Club 7 Cinema

La nit del 12. Títol original: La nuit du 12. Director: Dominik Moll. Guió: Dominik Moll i Gilles Marchand, basat en el llibre 18.3 – Une année à la PJ, de Pauline Guéna. Repartiment: Bastien Bouillon (el capità Yohan Vivès), Bouli Lanners (el detectiu Marceau). Vista el dia 07.12.2022, en VOSC, per FilimCat.

Sinopsi: Als passadissos de la policia criminal es diu que tots els investigadors tenen un delicte que els persegueix. Un dia o altre es troben amb un cas que els fa més mal que els altres, sense saber sempre per què. Comença a girar-los al cap fins a l’obsessió. El jove i primmirat capità Vivès acaba de ser nomenat cap de grup a l’Esquadra Criminal de Grenoble quan el cas d’assassinat de la Clara arriba al seu escriptori -la noia ha estat ruixada amb gasolina i cremada per un desconegut-. Vivès i el seu equip investiguen la complexa vida i les relacions de la Clara, però el que comença com una immersió professional i metòdica en la vida de la víctima aviat es converteix en una obsessió inquietant. Només una cosa és segura, el crim va tenir lloc la nit del dia 12. 

Altres veus, a Canes 2022: Àngel Quintana, a Caimán: Des de la vella tradició del polar francès, Dominik Moll realitza una bona pel·lícula en què el que importa no és saber què és el que va passar, sinó el que està latent darrere de les zones residencials de la vella i chabroliana província francesa. Paco Vilallonga en comparteix l’opinió, a Twitter: Notable thriller d’intriga d’un Moll en plena forma. Un assassinat, múltiples sospitosos i uns policies obsessionats amb el cas. Un film molt sòlid, sense fisures, bones interpretacions. Screen Internacional, jugant amb l’argument diu: Seria un crim sense resoldre si no connectés amb el públic adult. I afegeix: Un procediment policial hàbil i satisfactori manat pel seu to inusual.

Comentari -amb espòilers-.

Francament, durant bona part del metratge, és una pel·lícula policíaca que sembla un capítol més de sèries televisives franceses del gènere tipus “Assassinat a…” o “Crims perfectes”, amb el matís important que aquí el lideratge investigador, sí, rau en el capità protagonista, però es remarca molt que és una tasca corporativa, de tot l’equip. Interrogatoris, sospitosos i més sospitosos, informes… mentre se’ns va exposant també les circumstàncies diverses de membres de l’equip -el novell, l’expeditiu veterà que està en procés de divorci de la dona, el que tendeix a simplificar les coses…-. Tot força arquetípic.

La clau de volta es visualitza en dos moments del film -que s’esdevenen passada ben bé una hora-: quan els policies mateixos manifesten, amb impotència perquè la seva feina quedi convertida en “interrogatoris, sospitosos i més sospitosos, informes…” -resumint el que hem estat veient fins ara-, i quan, topant amb l’evidència de la irresolubilitat del cas, el capità Vivès, estirat al llit de casa seva, va recordant, barrejades, declaracions de diversos sospitosos, “que tots podrien ser l’assassí” -mostrant-se fins a quin punt hi està obsessionat-. I, al cap d’una estona, s’esdevé un salt en el temps, en què una detectiva arribada de fa poc a la unitat s’exclama que “els crims els solen cometre homes i els investiguen homes”, per tot seguit fer aparèixer una altra dona, jutgessa, que no tan sols reobre el cas, sinó que du la pel·lícula cap a la seva plausible entitat final.

És a dir, efectivament, és un film sobre la policia, que no busca l’exaltació per la feina/servei/sacrificis que fan, just si ens ho documenta; que, lluny de narrar-nos-en heroïcitats, ens relata un cas de tants no resolts -i s’hi remarca que s’inspira en un fet real-. I per altre cantó hi ha la societat que tenen al davant, en què malden per escatir la responsabilitat del crim: una col·lecció de personatges diversos -el violent, el marginal, el friqui, el seductor, la mateixa natural promiscuïtat de la víctima, l’amiga dolguda…- que, seguint els estereotips, “tots podrien ser l’assassí” -per gelosia, violència, possessió…- i tots formen part d’una ciutat com Grenoble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!