Club 7 Cinema

El delegat general del Festival de Canes diu que ‘Cannes Première’ no és la secció dels films descartats de la competició, sinó que n’és un complement, una altra manera de programar (l’ha definida) que, a més (ha recordat) s’ha demostrat exitosa, per exemple l’any passat, amb “As Bestas” i “La nit del 12“. Potser té raó l’home, però la veritat és que enguany fa tot l’efecte de ser el calaix on han anat a parar pel·lícules que volien programar (pel prestigi dels seus autors, per la mena de cinema que representen, etc.) però que no els han acabat de fer el pes. Haurem d’esperar a les projeccions durant el Festival i al que en diguin els que les vegin (16-27 de maig).

L’argentí Lisandro Alonso, l’espanyol Víctor Erice i el mexicà Amat Escalante, amb els respectius estils personalíssims (i pausats…) són els noms que més vesteixen en la selecció d’aquest any de ‘Cannes Première’, sense menystenir el que podria ser el comiat rere la càmera del polivalent japonès Takeshi Kitano. Al seu costat, el francès Martin Provost hi presentarà un altre biopic de pintor famós, mentre que la també francesa Valérie Donzelli hi parlarà d’una relació sentimental tòxica i Katell Quillevéré ho farà sobre una parella que s’enganxen, traginant els seus propis i particulars secrets…

En aquest apunt, els enllaços amb el nom dels directors duen a la pàgina corresponent de l’IMDB. I els títols de les pel·lícules enllacen directament amb les pàgines del web del Festival de Canes.

Festival de Canes 2023: Cannes Première.

De Lisandro ALONSO, “Eureka“. Durada: 2h26. Producció Argentina, França, Alemanya, Portugal, Mèxic, Països Baixos. Amb Viggo Mortensen, José María Yazpik, Chiara Mastroianni, Rafi Pitts. Guió de Lisandro Alonso, Martín Camano i Fabián Casas. Nota sinòptica: Ambientada el 1870, la història es divideix en 4 episodis, cadascun dels quals passa en un lloc diferent del món. En Murphy (Mortensen) busca la seva filla després que el proscrit Randall (Pitts) l’hagi segrestada… Sinopsi: L’Alaina està cansada de ser oficial de policia a la reserva de Pine Ridge, i decideix deixar de contestar la seva ràdio. La seva neboda Sadie passa una llarga nit esperant-la, sense cap resultat. Ferida, decideix començar el viatge amb l’ajuda del seu avi: volarà pel temps i l’espai fins a Amèrica del Sud, finalment deixarà de veure vells westerns en blanc i negre que no la representen de cap manera, i tot li semblarà diferent quan percebi els somnis d’altres indis que viuen al bosc. Però no hi haurà conclusions definitives… Els ocells no parlen amb els humans, però només que els poguéssim entendre, segur que tindrien algunes veritats per a explicar-nos. Enllaç: IMDB. Lisandro Alonso (Buenos Aires, Argentina, 02.06.1975). Va estudiar a la Fundación Universidad del Cine (FUC), va treballar de productor de cinema, d’ajudant d’enginyer del so ( “El Bonaerense” i “Mundo Grúa“, de Pablo Trapero) i d’ajudant de direcció (“Sobre la tierra“, de Nicolás Sarquís), abans de passar a la direcció. “La libertad” (2001), pel·lícula minimalista que enregistra contemplativament un dia de la vida de Misael, un jove llenyataire de La Pampa, província argentina, amb la càmera que el segueix en el seu dur treball diari i durant les seves hores de descans solitari (la seva òpera prima), ja va impressionar a Un Certain Regard. El 2004 encetà la seva triple i consecutiva presència a la Quinzena dels Realitzadors amb “Los muertos” (en què un home surt de la presó i marxa en canoa per la selva, per a trobar la seva filla ja adulta; però un profund misteri sorgeix al voltant de l’home i la seva barca, misteri que emana de la natura i de les persones que romanen impenetrables), a la que van seguir “Fantasma” (2006) -el misteri d’una sala on s’ha de projectar un film, el gran edifici, els lavabos, escales, ascensors i tallers- i “Liverpool” (2008) -un mariner de vida dissipada que du 20 anys en alta mar desembarca per anar al lloc on va néixer per veure si sa mare encara és viva-. El 2014 guanyà el premi FIPRESCI de la crítica internacional per “Jauja“, presentada a Un Certain Regard, amb Viggo Mortensen en el rol d’un capità danès a l’ Argentina de la dècada de 1880, que s’endinsa en el desert per a recuperar la filla, que s’ha fugat amb un jove soldat. Amb tota la seva carrera vinculada a Canes, Alonso no ha aconseguit entrar mai a la competició del Festival, en què enguany entra la secció Cannes Première. VI: Le Pacte | DF: Le Pacte | RESSONS.

De Valérie DONZELLI, “L’amour et les fôrets“/ “Just the two of us”. Durada: 1h45. Producció França. Amb Virginie Efira, Melvil Poupaud, Virginie Ledoyen, Marie Rivière, Romane Bohringer. Guió de Valérie Donzelli i Audrey Diwan, adaptació de la novel·la d’Éric Reinhardt. Nota sinòptica: Blanche Renard es veu atrapada en una relació tòxica amb un home possessiu i perillós. Sinopsi: Quan la Blanche (Virginie Efira) topa amb en Gregoire (Melvil Poupaud), creu que es troba amb el que busca. Els llaços que els uneixen s’estableixen ràpidament i la seva història es construeix amb furor. La parella es trasllada, la Blanche s’allunya de la seva família, la seva germana bessona, s’obre a una nova vida. Però de mica en mica, es troba sota la influència d’un home possessiu i perillós. Un home que no s’atreveix a denunciar per vergonya, per por. Perquè la situació només té dos possibles resultats. O la víctima s’ensorra o s’allibera…Enllaç: IMDB. Valérie Donzelli (Épinal, Vosges, França, 02.03.1973). Actriu, guionista i directora. Va presentar a Locarno 2009 la seva òpera prima “La reine des pommes“, escrita i interpretada per ella mateixa i qui aleshores era el seu company sentimental, Jérémie Elkaïm, i que relata l’intent d’una dona de recuperar-se de la ruptura devastadora, tot i que, malgrat els nombrosos amants que va trobant, no pot treure’s del cap el seu ex. Donzelli i Elkaïm també van escriure i interpretar “La guerre est déclarée” (2011), que inaugurà la Setmana de la Crítica de Canes, i en la qual es van inspirar en la seva pròpia lluita per a salvar el seu fill de 18 mesos, greument malalt. Tot i que ja no eren parella, tornà a dirigir a Elkaïm, al musical “Main dans la main” (2012) i a “Marguerite & Julien“, en què l’actor també és co-guionista i que, presentada en competició al Festival de Canes, tracta de la passió devoradora entre dos germans, obligats a fugir pel rebuig social a la seva relació íntima. I el 2019 va ser novament a Locarno amb “Notre Dame“, en què la cineasta, al costat de Pierre Deladonchamps, interpreta novament el paper principal, el de Maud: Maud guanya l’oportunitat de reformar l’emblemàtica Notre Dame; però els problemes personals i professionals li entren en tensió, tot passant per una tempesta emocional. El 2013, Donzelli va ser membre del Jurat de Locarno i el 2016 presidí el Jurat de la Setmana de la Crítica de Canes.| VI: Goodfellas | DF: Diaphana.| EF: 24.05.2023. | RESSONS.

De Víctor ERICE, “Cerrar los ojos“ / “Fermer les yeux”. Durada: 2h49. Producció Espanya, Argentina. Amb Manolo Solo, Jose Coronado, Ana Torrent, María León, Helena Miquel, Josep Maria Pou. Guió de Michel Gaztambide i Víctor Erice. Un famós actor espanyol, Julio Arenas (José Coronado), desapareix durant el rodatge d’una pel·lícula. Encara que mai no se n’arriba a trobar el cos, la policia arriba a la conclusió que ha patit un accident arran de mar. Al cap de molts anys, aquesta mena de misteri torna a l’actualitat ran d’un programa televisiu que vol evocar la figura de l’actor, oferint com a primícia imatges de les darreres escenes en què va participar, rodades per qui va ser el seu íntim amic, el director Miguel Garay (Manolo Soto). El començament i el final d’una pel·lícula inacabada. Nota de la distribuïdora internacional: una reflexió convincent sobre la identitat, la memòria i el cinema. Enllaç: IMDB. Víctor Erice ( Karrantza, Biscaia, País Basc, 30.06.1940). Llicenciat en Ciències Polítiques, Dret i Econòmiques, el 1963 es va diplomar en Direcció Cinematogràfica a l’Escola Oficial de Cinema de Madrid. Va escriure crítiques de cinema a diverses revistes i treballà com a guionista en diferents films. Dirigí una sèrie de curtmetratges i el 1969, signà un episodi dels tres que conformen “Los desafíos“, premiada al Festival de Sant Sebastià. Considerat un mestre del cinema, amb només 3 films seus (molt espaiats en el temps) ha aconseguit aquesta distinció: “El espíritu de la Colmena” (1973) -Setmana de la Crítica de Canes i premiada a Sant Sebastià-, “El sur” (1983) -en competició al Festival de Canes – i “El sol del membrillo” (1992) -premi del Jurat al Festival de Canes i el corresponent premi FIPRESCI de la crítica internacional-. La seva gran inactivitat en el camp del cinema de ficció, ha passat per períodes dedicats a rodar anuncis publicitaris, d’altres d’un silenci aclaparador, d’altres en què ha fet curts o ha participat en films col·lectius, ha realitzat una instal·lació vídeo destinada als museus…. Ara feia 3 dècades que no rodava un llargmetratge. Entre els reconeixements que ha tingut, “El sol del membrillo” va ser escollit com a millor pel·lícula dels anys noranta amb les votacions de representants de filmoteques i de festivals de tot el món; el 1993 va guanyar el Premio Nacional de Cinematografia; el 1996, la medalla d’or de les Belles Arts. Va ser membre del Jurat del Festival de Canes el 2010. | VI: Film Factory | DE: Avalon*. | DF: Haut et Court |EE: 29.09.2023 | RESSONS.

D’Amat ESCALANTE, “Perdidos en la noche” / “Lost in the Night” (“El Estado de Imperio“). Durada: 2h. Producció Mèxic, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca. Amb María Fernanda Osio, Juan Daniel García, Ester Expósito, Bárbara Mori, Fernando Bonilla. Guió: Amat Escalante i Martín Escalante. Paloma, professora i activista, defensa la feina de la gent de l’indret amenaçada per una empresa minera internacional. Poc després, desapareix sense deixar rastre. Cinc anys després, el seu fill Emiliano, que viu en una petita localitat minera de Mèxic, en busca el culpable. El noi, de 20 anys, té un gran sentit de la justícia. Sense rebre cap ajuda ni de la policia ni del sistema judicial, les seves recerques el porten a la casa d’estiueig de la rica i excèntrica família Aldama. En coneix el pare, un artista reconegut, la seva famosa dona i la seva atractiva filla. No triga gaire a treballar-hi i està decidit a descobrir alguns secrets ben guardats. És així que, a la recerca de la veritat, l’Emiliano s’endinsa en un món fosc ple de secrets, mentides i venjances. Nota d”IndieWire’: L’última d’Escalante se centra en el fill d’una manifestant activista que passa encobert com a criat d’una família benestant per descobrir el misteri de la desaparició de la mare. Les pel·lícules d’Escalante sempre són representacions inquietants de la guerra de classes i altres temes actuals (..) —Kate Erbland. Enllaç: IMDB. Amat Escalante (Barcelona, Catalunya, 28.02.1979). Cineasta mexicà els pares del qual eren de pas per Barcelona quan va néixer el fill i li van posar el nom català; però el cineasta no té cap més lligam amb el nostra cap-i-casal, si exceptuem l’estada que hi va fer el 2001 per a estudiar edició i so al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). Després, Escalante va fer cap a l’Havana, Cuba, per anar a la Escuela Internacional de Cine y Tv (EICTV). Alguns dels seus films (en què predominen la lletjor física -freqüents nus- i ambientals) s’ambienten a Guanajuato (Mèxic), on va passar la infantesa i joventut. El seu primer curt va ser el ja tremendo “Amarrados” (2002), sobre un nen sense sostre addicte a olorar cola que forma part d’un cercle viciós de disfuncions i abús sexual. De seguida passà al llarg, amb “Sangre” (2005), premiat amb el FIPRESCI d’Un Certain Regard, centrat en una parella ja granada que, després de la jornada de treball s’asseuen a mirar telenovel·les o fan l’amor a la cuina, indistintament i rutinàriament, fins que un fet extraordinari ho alterarà. Escalante havia treballat d’ajudant de direcció del mexicà Carlos Reygadas, a “Batalla en el Cielo” (2005) i aquest passà a ser coproductor de films seus. Va tornar a Un Certain Regard el 2008, amb “Los bastardos” (2008), rodat a Califòrnia, on dos sense papers mexicans troben una feina remunerada: matar una dona. El 2010 va participar a Berlín amb el film col·lectiu “Revolución“, 10 episodis que commemoren el centenari de la revolució mexicana dirigits per 10 cineastes mexicans (Reygadas, García Bernal, Eimbcke, García, Luna, Plá…), éssent “El cura Nicolás colgado” el d’Escalante, en què un nen i una nena es troben un capellà penjat en un arbre. Tres anys més tard, va entrar en competició a Canes (i va guanyar el Premi a la Millor Direcció, de mà del Jurat presidit per Spìelberg) amb “Heli“, en la qual una nena de 12 anys es veu atrapada en una espiral de violència quan s’enamora d’un jove policia implicat en una desviació de drogues. Després d’haver signat amb Carlos Cuarón i Álvaro Curiel el relat criminal “Vidas violentas” (2015), tornà a guanyar el premi com a Millor Director, però a la Mostra de Venècia, amb “La región salvaje” (2016), en què una parella en un matrimoni problemàtic localitza un meteorit, iniciant una trobada amb una criatura misteriosa, que és font de plaer i de destrucció. Darrerament ha dirigit alguns episodis de la sèrie televisiva “Narcos: México“, sobre el tràfic il·legal de drogues a Mèxic.| VI: The Match Factory | RESSONS.

De Takeshi KITANO, “Kubi”. Durada: 2h11. Producció Japó. Amb Tadanobu Asano, Hidetoshi Nishijima, Ryo Kase, Takeshi Beat. Guió: Takeshi Kitano, basat en la seva novel·la homònima. Nota sinòptica: Comèdia de samurais històrica, basada en l’incident real de Honno-ji, en què el famós senyor de la guerra Oda Nobunaga va ser assassinat en un temple de Kyoto el 1582. Sinopsi: Al segle XVI, el Japó és turmentat pels conflictes entre governadors provincials rivals. Entre ells, el senyor Oda Nobunaga, decidit a liderar el país, està en guerra amb diversos clans quan un dels seus generals, Araki Murashige, es rebel·la i desapareix. Aleshores, Oda Nobunaga reuneix els seus altres vassalls, inclosos Mitsuhide i Hideyoshi, i els ordena capturar el fugitiu Murashige, prometent-los que “qui treballi més es convertirà en el seu successor”. Tot i que no comparteixen les mateixes opinions i esquemes, tots aviat es troben en una cruïlla de camins, inclosa la que porta al temple Honno-ji on tenen una cita amb el seu destí. Caldrà veure de quin costat caurà el cap… Notes: amb escenes inspirades en “Els set samurais” i “Kagemusha”, d’Akira Kurosawa. En Kitano ha declarat, en una roda de premsa al Japó, que és un retrat del costat brut de l’existència humana (..) La majoria de pel·lícules de samurais retraten personatges famosos i no se centren en el costat brut de l’existència humana, ni mostren com a la gent dolenta no li importa gens massacrar gent normal (..) Feia més de 30 anys que el cineasta japonès volia fer aquesta pel·lícula, que es basa en la meva pròpia comprensió de com eren l’època i la gent -diu Kitano- i que asseguren que serà l’últim film seu com a director. Enllaç: IMDB . Takeshi Kitano (Tòquio, Japó, 18.01.1947). Conegut al Japó com Beat Takeshi, és un còmic, presentador de televisió, actor i cineasta, que, com a director ha brillat, barrejant violència, acció, tendresa i humor (murri, de valent), amb títols com “Un poli violent” (1989), “Boiling Point” (1990), “Sonatine” (1993) -Un Certain Regard-, “Kids return ” (1996) i sobretot amb “Hana-bi” (1997) -Lleó d’Or a Venècia- i “El verano de Kikujiro” (1999) -en competició a Canes-. Amb les esplèndides  “Brother” (2000) i “Dolls” (2002) -meravella estètica seleccionada a Venècia-, ensopega amb cert rebuig crític, del que se’n refà amb el film de samurais “Zatoichi” (2003) -premi Millor Direcció a Venècia i Millor Film a Sitges-, si bé fou una revifalla puntual, perquè d’aleshores ençà no ha destacat amb cap dels seus films, malgrat que el 2010 tingués “Outrage” al Festival de Canes. Des de 2017 que no en dirigia cap i ara (que està mig retirat de tota la seva carrera artística i de producció) assegura que s’acomiada d’aquesta tasca.| RESSONS.

De Martin PROVOST, “Bonnard, Pierre & Marthe“. Durada: 2h02. Producció França. Amb Vincent Macaigne, Cécile de France, Stacy Martin, Anouk Grinberg, André Marcon. Guió: Martin Provost. Nota sinòptica: Explora l’art i la història d’amor dels famosos pintors francesos Pierre Bonnard i la seva dona Marthe de Méligny, que es va convertir en (més que) la seva musa i va aparèixer en més d’un terç de la seva obra. Sinopsi: Quan el pintor francès Pierre Bonnard va conèixer Marthe de Méligny, no sabia que aquesta autoproclamada aristòcrata es convertiria en la pedra angular de la seva vida i obra. A partir d’aquest moment, esdevingué més que una musa del “pintor de la felicitat”, apareixent en més d’un terç de la seva obra. Junts, van aconseguir la seva realització artística gràcies a un amor colorit, diferent dels estàndards de la seva època, alimentant el gran misteri al voltant de la seva relació. Enllaç: IMDB. Martin Provost (Brest, Bretanya, França, 13.05.1957). Actor i guionista (bàsicament de les seves pròpies pel·lícules, mena una discreta carrera com a director, en què destaca sobretot la seva “Seraphine” (2008), inspirada en la vida de la pintora naïf Séraphine Louis, pel·lícula mega triomfadora als César. També són seves les coproduccions hispano-franceses “Tortilla y cinema” (1997) i “Le ventre de Juliette” (2003), en què hi intervé Carmen Maura. | VI: Memento International | DF: Memento Dist.| RESSONS.

De Katell QUILLEVÉRÉ, “Le temps d’aimer”. Durada: 2h05. Producció França, Bèlgica. Amb Anaïs Demoustier, Vincent Lacoste, Morgan Bailey, Parker Henry. Guió: Gilles Taurand i Katell Quillevéré.1947. En una platja, la Madeleine (Anaïs Demoustier), cambrera en un hotel restaurant i mare d’un nen petit, coneix en François (Vincent Lacoste), estudiant ric i culte. La força d’atracció que els empeny l’un vers l’altre és proporcional al secret que cadascun d’ells tragina. Si bé sabem que la Madeleine vol deixar-ho enrere tot seguint aquest noi, amb el pas del temps descobrim de què en François malda per fugir en fondre el seu destí amb el de la Madeleine…Enllaç: IMDB. Katel Quillevéré (Abidjan, Costa d’Ivori, 30.01.1980). Llicenciada en cinema per la Universitat de París-VIII i llicenciada en Filosofia, Katell Quillévéré va crear el 2004 amb Sébastien Bailly el Brive Film Festival, dedicat al migmetratge, i acte seguit va dirigir diversos curtmetratges, el primer dels quals, “A bras le corps” (2005) va ser seleccionat per la Quinzena dels Realitzadors i als César. El 2010 presenta la seva òpera prima “Un poison violent” a la Quinzena dels Realitzadors, cinta sobre l’adolescència, els amors i la religió catòlica, de la qual el comité de selecció en va dir: aparentment tracta dels dubtes d’una jove davant d’un compromís religiós, ideològic. La carn contra l’esperit. Però a mesura que Katell Quillévéré s’apropa al cos, a la seva calidesa, el treball de l’escriptura es va revelant, les ments s’agiten i els sentiments, contagiosos, se superposen… El film va rebre el premi Jean Vigo. El segon llargmetratge, “Suzanne” (2013), estrenat a la Setmana de la Crítica de Canes, se centra en una noia per res especial que s’enamora d’un delinqüent fins que ella mateixa es converteix en una proscrita.  El seu tercer llarg, “Réparer les vivants” (2016), adaptació de la novel·la homònima de Maylis de Kerangal, amb Tahar Rahim, Emmanuelle Seigner i Anne Dorval, va ser seleccionat a Orizzonti de la Mostra de Venècia i, en ella, un únic esdeveniment devastador entrellaça inextricablement les vides d’un adolescent desafortunat, una dona cansada amb una malaltia cardíaca degenerativa crítica i un equip de metges compassius; tots perfectes desconeguts, perfectament interconnectats | VI: Charades | DF: Gaumont*.| NO RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!