Club 7 Cinema

Costa Brava, Líban. Títol original: Costa Brava, Lebanon. Directora: Mounia Akl. Guió: Clara Roquet i Mounia Akl. Muntatge: Cyril Aris, Carlos Marqués-Marcet. Repartiment: Saleh Bakri (Walid, el pare), Nadine Labaki (Soraya, la mare), Nadia Charbel (Tala, la filla gran), Seana Restom i Geana Restom (Rim, la filla petita), Yumna Marwan (Alia, la tia), – (l’àvia), François Nour (Tarek, de l’empresa de l’abocador). Producció: Dinamarca, Catalunya, Líban , França, Suècia, Noruega, Qatar. Vista el dia 08.11.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: La família Badri ha fugit de Beirut per a construir la seva utopia particular lluny de la pol·lució i la conflictivitat de la gran ciutat, corcada -com tot el país- per la corrupció política. Però aquest oasi de resistència es veu amenaçat pels avanços d’un abocador pròxim i les esquerdes internes dins de la família.

Informació: “hi ha una regió prop de l’aeroport internacional de Beirut que es diu Costa Brava. És una zona molt maca, amb platges, i que s’assembla a la vostra Costa Brava. I el més curiós és que aquesta part s’ha acabat convertint en un abocador de residus i, de forma una mica irònica, exemplifica una mica com és el Líban de l’actualitat: un país molt corrupte que destrueix tot allò que és bonic. Un país que destrueix la bellesa” (Mounia Akl, en declaracions a Agus Izquierdo, publicades a Núvol.).

Comentari.

Inflada. La durada de 1h40min es podria haver reduït força, perquè hi ha força i innecessàries reiteracions en la corrupció política del Líban, en el tema de la contaminació i fins en els apunts sobre la crisi matrimonial-familiar.

És bonica, com ho són les històries ben filmades -bona fotografia, bona ambientació- que transcorren a pagès, oimés si hi ha una actriu menuda -de fet són dues germanes bessones-, espavilada, que cau molt simpàtica, encarnant un paper de nena que gaudeix de la llibertat en aquell món rural, gairebé idíl·lic; una àvia gairebé subversiva, disposada a viure el que li queda de vida, mal sigui duent la contrària al fill controlador; una adolescent que va descobrint la sexualitat… I molt ben interpretada.

El guió sembla respondre a una certa fórmula. Diria que se li nota que ha passat per laboratoris guionístics. Hi ha moments que em recorda fragments d’ “Estiu 1993”, per posar un exemple. I la petja de Clara Roquet es fa present tant en la vivencialitat de la nena menuda, com en la mort de l’àvia o una ràfega màgica… -potser és casualitat, però són ítems que apareixen a la seva “Libertad”-.

La idea d’emprar l’al·legoria de les escombraries per a reflectir la podridura de què no pots escapar, per molt que te n’allunyis, està francament bé, encara que esdevé molt òbvia. El caràcter del pare de família, fort, coherent amb la seva ideologia -decebut de la lluita contra el poder, ha optat per la vida harmònica amb la natura i s’hi vol mantenir- està molt ben traçat, servit esplèndidament per Saleh Bakri i argumentalment ben plantejat com a contrari a les ànsies de viure la vida en la modernitat per part de la dona i la filla -i l’àvia!…-, font de la crisi que de mica en mica esquerda la parella i la família.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!