Club 7 Cinema

Comentari sobre Lincoln, de Steven Spielberg:

Figura i context. La complexitat d’una figura com Abraham Lincoln, un retrat sobre el context en què es va moure com a president dels EUA.

La realitat històrica, com ho toca la pel·lícula i la mateixa pel·lícula com a obra de creació o producte d’entreteniment cinematogràfic, són tres aspectes que convé tractar separadament, davant d’un film com Lincoln, mal que resultin indissociables.

Per als no entesos en història i política nord-americana, la brega d’aquell president nord-americà per fer aprovar la tretzena esmena constitucional –que abolí l’esclavitud– abans que acabés la guerra de Secessió, pot resultar una informació sempre d’agrair, tot fent confiança que allò que se’ns diu a la pantalla s’avingui a la veritat, si més no, l’avalada pels historiadors més seriosos. Sense anar més lluny, els desinformats podem endur-nos una bona sorpresa quan, des de l’actualitat en què als Estats Units hi ha un president demòcrata i de raça negra, ens assabentem que a la segona meitat del segle XIX, els republicans eren anti-esclavistes i els demòcrates, contraris a l’aprovació de la tretzena esmena: quines girades que fa la Història!

Tanmateix, Lincoln no pretén ser didàctica –ni tindria sentit que ho fos, atès com n’és de conegut el personatge al seu país–, sinó aproximar-se a la figura política i humana d’Abraham Lincoln. En lloc de convertir-se en un relat èpic o hagiogràfic, explora la complexitat del protagonista, indissociable del context en què es mogué i, per tant, indirectament la pel·lícula també es converteix en un cert retrat de l’època. I no obstant això, tampoc respon a les convencions de “film d’època”, si més no perquè manté una relació dialèctica tangible, si bé implícita, amb el present polític i històric, sense pretendre ser, ni molt menys, un film d’agitació.

Com va passar amb Munic (2005), del mateix Speilberg, novament el guionista Tony Kushner es perfila com l’artífex de la riquesa intel·lectual i política del film Lincoln. Un cop aprovada la tretzena esmena, el personatge de Thaddeus Stevens (Tommy Lee Jones) –radical abolicionista– diu a la seva dona negra que la victòria parlamentària ha estat possible gràcies a la corrupció de l’home més pur –el president–. En aquesta paradoxa es resumeix el conjunt de conflictes ideològics i de praxi que assumeix el Lincoln fílmic. Reelegit amb un ampli suport popular, està decidit a anar més enllà del que el mateix poble aniria; des del càrrec democràtic que ocupa, assumeix poders excepcionals per anar acabant amb l’esclavitud; fervent home de pau, ha d’entomar l’evidència de la guerra, disposat com està a no renunciar als valors ideològics pels quals lluita; per aconseguir un bon fi –acabar definitivament amb l’esclavitud–, ha de recórrer a mitjans no gens nobles –comprar vots amb promesa de càrrecs, pactar amb els sectors més reaccionaris del propi partit…–. El guió va presentant i trenant aquestes contradiccions tot seguint el fil argumental que du fins a la votació parlamentària de la famosa esmena constitucional, i ho fa amb subtilesa, a vegades com si s’adaptés al caire gairebé intangible de l’Abraham Lincoln que interpreta magistralment Daniel Day-Lewis–, com refugiat sovint al dessota d’aquell barret, arreplegat manta vegades sobre el seu propi cos prim i llarg, taciturn que escolta molt i esquiva les retòriques grises i sectàries amb estirabots sorprenents en què a vegades revela allò que de debò el mou.

El guirigall parlamentari, les febleses humanes dels polítics, els jocs de poder dels sectors ideològics, la volatilitat de la retòrica pública, l’estagnació en què cau la política davant els gran reptes quan és presa de les seves dinàmiques habituals, l’oportunitat de lideratges individuals en situacions d’estagnació… són algunes de les pinzellades contextuals del film. Certament, alguns hi poden veure representat el “perill” de la democràcia especialment en els grans moments, quan cal decisió i autoritat; d’altres hi poden trobar just el contrari: el valor del dirigent convençut i capaç de passar per sobre de nimietats, en nom del bé comú. Tanmateix, la pel·lícula no cau en simplificacions ni populismes d’aquesta mena; ans a l’inrevés: no en va parla d’una figura històrica que s’enfangà, sí, comptant amb les febleses humanes, sí, fent treballar sicaris per a la feina bruta, sí, baixant a l’arena si calgué, també, però sense qüestionar mai el sistema democràtic en si. I des d’aquesta pregona convicció democràtica, el que veiem en pantalla, a més d’una certa pintura del moment polític de la dècada dels seixanta del segle XIX especialment a Washington, esdevé un mirall útil per a reflexionar en l’estat de salut de les nostres democràcies occidentals actuals.

Així com a la Casa Blanca conviuen el govern i la família del presidet nord-americà, la pel·lícula té molta cura de representar la quotidianitat amb què Lincoln va topant de manera inextricable amb assumptes d’estat i de família. I això permet abastar més la vessant humana del personatge, de les mateixes característiques que l’home polític –li ho reconeix la seva dona, gairebé al final de la pel·lícula, fins a quin punt es reflecteixen costat íntim i públic–: el seu dolor silent per la pèrdua del fill gran en contraposició al transtorn que el fet provocà en la seva dona, les maneres esquives amb què intenta protegir de la guerra el segon fill, la prioritat que s’ha imposat en l’atenció al petit, la comprensió cap a la seva dona i la determinació amb què la fa internar al sanatori… Spielberg, no sé si intencionadament, provoca una topada visual, havent atorgat el paper de Mary Todd Lincoln a Sally Field, el registre melodramàtic de la qual –reforçat per un aire a “Allò que el vent s’endugué” que tenen algunes seqüències íntimes de la parella presidencial– contrasta de manera molt forta amb la negror i magresa física i el tarannà entre murri i taciturn del magnífic Daniel Day Lewis. Amb aquesta contraposició, indissociable de l’amor que comparteixen, es perfila encara més els personatges.

Una dada convé remarcar, mal sigui de passada: en un context en què resultava impensable tant el vot dels negres com el de la dona, el guió reserva a Mary Todd Lincoln una capacitat de discurs davant del díscol congressista Thaddeus Stevens, mal sigui per l’economia domèstica presidencial, que apunta al sufragi universal que dècades i dècades després, patiments i patiments posteriors, acabaria acceptant-se. En té d’altres, de qüestions apuntades, aquest gran guió, i voldria ara centrar-me en la qüestió racista. En una seqüència aparentment complementària, un abolicionista radical retreu al seu líder Thaddeus Stevens que no hagi defensat la igualtat de races, sinó la igualtat de tothom davant la llei. Es tractava de salvar la tretzena esmena constitucional i els del partit Demòcrata volien demostrar als congressistes que el radical pretenia la igualtat absoluta de negres i blancs: si l’home queia al parany, alguns partidaris i alhora reticents a l’esmena podien espantar-se, fer-se enrere, i la votació hauria estat negativa per a l’esmena. Per això opta per defensar la igualtat davant la llei, sense entrar en la igualtat de races. I sí, l’esmena es guanya, l’esclavitud passa a la Història, la llibertat és compartible; però es tardà un segle més fins que s’assumí la igualtat de les races, als Estats Units.

Steven Spielberg es posa al servei del guió, aportant el seu talent perquè la pel·lícula tingui ostensible personalitat cinematogràfica. Llevat d’algun moment amb Sally Field i amb el seu segon fill (un pèl desencaixat Joseph Gordon-Levitt), de fugissera deriva melodramàtica, dur el metratge pels pantanosos viaranys de la complexitat del seu personatge, Lincoln, fins que es deixa anar, desferma el seu costat de narrador “made in Hollywood”, allargassant potser massa i tot la seqüència de la votació, la durada de la qual poc aporta i té escassa capacitat de suspens –se’n sap el resultat–.

Podríem discutir si li cal l’epíleg, en aquest film. És a dir, esmentar l’assassinat de Lincoln, per haver d’acabar amb un flas-back sobre el discurs de la presa de possessió. Acceptant que hi és, però, remarquem que Spielberg no el reconstrueix, sinó que en dóna notícia mitjançant una escena ambientada a un altre teatre on qui hi ha és el fill petit del president. La seva mort se’ns la fa saber en públic, però ens la certifiquen en privat. Posats a esquivar l’èpica del biografat, eviten una de les imatges mítiques del martirològic democràtic nord-americà.