraordinària “May/December” sembla una sofisticada cruïlla entre l’obsessió de Haynes per radiografiar l’arquetip de la mestressa de casa (des de “Safe” fins a “Lluny del cel”, passant per la sèrie “Mildred Pierce”) com a reina de l’alienació americana i l’estructura del film-enquesta assajada a “Velvet Goldmine”. (..) Pel·lícula de miralls com presons, d’identitats secretes que es reflecteixen a la màscara de l’altre, “May/December” és un melodrama amb tints de film de terror, en què Haynes barreja la genètica de “Persona” amb l’estètica del telefilm de sobretaula més pertorbador mai projectat en una pantalla. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: Potser Todd Haynes ja no està fent el tipus de pel·lícules conceptualment audaces com els dies experimentals de “Velvet Goldmine” i “I’m Not There”, però, ara que ha entrat en la seva fase de maduresa com a classicista nord-americà, encara és expert en introduir jocs conceptuals en material aparentment ‘mainstream’. Com a practicant del melodrama contemporani, amb “Far From Heaven” i “Carol” mostrant la perfecció amb què havia dominat els ensenyaments de Douglas Sirk, Haynes fa un treball intrigant de psicodrama subtilment metaficcional a “May/December”, la història d’una actriu que investiga el seu paper en una pel·lícula sobre una famosa causa escandalosa. Amb guió del principiant Samy Burch, (..) ofereix un joc estilístic astut, juntament amb una parella fantàstica de dues intèrprets en gran forma: Natalie Portman i la protagonista de llarga durada de Haynes, Julianne Moore, que participen en un joc de miralls. (..) El drama és curiós, construït sobre una història de fons que es desenvolupa lentament i sorneguerament. (..) El que fàcilment podria haver esdevingut una investigació mecànica i especulativa sobre l’ètica del cinema “arrancat dels titulars” es converteix en un drama que es desenvolupa i es desenvolupa de manera tan delicada i gradual com les papallones monarca que Joe [Charles Melton] cuida com a afició. En Joe, de fet, interpretat amb una bonica reserva per Melton, de les sèries de televisió “Riverdale” i “Poker Face”, emergeix com el personatge amb capes més preocupants aquí, en part perquè l’actuació de Melton ens anima a pensar en la història emocional del personatge. (..) L’actuació de Melton és la revelació de la pel·lícula, transformant a poc a poc a Joe d’un tros amable i afable a algú la psique del qual s’ha afectat per l’estrès a llarg termini. [Julianne] Moore, per la seva banda, desentranya Gracie amb un nervi d’acer característic, en una actuació que barreja la fragilitat neuròtica i la fragilitat aclaparadora d’una manera que recorda una mica el seu paper a “Savage Grace” de Tom Kalin del 2007. I, engranant-se estretament amb Moore en una construcció visual que sovint fa que els jocs de miralls siguin literals, [Natalie] Portman fa d’Elizabeth una figura autènticament misteriosa, que sembla amagar el seu jo real, com fan de vegades els actors, mentre absorbeix aspectes de Grace. De vegades és una detectiu d’aparent enginy, d’altres manifestament manipuladora. (..) “May/December”, però, no és un pastitx d’època, sinó un drama generalment naturalista amb alguns tocs cridaners que ens recorden la seva dimensió metaficcional (..). Gerard Casau, a Twitter: Després de dedicar part de la seva filmografia a atrapar l’aura de personatges icònics, és lògic que Todd Haynes hagi fet un film com “May/December”, sobre el procés de “transformar-se en un altre”. Un artefacte fascinant sobre la vulnerabilitat d’allò ‘camp’. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Som així, dins de la dègesi narrativa, davant un procés de vampirització progressiva pel qual l’actriu absorbeix de mica en mica la personalitat del seu objecte d’estudi (la dona que ha d’interpretar), però el sofisticat treball de Todd Haynes va molt més enllà, perquè fet i fet la seva pròpia pel·lícula és també –com ja passava a “Lluny del cel”– una relectura notablement vampírica d’un altre model narratiu precedent (aquí, la ‘soap opera’ televisiva sobre materials de deixalleria), al qual les imatges de “May/December” s’acosten sense gens ni mica de distància irònica i sense mirar-lo per sobre de l’espatlla, sense cap rictus de superioritat, però també deixant al descobert la naturalesa del mateix i dels seus codis. El resultat és una obra molt més estilitzada i ‘fina’ del que aparenta, un minuciós i plaent treball del cineasta amb dues grans actrius (marca de la casa) i un relat amb molts racons secrets que només perd de manera intermitent el focus quan la narrativa abandona el punt de vista de les dues dones per entretenir-se fugaçment amb altres personatges. Paco Vilallonga, a Twitter: Un film notable, suggerent, però que sempre tens la sensació que no t’acaba de donar tot el que prometia ni d’anar plenament al fons del seu plantejament. Amb ecos clars de “Persona” de Bergman, té una esplèndida interpretació de Natalie Portman. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: És possible fer un creuament entre “Persona”, d’Ingmar Bergman, i “Le soufle au coeur”. de Louis Malle, utilitzant la banda sonora d’”El missatger”, de Josep Losey, com a rerefons? La barreja sembla impossible, però Todd Haynes s’hi atreveix i aconsegueix un incert equilibri. El costat bergmanià de la pel·lícula sorgeix a partir del personatge d’una actriu, Elisabeth Berry -Natalie Portman, el nom del qual remet al de Liv Ullman a “Persona”- que ha de vampiritzar una persona real, Gracie -Julianne Moore- a qui hem vist fotografiada a la presó amb un nadó als braços i la història turbulenta de la qual ha de donar lloc a una ficció cinematogràfica. L’actriu ho vol saber tot sobre la dona que ha d’interpretar, vol entendre els motius de la seva història, vol construir el melodrama a partir de la veritat. (..) Todd Haynes utilitza el personatge de l’actriu per intentar explorar el que realment va passar, però en cap moment deixa que sorgeixi una veritat impossible, prefereix situar-se al territori de les ambigüitats, deixar que cadascú explori les seves raons. (..) A Todd Haynes no li interessa detallar el que realment va passar ja que no estem davant d’una pel·lícula d’investigació, sinó davant d’una història de vampirització. (..) El passat sorgeix el dia de la graduació del fill de Gracie i cal reconstruir-lo, però per assimilar el passat l’actriu que ha d’encarnar Elisabeth ha d’atrapar alguna cosa que és al més profund del personatge i ho ha de conèixer tot, encara que aquest factor la porti a travessar estranyes fronteres. Todd Haynes construeix una pel·lícula sòlida, plena de múltiples buits. Una obra que juga amb cert risc però que al final fa la sensació que alguna cosa s’ha escapat, que la complexitat dels materials posats en joc no li permet arrodonir la pel·lícula, que alguna cosa falta potser perquè alguna cosa es perd entre els engranatges del relat, a les seves ambigüitats. Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) En certa manera, a “May december” hi conviuen diverses pel·lícules. La relació entre els personatges de Portman i Moore –i el deliciós duel interpretatiu de les actrius– tenyeix les imatges de subtilesa i fascinació, i crea un joc de miralls entre les dues a l’estil de “Persona”, però travessat per la desconfiança de l’una i el vampirisme de l’altra. En paral·lel, assistim a l’aparició de la consciència de víctima del personatge de Melton, que amb 36 anys qüestiona, potser per primera vegada, el relat que la seva dona i ell han construït per justificar l’abús a un nen. I, de retruc, es critica a través del personatge de l’actriu, sempre freda i calculadora, la mirada depredadora dels mitjans que graten en la misèria per alimentar emocions barates. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula rica en idees i escenes poderoses (..) Tanmateix, totes podrien estar en pel·lícules diferents. Falta unitat de contingut i focus: Haynes assenyala el dolor i la dificultat de sostenir una relació basada en una transgressió però no remata la jugada, com si no acabés de decidir quina de les pel·lícules que conté “May december” vol explicar. I l’ús constant d’un fragment de la banda sonora de Michel Legrand per a “El missatger” (Joseph Losey,1971) no fa més que augmentar la sensació d’estranyesa i d’exercici d’estil que té a estones el film.

“El mal no existe” / “Evil does not exist” / “Aku wa sonzai shinai”, de Ryusuke Hamaguchi.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: Estrenada a la Mostra de Venècia, no s’hi ha presentat per donar força a la secció oficial, però és un motiu de celebració la projecció a Sant Sebastià, dins de la secció Perles, de la nova pel·lícula, “El mal no existeix”, del japonès Ryusuke Hamaguchi: una altra entrega d’un cinema humanista, sense ingenuïtat i en aquest cas fins inquietant, que arriba després de dues grans obres, “La ruleta de la fortuna i la fantasia” i “Drive my car”, que fan que el seu autor pugui considerar-se un dels grans cineastes contemporanis. “El mal no existeix” comença amb un llarg pla majestuós d’una arbreda: una manera d’anunciar una pel·lícula que aborda les relacions dels humans amb la naturalesa. En una zona rural del Japó, on la naturalesa ja ha sigut malmenada conservant-s’hi encara la puresa de l’aigua, el projecte turístic de construir-hi un ‘glamping’ (una combinació de ‘glamur’ i ‘càmping’) alerta els seus habitants pels seus efectes contaminants. Mentrestant, una nena, amb un ‘pare solter’ que s’oblida de recollir-la a la sortida de l’escola, fa les seves exploracions en un paratge on hi ha cérvols amenaçats per caçadors. D’aquí, la denúncia ecologista deriva cap a una situació inquietant amb un final que pot resultar desconcertant. Hamaguchi obre nous camins en el seu cinema creant imatges poderoses i fent-hi sentir una incertesa existencial. Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia: Alejandro G. Calvo, a Twitter: Una meravella, és clar, “Evil does not exist” de Ryusuke Hamaguchi. Tant en la forma -travellings cadenciosos, plans llargs fixos- com en el fons -el retrat d’una comunitat aïllada que es veu assaltada per la implantació d’un glamping al seu bosc-. Més que un retrat sobre el mal que habita en l’ésser humà, és un llenç impressionista de gestos i caràcters, alguns totalment imprevisibles. De vegades sembla una comèdia, de vegades un drama, fins i tot hi ha gir terrorífic. Vaja, que és una pel·lícula supèrbia. Hamaguchi segueix en alça. Sergi Sánchez, a Twitter: Quina pel·lícula tan bonica i misteriosa ens ha deixat Ryusuke Hamaguchi amb “Evil Does Not Exist!”. De com la calma del que és quotidià amaga un formiguer d’emocions ferides que emergeixen inesperadament, des d’una exemplar elegància expositiva, atenta les seves derives desconcertants. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: La quietista i enigmàtica paràbola ecològica de Ryu Hamaguchi “Evil Does Not Exist” rebutja explicacions fàcils i potser també rebutja explicacions difícils. És un drama complex, una pel·lícula realista que fa tantines a la vora d’allò sinistre, el mateix títol de la qual indica el camí cap a la idea que hi ha matisos de gris en cada judici que fem. Podríem dir que és opac i artificiós, i possiblement exasperarà tants com n’intrigràa, però el vaig trobar rondant per la meva ment molt després del pla final (..). D’entrada, això sembla un cas simple d’una història sobre el capitalisme corporatiu que destrossa el medi ambient (..). La majoria de pel·lícules ho assenyala tot i, per citar la frase apòcrifament atribuïda a Billy Wilder, ho fa tot evident, sobretot les subtileses. Això no és el que està fent Hamaguchi: la seva pel·lícula s’acosta més a un poema en prosa, en què els grans blocs de la narració poden no encaixar de la manera esperada, però ser tan misteriosos i estranys com els detalls aparentment petits. No estic segur que “Evil Does Not Exist” sigui el millor de la seva obra, però es presenta amb una seguretat i un art tan tranquils que obliga a una mena d’assentiment melancòlic, encara que incomprensible.

“La tierra prometida” / “The Promise Land” / “Bastarden”, de Nicolaj Arcel.

Algunes reaccions:

Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: A la secció Perles hem pogut veure l’èpic film danès procedent del Festival de Venècia, “La tierra prometida” de Nikolaj Arcel, adaptació del llibre “The Captain and Ann Barbara” d’Ida Jessen (..). El director danès, candidata als Oscar pol seu país per “Un asunto real” (2012) i que va treballar ocasionalment a Hollywood amb un irregular film d’acció, “La torre oscura” (2017), retorna al seu país i regala al fornit, dur i carismàtic actor [Mads] Mikkelsen el paper del pioner capità Ludvig Kalen que el s. XVIII que rep l’encàrrec reial de crear colònies agrícoles en els improductius i estèrils erms danesos. En el seu quimèric projecte es trobarà enfront el cruel i despietat governador de la zona, Frederik de Schinkel (Simon Bennebjerg), un abominable senyor feudal, dur contrincant per Ludvig Kalen. Un film llarg que reposa sobre l’atavisme i la salvatgeria del camp danès, que guarda evidents paral·lelismes amb el gènere del western. Un film dur que també troba un ancoratge emocional a través de la seva redempció en l’amor vers una vídua, Ann Barbara, i l’estimació enversa la seva filla, dues dones que romanen al seu costat, conformant una improvisada família d’estrets lligams. Un enfoc que suavitza els contorns més aspres, imprimint-li vulnerabilitat i sensibilitat al personatge de Mikkelsen en una època d’escassa humanitat (..). Una reacció a la projecció del film a la Mostra de Venècia: Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La pel·lícula de Nikolaj Arcel, que fa olor d’Oscar, està construïda com un western social, una muntanya de Grans Temes -conflictes de raça i socials, abusos sexuals, explotació laboral- que s’articulen en una trama pròpia d’un western on es carreguen les tintes en la caracterització dels supermalvats (amb tortures inquisidores incloses) i en la petrificació de l’heroi, a qui dóna vida un estoic Mads Mikkelsen. (..) “Bastarden” és el típic exemple d’aquest cinema europeu sòlid, de producció eficaç i guió compromès, que funciona a cop d’asfixiar l’empatia emocional del públic amb el via crucis moral i físic que travessen els seus personatges. És una pel·lícula que sap el que vol, i ho aconsegueix a cops de matxet.

“O Corno” / “The Rye Horn”, de Jaoine Camborda.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) segon llargmetratge de la directora donostiarra Jaione Camborda, que, després d’”Arima” (2019), continua explorant en experiències de dones: tot hi passa pels seus cossos, amb els desigs i les pors, els plaers i els dolors. Amb un llarg part en una casa comença la pel·lícula, primerament ambientada a l’illa d’Arousa l’any 1972. Maria, una dona que treballa com a ‘marisquera’, fa d’assistent del part. Més tard, les conseqüències de la pràctica forçosament clandestina d’un avortament farà que la protagonista, encarnada per la debutant Janet Novas, hagi de fugir cap a Portugal. Una travessia d’amagat per mar, boscos i rius fins a creuar la frontera vigilada per la Guàrdia Civil. Una dona en perill a la qual Camborda, fent un cinema físic amb misteri, vol salvar per la dignitat mateixa del personatge i per una resistència davant de les formes de control del cos de les dones i de castigar-les. Astrid Meseguer, a la crònica per ‘La Vanguardia’: (..) drama rural de sororitat davant la persecució de l’avortament a la Galícia del 1971. (..) “La història sorgeix de la necessitat d’explorar com a dona la capacitat de concebre, de crear. Aquesta capacitat animal i natural de l’ésser humà. I part de moltes incerteses que he volgut explorar d’una manera cinematogràfica, sense buscar respostes racionals, transitant d’una manera més instintiva, emocional i artística i de compartir aquests dubtes amb l’espectador”, apunta la realitzadora, que ha trigat quatre anys a gestar “a foc lent” la primera pel·lícula en gallec que competeix pel guardó més important del certamen donostiarra. La realitzadora va voler ubicar la història als anys setanta perquè “volia treballar amb personatges molt aferrats a la terra com hi havia en aquella època, retratar un part menys medicalitzat que tenia lloc a les zones rurals i també perquè és una època fosca de prohibició, de control sobre els cossos de les dones, i veia important que tot això dialogués amb l’actualitat” (..).

“Puan“, de de María Alché i Benjamín Naishat.

Alguna reacció:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: Una altra de les poques alegries de la secció oficial a concurs ha arribat amb una intel·ligent comèdia argentina, “Puan”, de María Alché i Benjamín Naishat. El seu protagonista és un professor de filosofia política que, després de la mort del catedràtic del qual és un deixeble, s’enfronta a una situació difícil que es complica amb l’arribada d’un filòsof seductor que, essent amant d’una actriu de moda, no se sap fins a quin punt sobretot és un hàbil arribista que sap manejar-se en les xarxes internacionals del món universitari. Brillant, tot i que amb alguns recursos de comèdia fàcil, “Puan” diu algunes coses lúcides a través de la filosofia (els mals derivats de les desigualtats socials, com afrontar la mort, combatre la por amb la idea ‘spinoziana’ de la potència de vida d’una alegria que ha de ser col·lectiva) i també sobre la precarietat de la universitat pública. Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: (..) una proposta més ambiciosa i reflexiva (..). Aquest film protagonitzat per Marcelo Subiotto, Leonardo Sbaraglia o Mara Bestelli és una comèdia amarga i desil·lusionada sobre un professor universitari de filosofia a la universitat de Puan, Buenos Aires. Un home madur atrapat en un carreró sense sortida en una crisis personal i acadèmica en una facultat de lletres molt polititzada després de la mort del director i amic del departament, un trasbals que coincideix també amb l’arribada d’un altre professor amb més carisma i encant. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Amb una fluïdesa de tons humorístics i dramàtics a l’altura del millor Alexander Payne i dels films més personals de Nanni Moretti, Puan barreja humor escatològic a l’estil dels Farrelly amb reflexions sobre filosofia política sense que el conjunt grinyoli en cap moment. En aquesta inspirada comèdia hi caben també des del thriller acadèmic al retrat del precari estat de la universitat pública argentina –on els professors han de fer altres feines per arribar a final de mes– o l’estudi d’un personatge sempre al límit de la humiliació, però amb la dignitat intacta. Alché i Naishtat aconsegueixen que et preocupis pel Marcelo sense necessitat de convertir-lo en un heroi ni en una víctima, sense perdre mai la lleugeresa i entregant una emotiva reflexió sobre la importància del compromís polític i la necessitat de trobar el nostre lloc a la vida i de lluitar per conservar-lo.

“La práctica“, de Martín Martín Rejtman.

Alguna reacció:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: Les comèdies de Martín Rejtman (..) es mouen en codis més pròxims als d’Aki Kaurismaki o Éric Rohmer: interpretacions contingudes i diàlegs antinaturalistes al servei d’històries de senzillesa només aparent. Aquí el protagonista és un professor de ioga en procés de separar-se de la dona, també professora de ioga. El contrast entre la serenitat zen del personatge i el caos vital que l’envolta és un dels mecanismes de l’humor sec i inexpressiu, com la veu en off d’una pel·lícula en el fons molt divertida, amb moments de pur ‘slapstick’ i una galeria memorable de secundaris com l’estudiant alemanya amnèsica. Tot frega sempre l’absurditat i hi passen moltes coses, potser massa, que els personatges relaten en un to absent d’emocions, quasi robòtic. Que així i tot la pel·lícula resulti tan càlida i acollidora és el miracle d’un cinema a la contra de totes les tendències actuals. Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatalà.net’: (..) una discreta i simpàtica comèdia quotidiana sobre els contratemps vitals d’un professor de ioga, “La práctica”. Aquesta coproducció amb Xile, Portugal i Alemanya, i interpretada per Esteban Bigliardi o Camila Hirane, és una pel·lícula senzilla i de petit format que ens fa esbossar un lleuger somriure pel seu to desenfadat i humorístic. Àngel Quintana, a Facebook: Amb els anys i després d’escoltar la veu de l’experiència he arribat a la conclusió que un dels pocs països del món on ara passen coses interessants al seu cinema és Argentina. Hi ha un cert cinema pobre que sap arriscar i que sap buscar i inventar formes sense caure en solucions acomodatícies. Martín Rejtman no és un nom nou al cinema argentí i tot i no haver vist estrenades les seves pel·lícules a Espanya, ha rodat algunes obres claus com Sívlia Prieto o el documental Copacabana. “La pràctica” podríem definir-la com una comèdia subtil sobre la recerca de teràpies al món contemporani enmig d’un permanent caos i desordre sentimental. La parella protagonista són professors de Ioga i s’han separat. Ella es queda amb l’apartament i ell es discloca la cama. Ella trobarà un amant ocasional i ell es creuarà amb una jove farmacèutica que ja té un amant encara que la seva relació està en crisi. A partir d’un joc de parelles i combinacions, Rejtman riu de les teràpies alternatives i de certs models aparentment saludables, amb agudesa i amb un sentit de l’humor que mai cau al nyap. El cineasta arrisca forçant el distanciament dels actors, destruint tot naturalisme i convertint les trobades i els desacords en el ‘leit motiv’ d’una pel·lícula on tots busquen i cap troba. Entre el que he vist de la Secció Oicial, “La pràctica” és el més coherent i interessant.

“Anatomía de una caída” / “Anatomie d’une chute” / “Anatomy of a fall”, de Justin Triet.

Algunes reaccions:

Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: La triomfadora del 76è Festival Internacional de Cinema de Canes, la torbadora “Anatomía de una caída” de la cineasta francesa Justine Triet també ha passat per la secció Perles del certamen donostiarra. Triet ha dirigit un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar, amb ingredients també del cinema de judicis, a partir de la mort sobtada d’un pare de família, Samuel (Samuel Theis), en una casa de muntanya al Alps francesos. El matrimoni protagonista està format per Sandra (Sandra Hüller) i Samuel, i tenen un fill que pateix discapacitat visual d’11 anys després d’un accident, fet dramàtic que contribueix a tensionar el matrimoni. A partir d’aquí s’obra una investigació per la mort sospitosa de Samuel, caigut voluntàriament o empès al buit. (..) El film de Trier acaba sent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas, una dura i descarnada dissecció de la parella. Descobrim una vida en comú plena de discussions, retrets i pressions, un mapa de les dificultats d’una parella que s’estima però que indefectiblement camina cap a la seva dissolució (..). Algunes reaccions a la projecció del film a Canes: Anne Thompson, a Twitter: L’excel·lent “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, és un misteri judicial francès, en anglès, protagonitzat per la incomparable actriu alemanya Sandra Huller, que podria guanyar el premi a la millor actriu a Canes. També protagonitza “The Zone of Interest”, que ha estat elogiada pertot arreu. Paco Vilallonga, a Twitter: Un guió mil.limètric per un drama judicial que deriva cap a un profund estudi de personatges i defuig la simple intriga culpable/innocent. Molt bona. I lo de Sandra Huller no és d’aquest món, quin tros d’actriu! I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: Els rumors deien que la millor pel·lícula francesa de la competició d’enguany podia ser “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet. I la projecció d’aquesta diumenge n’ha confirmat les expectatives. Seguint el model d’algunes de les grans pel·lícules judicials clàssiques -de fet pren explícitament el nom de “Anatomia d’un assassinat” d’Otto Preminger- Triet construeix, en col·laboració amb Arthur Harari, un guió mil·limètric i absorbent. (..) Sandra Huller (..) és una altra candidata ferma a [premi] millor actriu. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) El concepte d’anatomia tenia a veure [al film de Preminger] amb la idea forense de disseccionar uns fets perquè al final emergeixi certa veritat. “Anatomie d’une chute”, quarta pel·lícula de Justine Triet, també mostra una anatomia judicial, però el més important no és tant la dissecció dels jocs judicials sinó l’establiment d’una reflexió sobre la moral que es troba després de la dissecció dels fets. El cas que es posa a judici sembla simple. Una escriptora especialista en obres d’autoficció viu amb el marit, un escriptor frustrat, i el fill petit que va tenir un accident que li va afectar la visió. Un dia, el marit cau de les golfes i s’obre el cap després de donar-se un cop amb la teulada del porxo d’entrada de la casa. En principi podria ser un suïcidi, però també hi ha la hipòtesi que hi hagi un assassinat. La dona -excel·lent Sandra Hüller- és acusada d’hipotètic homicidi i s’ha d’enfrontar a un judici. (..). Tot i que prop d’una hora i mitja de la pel·lícula se centra en el judici, el gran gir que fa Justine Triet no és altre que utilitzar l’artefacte judicial per acabar duent a terme una anatomia de la parella, en un sentit gairebé bergmanià. Al llarg del judici vam descobrir les tensions que vivia el matrimoni, com el triomf de l’escriptora aixecava la gelosia el marit que veia reflectida la seva pròpia mediocritat. El nen era allà, escoltava coses, però no en sabia res, en el judici la seva innocència pervertida resultarà clau. La pel·lícula no acaba sent una mena de recerca de la veritat dels fets sinó una crònica dels secrets del matrimoni, però també una reflexió sobre el dolor que implica rememorar uns fets obscurs, sobre el dolor moral que implica sotmetre’s davant la fredor de la justícia i davant de les incerteses dels testimonis. “Anatomie d’une chute” acaba sent una brillantíssima pel·lícula, perfectament ajustada i mesurada. Una pel·lícula que com les hipotètiques novel·les d’autoficció que escriu la protagonista també parla de com la ficció es pot apropiar de la realitat per a partir dels seus mecanismes mostrar el desgast que el patiment implica en les relacions afectives. Ben Croll, a la crítica per a ‘IndieWire’: Diuen que les tendències venen de tres en tres. I així, trepitjant els talons de “Saint Omer”, d’Alice Diop, i  “The Goldman Case”, de Cedric Kahn, “Anatomy of a Fall”, de Justine Triet, presenta un cas convincent que els jutjats s’han convertit en el terreny més fèrtil del cinema francès contemporani, oferint als autors incisius motiu i oportunitat de posar a prova les estructures socials. Mentree crida a la tribuna la institució del matrimoni, la pel·lícula penetrant de Triet manté les tensions ambientals i els caps per lligar il·lògics de la vida domèstica contra la llum dura i racional d’un sistema legal que busca l’ordre en el caos. (..) Sandra Hüller enlluerna amb un paper escrit clarament pensant en l’actriu. Interpreta a Sandra, una novel·lista bisexual nascuda a França i d’origen alemany acusada d’haver matat la seva parella masculina d’una manera estranyament predita per una de les seves novel·les. (.. ) Sandra ha fet una promesa implícita als seus lectors que la seva ficció conté indicis de veritat, però llavors, quin artista no ho ha fet? Tot i que els passatges que imaginen l’assassinat del cònjuge amenacen de condemnar la protagonista de la pel·lícula davant el tribunal de l’opinió pública molt abans que s’arribi a un veredicte, també s’ajusten a les preocupacions temàtiques més grans de Triet i Harrari [per cert, marit de la directora a la vida real]. “Anatomy of a Fall” mai tracta realment del judici, i no només explora l’abisme entre l’empirisme i l’emoció, en el seu millor moment, la pel·lícula fa un seguiment de la destrucció familiar amb freda precisió. Si un artista es basa en els records, per què no compartir també malsons? Per què no construir un vòrtex polar que aixafi la realitat sota la ficció (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: El retrat d’una dona complicada es transmet de manera intrigant a través d’un drama judicial a la gratificant pel·lícula de Justine Triet. Amb una atractiva actuació central de Sandra Hüller, “Anatomy of a Fall” triga una mica a implicar-te, però es converteix en un drama recargolat i que fa pensar. Això es deu en part a la interpretació matisada de Hüller d’una vídua que pot ser una assassina de marits, o simplement una dona bisexual independent i difícil: una barreja de personatges/gènere que no sempre funciona bé al banc dels acusats. Els temes explorats al primer llargmetratge que Triet va tenir en Competició a Canes, la comèdia dramàtica “Sibyl” (2019), tornen a aflorar. Aquí també ens trobem amb artistes que exploten les vides dels seus propers per obtenir material, i ens trobem amb persones en posicions d’autoritat –pares, advocats, psiquiatres– que traspassen les línies ètiques. Aquesta vegada, però, s’utilitzen d’una manera molt més gratificant. Si el públic pot superar la lentitud inicial de mitja hora d’una història que va en primera marxa potser massa temps, hi ha una tracció dramàtica en una pel·lícula rodada de manera eficient (..). A Sandra li costa mantenir separats la vida, l’art i els seus amors, cosa que proporciona combustible tant per a un fiscal de l’estat divertit i combatiu (..), com per als mitjans de comunicació, que es delecten amb el judici, escollint les novel·les publicades de Sandra en programes de tertúlia per trobar pistes sobre la seva depravació. Mentrestant, Daniel, un jove amb deficiències visuals interpretat per Graner amb un gran compromís emocional, es troba en un llimb tens, protegit per un tutor del tribunal perquè la seva mare no l’influeixi (..). Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) magnífica (..) Triet ho filma amb una posada en escena sòbria i minuciosa, amb un realisme de ‘true crime’ molt llunyà del to juganer de treballs anteriors com “El reflex de la Sibyl” o “Victoria”. I, tanmateix, el que realment enganxa d’”Anatomie d’une chute” no és tant esbrinar com va morir el marit –això potser mai no ho sabrem– com contemplar amb horror i fascinació la intimitat d’una persona convertida en matèria de judici. ¿Com reduir la complexitat de l’amor i el dolor compartits al llarg d’anys per una parella en un argument judicial convincent? En una època en què el límit entre vida pública i vida privada cada cop és més difús, la pel·lícula de Triet aborda el tema de manera magistral i absorbent. I la continguda i precisa actuació de Hüller és clara candidata al premi a la millor actriu del festival. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: He estat agnòstic sobre la filmografia de Justine Triet fins ara, però el seu misteri d’assassinat en el drama judicial en competició aquest any a Canes, amb el seu títol ambigu i el seu desenllaç ambigu, és molt intrigant. (..) La serena franquesa de Sandra Hüller com a actriu és el que dona a la pel·lícula la seva textura, substància i força emocional. L’ancora en una mena de realitat accessible: hi simpatitzem de manera natural, però Triet ens demostra que és capaç de mentides transparents, mentides que són gairebé creïbles perquè Hüller té una personalitat tan plausible. (..) La pel·lícula no assenyala els girs i tornades tradicionals i els canvis dramàtics, però manté una distància freda, permetent que ens preguntem si la Sandra és culpable o no, i es manté així fins al final. És un drama discreta, gairebé pessimista, però amb alguna cosa estimulantment cerebral. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La pel·lícula és d’una eficàcia notable, tot i que alguns personatges -especialment el del fill cec de la parella- semblen definits de manera massa funcional, exclusivament perquè el misteri es resolgui. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El guió bascula aviat cap al desenvolupament del judici, amb la tradicional creuament d’interrogatoris entre el fiscal i l’advocat defensor, però de seguida queda clar que a la directora no li importa tant aquesta maquinària narrativa –utilitzada ja mil vegades al cine– com servir-se’n per indagar en les relacions matrimonials de la parella (..). El guió del film afegeix fins i tot un capa més en introduir el procel·lós territori de l’autoficció on amb tant d’èxit editorial es mou la protagonista, i on també sembla voler endinsar-se el marit. Narrada gairebé sempre des del punt de vista de la novel·lista sospitosa, la pel·lícula és un producte dramàticament molt sòlid, però filmat de manera una mica acadèmica al llarg d’un metratge potser massa llarg (dues hores i mitja) per a la substància narrativa que porta dins. Diego Lerer, a la seva crònica per a ‘Micropsia’: Hi ha dues pel·lícules en una competint entre elles a “Anatomía de una caída”. Una és com un drama judicial que intenta dilucidar si una mort va ser un suïcidi, el producte d’un accident domèstic o directament un crim. L’altra és una mena d’«enjudiciament» a la institució matrimonial i al que la vida en comú, la convivència i les diferents personalitats i recorreguts de cadascun dels membres d’una parella hi van generant. La primera, no és gaire interessant. La segona és molt més provocativa, però arriba potser una mica tard en aquest film de dues hores i mitja (..). Es tracta d’un film que treballa molts temes inquietants i forts però que ho fa d’una manera una mica expansiva, teatral i per moments fins i tot discursiva, més com un ‘racconto’ a posteriori (les veritats d’aquesta família es van revelant al judici i amb recursos dramàtics que funcionen en aquestes situacions) que com una cosa que es vivencia en temps present. I aquesta manca de subtilesa limita la potència emocional d’una pel·lícula en què la major part de les coses no se senten sinó que es diuen i fins i tot es criden (..). Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) potent (..). Més que voler revelar la veritat dels fets, el film fa emergir els conflictes de la parella amb una intensitat que fa pensar en Ingmar Bergman. Això mentre que la figura del fiscal fa present els prejudicis socials respecte a una dona a qui la cura d’un fill no l’ha fet renunciar a tenir temps per escriure. Joan Millaret Valls, a l’ article  pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar, amb ingredients també del cinema de judicis (..). El film de Trier acaba sent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas, una dura i descarnada dissecció de la parella (..). Arnau Martín, a Twitter, a les acaballes del Festival: “Anatomy of a Fall”, la meva última experiència cannois, és també la més insuportable. Dosi de fraseologia per a un film matemàtic i sorollós que no proporciona cap gest humà a l’espectador. El mateix detonant ja ens expulsa de la pel·lícula. Molt lluny de Bergman o Preminger.

“Yo, capitán” / “Io capitano”, de Matteo Garrone.

Alguna reacció:

Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’: És lícit jugar als bons sentiments, forçar la tensió mitjançant girs fàcils de guió i de posada en escena per fer la denúncia d’un tema d’extrema gravetat? Aquesta denúncia amaga sobre els camins de l’emigració que arriba a Europa una mena d’operació de rentat de la mala consciència europea davant el fet d’haver convertit el mediterrani en un mar ple de cadàvers? El cinema polític ha de jugar amb les estratègies més elementals per arribar al gran públic o l’ús d’aquestes estratègies sempre implica un acte d’abjecció? “Io Capitano”, de Matteo Garrone, no és ni una mala pel·lícula, ni una bona pel·lícula. Estem davant d’una pel·lícula que planteja molts dubtes sobre la seva honestedat i la seva eficàcia política, però que cal que estigui molt present als cinemes. La presència d’aquesta pel·lícula al cor d’una Itàlia governada per la ultradreta és més necessària que mai, però no sé si el cinema continua sent aquest lloc útil per a determinades preses de consciència. “Io capitano” se centra en el viatge de dos cosins senegalesos que fugen del seu poblat per dur a terme un camí que els porti a Europa, per la ruta es converteixen en víctimes de les màfies que controlen l’emigració i són envilits, torturats i humiliats. Estem davant d’un tema d’una gravetat extrema que no només afecta aquells que volen rentar-se la consciència davant del racisme, sinó el cor de la societat europea que té greus problemes per acceptar l’altre. Cal que no es pari de recordar quins són els camins que travessen els joves que somien arribar a Europa o com la presència del mal envileix i destrueix. Tot i això, una vegada més, la necessitat de treure a la llum el problema de l’emigració i de comptar les penúries que viuen els joves emigrants davant les màfies i la manca d’una política migratòria, està acompanyat de la temptació de dur a terme múltiples trampes. Matteo Garrone és un cineasta que li agrada fer trampes al solitari i que davant d’un tema d’extrema gravetat no dubta a carregar les tintes per fer patir el públic o crear una falsa èpica davant d’unes imatges que no la necessiten. Garrone roda una pel·lícula efectista que atrapa. “Io Capitano” utilitza les armes del cinema convencional per avantposar la significació del tema mentre minimitza la seva utilitat estètica. L’aposta és més que discutible, però no acabo de tenir clar si els nostres actes de frivolitat crítica que ens obliga a avantposar el nostre gust davant les imatges, tenen algun sentit. El problema que proposa una pel·lícula com “Io capitano” no pot ser mai estètic, ja que és un problema moral. Algunes reaccions ran de la projecció del film a la Mostra de Venècia: Sergi Sánchez, a Twitter: A “Io Capitano”, Garrone evita en part les derives macabres del cinema “necessari”, en aquest cas protagonitzat per immigrants africans en ruta cap a Europa, centrant-se en la calidesa de l’amistat entre els dos herois i en la solidaritat d’una comunitat desemparada. Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Trencant amb títols italians com “Mediterranea” de Jonas Carpignano, “Terraferma” d’Emmanuele Crialese i “Fire at Sea” de Gianfranco Rosi, l’emocionant “Me Captain” de Matteo Garrone pren Europa no com a escenari sinó com un objectiu gairebé mític, traçant el gran viatge d’un adolescent senegalès de Dakar a Trípoli fins a un vaixell de migrants sobrecarregat amb detalls apassionants, de vegades agonitzants. Per a Garrone, això demostra un canvi d’enfocament enèrgic, donant lloc a la seva realització cinematogràfica més robusta i purament satisfactòria des del seu avenç internacional amb “Gomorra” fa 15 anys. Despullat de l’engany formal que li han caracteritzat pel·lícules com la sàtira mediàtica “Reality” i el folklore adult de “Tale of Tales”, “Me Captain” és sorprenentment clàssic en construcció i estil, guiant sàviament la nostra atenció lluny del seu segur toc de  director i cap a la història en qüestió, elaborada per un petit exèrcit de guionistes i col·laboradors a partir de relats de primera mà de migrants. Alguns es preguntaran raonablement si un equip creatiu predominantment italià és el millor qualificat per a retratar aquesta odissea. “Me Captain” (..) sí que té els seus moments de manca d’autenticitat, on l’estètica i els instints narratius occidentals de Garrone se senten una mica imposats al material, que difícilment té com a objectiu l’especificitat política o la complexitat poètica d’una pel·lícula com la història de fantasmes de migrants del director franco-senegalès Mati Diop “Atlantics”. Però és difícil no deixar-se atrapar pel gran impacte emocional de la pel·lícula, sincerament sentit, i allà on la perspectiva del director se sent poc qualificada, la de Seydou Sarr, el notable jove protagonista senegalès de la pel·lícula, marca la diferència (..).

“Vidas pasadas” / “Past Lives”, de Celine Song.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a Facebook: Dos nens de dotze anys s’agraden. Junts juguen en un parc davant de la mirada dels seus pares, però entre ells hi ha alguna cosa tendra. Céline Song remet a la idea del naixement de l’amor per mostrar com un jove Wherter persegueix dotze anys després la seva Lotte de joventut per Skype, després que la família de la noia se n’hagi anat a viure als Estats Units i aquesta hagi iniciat la seva carrera com a escriptora. Després d’un intercanvi per Skype, la parella es retroba al cap de dotze anys quan les circumstàncies de la vida han obert altres camins. Céline Song roda el que podíem definir com una pel·lícula bonica. Al seu interior hi ha poques coses, fins i tot hi ha massa moments de cinema postal, però “Past Lives” se sustenta sobretot al voltant de dues llargues escenes en què els personatges parlen i mentre parlen evoquen les ferides del pas del temps, la força del destí i la possibilitat que tot amor de joventut no sigui res més que el reconeixement d’una vida passada. A la primera escena, Nora explica al seu marit la història del seu amor de joventut i aquest admet amb perplexitat que és una possible gran història. A la segona escena, els joves amants i el marit comparteixen unes copes en un bar. La jove parella comença a parlar en coreà del que van perdre mentre el marit taciturn assisteix a una situació que no forma part de les seves vides. Després del seu pas pel festival de Berlin, “Past Lives” va començar un camí per múltiples festivals que la situa com la pel·lícula romàntica de l’any, com aquesta pel·lícula que tothom vol veure per recordar els amors perduts de la infància. Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Berlín: David Rooney ha piulat: La pel·lícula més elogiada per unanimitat a Sundance, “PAST LIVES”, de Celine Song, ha tingut avui una acollida igualment extàtica en la seva estrena internacional a la Berlinale, i a la seva crítica a ‘The Hollywood Reporter’ diu: Els personatges principals es veuen abocats a una triangulació malenconiosa, però aquest no és un drama triangular romàntic banal. Té interludis d’història d’amor que us deixaran sense l’alè, però és rigorós a l’hora d’evitar el melodrama. És difícil transmetre la bellesa multicapa de “Past Lives” més enllà d’instar la gent a veure-la i perdre’s en el seu fascinant encís. Així que si voleu viure aquesta experiència en la seva forma més pura, deixeu de llegir aquí i confieu en mi, que aquest film és una pel·lícula excepcional, destinada a tenir vida molt després de la seva estrena a Sundance i Berlín (..) En la mesura que es poden condensar les seves complexitats, la pel·lícula és una contemplació indagadora de l’amor i el destí; penediment urticant per les opcions de vida; preguntant-nos on podrien haver-nos portat diferents opcions; i reconèixer el forat que va deixar a les nostres vides aquella existència paral·lela fantasma, tot i estar fermament convençuts que les eleccions preses eren les correctes. Probablement els seus reflexos us seguiran perseguint durant dies (..). Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: La competició oficial de la Berlinale ha rebut aquest diumenge la pel·lícula que més entusiasme ha generat últimament entre la crítica nord-americana, que després de la seva estrena recent a Sundance ja parla de “Past lives” com la primera obra mestra de l’any i clara aspirant indie a infiltrar-se en els Oscars de l’any que ve (..) Entre el primer acte i el tercer passen 24 anys que donen al film un aire a la ‘Trilogia de Linklater’, tot i que el focus no és en el pas del temps sinó en la permanència d’uns sentiments incompatibles amb les vides elegides. Delicada i sensible (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Per fi la competició de la Berlinale s’ageganta, encara que sigui amb una pel·lícula tan aparentment petita com “Past Lives”. L’òpera prima de la coreana Celine Song explica una preciosa història d’amor platònic en tres temps (als 12, als 24 i als 36 anys). Qualsevol diria que som al reialme de la famosa trilogia de Richard Linklater, concentrada aquí en poc més de noranta minuts. La xerrameca incandescent de Hawke i Delpy es dilueix a favor de la melancolia d’una història d’amor virtual, primer a distancia, després cristal·litzada en un retrobament en què les pauses i els silencis compten més que les paraules. És una pel·lícula sobre les vides que hem escollit viure i les que hem deixat enrere, i sobre el pòsit que deixa tancar una etapa, i sobre pensar que l’amor és entendre l’idioma de la infància, i creure en la predestinació per després descobrir que , en una abraçada llarga, el destí ha pogut amb nosaltres. Maria Cusó Serra ha piulat: (..) explica una història d’amor amb un lapse temporal de 24 anys, però sense romanticismes i amb uns personatges masculins que fugen de la competitivitat. Sensible i preciosa. Plorera assegurada. Gerard Casau ha piulat: El més interessant de “Past Lives” rau en el seu tercer acte, quan es discuteix sense retòrica d’identitat, decisions i camins que no han seguit. No puc pujar al tren de l’entusiasme, però és evident que la pel·lícula de Celine Song ha agradat i agradarà. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) una apreciable comèdia romàntica amb regust amarg. Però no trenca cap sostre (..) Pur Sundance, tot molt ‘cool’, amb un guió de laboratori que combina alguns bons gags de comèdia amb el toc de melodrama que funcionarà molt bé quan el món la conegui. És impecable, es gaudeix raonablement. Però estalvieu-vos-en la campanya electoral.

“The Royal Hotel“, de Kitty Green.

Alguna reacció:

Astrid Meseguer, a la crònica per a ‘La Vanguardia’: (..) Una altra directora que s’estrena a concurs és l’australiana Kitty Green amb “The royal hotel” , thriller inspirat en el documental “Hotel Coolgardie” que s’endinsa en l’exploració de la “incomoditat de la violència sistèmica” contra la dona. Una altra vegada amb Julia Garner de protagonista després de rodar juntes la interessant “The assistant” , Green col·loca a la pantalla dues turistes de motxilla canadenques que es queden sense diners i acaben servint cerveses en un poble miner d’Austràlia, aguanten les bromes de mal gust i comportaments masclistes dels clients. No cal dir que a la cinta no surten gaire ben parats els homes australians ­–què en pensaran, quan la vegin?– i no hi ha violència explícita. Això sí, la tensió creix per moments (..).

“All Dirt Roads taste of Salt“, de Raven Jackson.

Alguna reacció:

Àngel Quintana, a Facebook: La proposta de l’òpera prima de Raven Jackson es presenta arriscada, coherent i estimulant. Una dona negra del Mississipí, Mack experimenta l’amor, el dol, el cor partit i el retorn de l’esperança. Tot transcorre durant unes quantes dècades, se succeeixen les generacions i es repeteixen les emocions vitals i el dolor. Tot apareix marcadament el·líptic, un camí ens porta a un altre i els personatges viuen experiències vitals intenses al costat de les aigües del riu, davant del paisatge o mirant el cel. Hi ha moltes abraçades i molta resignació. No hi ha relat, sinó petits fragments d’existència. Tot pot ser molt atractiu, però Raven Jackson se situa sempre al límit del que és embafador, de la imatge forçadament sensible. La pel·lícula rellisca cap al territori d’allò que vol ser bonic, de la mística que no sorgeix com a revelació del món sinó de la seva imatge forçada. L’ombra de Terrence Mallick continua sent allargada.

“Un amor“, d’Isabel Coixet.

Alguna reacció:

Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatala.net’: (..) estimulant i desconcertant pel·lícula “Un amor” d’Isabel Coixet, adaptació de la novel·la de Sara Mesa, amb guió de la mateixa Coixet i la periodista i escriptora Laura Ferrero. Aquest film està protagonitzat per Nat (Laia Costa), de trenta anys, que sembla escapar d’una vida angoixant i busca refugi en un petit poble enmig de l’Espanya rural, per refer la seva vida i trobar el seu lloc. (..) La pel·lícula ens parla de coses primitives, de pulsions irrefrenables, enmig també d’una indagació sobre el desig femení, amb una nova interpretació excepcional de Laia Costa. Coixet incideix molt en un entorn natural i feréstec que sembla condicionar l’acció, ens referim a un paisatge muntanyenc esquerp i rondat per voltors, una silueta amenaçadora (..). Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: Isabel Coixet ha deixat d’anar a llocs llunyans (ciutats nord-americanes, una plataforma petrolífera, Tòquio amb un mapa dels sons, Groenlàndia) per mostrar els seus personatges en situacions o mons més o menys aïllats: ara n’ha fet prou amb rodar en un poble de La Rioja per adaptar ‘Un amor’, una novel·la d’èxit de Sara Mesa, en la pel·lícula homònima que va presentar ahir a concurs en el Festival de Sant Sebastià. La protagonista és una jove (Laia Costa) de la qual, tal com és convertit el personatge literari en cinematogràfic, costa d’entendre per què aguanta en un lloc on tothom l’assetja i maltracta, començant pel seu arrendador (Luis Bermejo): un mal ànima amb el qual, després d’”As bestas”, el cinema fet a l’Estat espanyol segueix presentant el món rural, que tant ha estimat, com un fals paradís amb bèsties humanes. (..) Les escenes de sexe, compresa una en què s’utilitza un ou deixatat, són algunes de les més desagradables que ha vist mai aquesta cronista: no sé si és la intenció de Coixet, de la qual hem de suposar que vol mostrar l’agressivitat masculina, sigui soterrada o manifesta. Al capdavall, però, el que pot resultar més difícil d’entendre és el comportament de la Nat: per què no se’n va de la casa des del primer moment i per què s’enganxa a tal home, a qui, no és broma, li diu: “Quan t’escorres, la teva cara sembla una muntanya.” Això potser és així perquè Coixet rebaixa el passat obscur de la Nat (fent que sigui una dona traumatitzada per haver treballat com a intèrpret de persones que demanen empara com a refugiades) en relació amb la novel·la, de la qual, amb converses costumistes, desapareix el to atmosfèric, per molt que ho vulguin ser tantes imatges boiroses. Xavi Serra entrevista Isabel Coixet, al diari ‘Ara’. Coixet: Jo soc molt fan de la veu en off, però aquesta història s’havia d’explicar des del cos. I hem d’entendre de manera molt intuïtiva la tensió interior que sent per totes les microagressions que pateix al poble. (..) A “Elegy” el personatge masculí és qui explica la història, i a “Un amor” nosaltres estem amb la Nat, ella és el vehicle a través del qual entrem a la pel·lícula. (..) Jo crec que el millor sexe, el més divertit, és sempre el més brut i el més estrany. Però també volia mostrar que el sexe està integrat en la quotidianitat, i no hi ha res més quotidià que fer un ou fregit (..).

FOTO DE L’APUNT: “Un silence”, de Joachim Lafosse.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!