Club 7 Cinema

Director Paul Thomas Anderson. Guió Paul Thomas Anderson, basat en la novel·la "Oil" d’Upton Sinclair. Música Jonny Greenwood. Fotografia Robert Elswit. Muntatge Dylan Tichenor. Disseny de producció Jack Fisk. Productors Paul Thomas Anderson, Daniel Lupi i Joanne Sellar. Productors executius Scott Rudin, Eric Schlosser, David Williams. Producció Ghoulardi Film Company (EUA), Paramount Vantage (EUA), Miramax Films (EUA). Repartiment Daniel Day-Lewis (Daniel Plainview), Paul Dano (Paul Sunday / Eli Sunday), Dillon Freasier (H.W. Plainview, nen), Sydney McCallister (Mary Sunday, nena), Russell Harvard (H.W. Plainview, adult), Colleen Foy (Mary Sunday, adulta), Ciarán Hinds (Fletcher Hamilton, mà dreta de Daniel Plainview), Kevin J. O’Connor (Henry Brands, presumpte germanastre de Daniel), Hans Howes (Bandy, el religiós propietari de l’últim terreny). FiP (Festivals i premis) Berlín 2008 (millor director, i millor contribució artística (música); Oscar 2007 (8 nominacions).

Sinopsi Bregant per trobar petroli al subsòl de Califòrnia, Daniel Plainview se’n surt després de gairebé deixar-hi la seva pell solitària i esdevé un empresari, amb pous que treuen or negre a diversos punts del país. Per mor de la misteriosa revelació que li ven un noi anomenat Paul Sunday, Plainview i el seu fill H.W. van a parar a un poblet anomenat Little Boston, els escassos habitants del qual a penes sobreviuen amb penúries, arraconats en aquell territori erm i rocallós que sura literalment sobre un mar de petroli. L’èxit de la perforació no tan sols ha de fer ric definitivament Plainview, sinó que, per Eli Sunday, ha de ser l’oportunitat d’endegar la carrera de pastor pentecostalista que li permeti enfortir la seva església i aixecar el vol.

Hi harà sang –diu el títol original d’aquesta pel·lícula–. La sang de qui perdi, en el combat entre aquelles bèsties famèliques. Entre individus delerosos de reeixir, despietadament disposats al que calgui per trobar la fortuna que els allunyi de la terma erma, del desert material en què s’han trobat.

És la sang que corre per les venes de la terra –precisament–, el que els fa de poma de la temptació. El petroli, prenent el relleu a l’or i la plata, converteix el caçador de riquesa en empresari, primer; en magnat, després. I és aquest oli mineral el que ofereix al noi de la família pobre, l’oportunitat de fer-se una carrera com a predicador religiós. L’un i l’altre, no tenen aturador possible. Tots dos recorren a la paraula per a entabanar la gent senzilla i compten amb l’èxit de les perforacions per aconseguir els seus objectius. A vegades, l’empresari sembla un predicador i l’apologeta de l’Església de la Tercera Revelació actua talment un especulador home de negocis. Es necessiten mútuament i s’aprofiten tant com poden, l’un de l’altre, tot bescanviant-se bufetades al decurs del combat que va progressivament pujant de to. Sense cap altra ètica ni moral que no sigui la de reeixir. I certament, al final, és un nou territori erm el que queda: el desert espiritual, l’imperi tenebrós de l’home que té en el dolar i el seu poder, l’únic referent. L’home desposseït d’una qualsevulga qualitat humana. Definitivament, bèstia.

Relat i metàfora del triomf del capitalisme salvatge, Hi haurà sang no és pas menys la narració de la manipulació religiosa de la fe del poble senzill. No es pot pas negar que redimensiona les figures dels dos protagonistes, d’una banda, amb les referències a les grans companyies petrolieres, i, per altre cantó, fent esment a l’expansió de l’església pentecostalista. Tanmateix, Paul Thomas Anderson va més enllà, focalitzant l’interés en la tràgica dissort de l’ésser humà, arrossegat a la seva pitjor condició animal.

Meravella d’expressió audiovisual, Hi haurà sang ens mostra Daniel Plainview (Daniel Day-Lewis) del color de la terra que grata, compartint les ombres i les clarors del terreny; o amb el cos tacat del petroli que n’extreu –premonitòria, la seva imatge amb la mà victoriosament alçada i oberta, enllotada–. No poques vegades, veiem Eli Sunday (Paul Dano) amb la negror sacerdotal, que és també la negror del petroli i la de la seva ànima cobdiciosa–. I la música, que no es limita a acompanyar els protagonistes, ni a entretenir les seqüències, passant-ne a ser element expressiu de primer ordre, vessant del pla de què formen part. El tema gairebé esgarrifós que ens fa partíceps del diguem-ne temor tel·lúric; o la composició que batega al ritme dels pous d’extracció i del cor delitós… Una simfonia cinematogràfica, que acosta la pel·lícula a la condició d’obra magistral, per com s’entrelliguen, prolíficament i dialècticament, forma i fons.

Efectivament, Hi haurà sang anava camí de ser una obra mestra; però se’n queda a les portes, per mor d’una resolució massa convencional. Alguna cosa s’esquerda des de l’escena que Eli Sunday es rebel·la contra el seu pare. Anem a pams. Fins a aquí, la pel·lícula ha anat avançant al seu ritme, amb un ús extraordinari de l’el·lipsi cinematogràfica, i saltant succesivament en el temps. Mentrestant, hem assistit a l’evolució dels personatges i les seves circumstàncies: la recerca solitària, el primer equip, la condició empresarial; el noi que, fugint de la misèria, ven la informació clau al petrolier; la prospecció a Little Boston, l’assentament; les primeres tibantors pel control de la comunitat; l’accidentada i esponerosa perforació inicial… I així, al seu ritme, ha arribat a un breu però significatiu episodi de violència física entre Plainview i Sunday, de la qual, havent deixat el noi ressentit, aquest se’n desfoga amb tot de retrets al pare. I la pel·lícula entra en una fase que gira al voltant dels vincles familiars. Novament, el paral·lelisme entre els dos protagonistes: l’esquerda en els Sunday es projecta en la dels Plainview. Apareix un possible germà de Daniel –tan misteriós com el bessó Sunday que li revelà l’existència i les possibilitats de Little Boston–, el petrolier ha d’encarar el problema del seu fill, alhora que la figura del seu propi pare i el fet que se’n separà se li fan presents a la memòria –a través de la converses amb el "germà"–. El caràcter intimista que pren ara Hi haurà sang ens revela no tan sols aspectes de la societat de final del segle XIX, als Estats Units; sinó i sobretot, ens permet conèixer més a fons Daniel Plainview: un misàntrop que tanmateix ofega en alcohol un dolor intern i que, per altra banda, es deleix per estimar –però no en sap– el fill que li ha servit pels negocis i el "germà" amb qui no comptava. Justament, el fracàs amb aquestes dues figures de salvació, el du a enfonsar-se irreversiblement en l’aversió respecte al proisme, a llevar-li del tot la condició de persona. I els Sunday? Què passa, mentrestant, en aquella família de la qual no en sabem res més, des que hem vist l’esbroncada del fill al pare? L’equilibri s’ha trencat. Tot i l’interés d’aquestes seqüències sobre els Plainview i de manera especial sobre Daniel, som conscients que s’ha deixat penjats els Sunday. Alguna cosa comença a esquerdar-se en aquest film, fins ara impecable.

L’escena de la baralla a cals Sunday esdevé un punt d’inflexió de la pel·lícula. I no només pel ja comentat caràcter intimista que agafa, sinó perquè s’hi comença a abandonar la pletòrica expressió audiovisual i se la va substituint per una opció essencialment narrativa, ja absolutament hegemònica en l’episodi final, el que és històricament més modern. La resolució de Hi haurà sang confirma que s’ha optat per una deriva massa convencional. És com si ja no poguessin entretenir-se més i haguessin d’anar per acabar-la, recorrent a la narrativitat més típica, a la il·lustració més o menys afortunada dels fets que explica l’argument. I, per acabar d’adobar-ho, tot resulta molt expeditiu i en algun cas, força entrat en calçador. És un final que, en detriment de Hi haurà sang, fa inevitablement pensar en el d’El Padrí, de Francis Ford Coppola; però no en té la força ni la dimensió shakespearianament tràgica. I queda decandit.
 

En el capítol interpretatiu, Paul Thomas Anderson sap treure profit de Daniel Day-Lewis, molt més bé que Martin Scorsese. El sap excessiu i alhora insubstituïble, però no deixa que li rosegui ni un pla ni cap. L’enfanga, l’embatuma, el posa en un costat de l’enquadrament… i només l’agafa en primer pla en comptades i significatives ocasions. Mestre de la posada en escena, Anderson ens ha regalat una impressionant interpretació de Day-Lewis. I de Paul Dano! Sobretot si tenim en compte qui té al davant i que ell era el noi dròpol de Little Miss Sunshine, Dano està totalment a l’alçada, aportant al seu paper el to just, l’ambigüitat i sobretot, sobretot, sobretot, la subtilesa necessària, essencial, en una pel·lícula que en fa, de la subtilesa, un valor com el petroli, que el valores si el poues.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!