Club 7 Cinema

M’ha sorprès positivament, Fènix 11*23, perquè m’he trobat amb una pel·lícula molt digna, que l’ha encertada de ple en enfocar la història d’Èric Bertran des de l’entorn familiar, donant un gruix humà i una força dramàtica i emotiva al que em temia que podia ser tan sols un “film de cas”.

Les pel·lícules “de cas”, que basen la seva entitat en l’exposició i denúncia d’una ‘injustícia, d’un abús d’autoritat, etc. topen sovint amb un gran escull: commouen els afectats i els que, no sent-ho, s’hi mostren sensibles, però solen deixar indiferents als que tant se’ls en fum el cas o bé que ja van ben servits de causes castigades d’arreu del món. Una manera de superar-ho és doble: d’una banda, anar a la universalitat d’allò local –en definitiva, buscar la complicitat de tota mena d’espectadors– i, per altre cantó, oferir art –la “causa justa” no ha de tapar cap mancança en la creació artística–.

El que veiem a la pantalla sempre és una representació, per molt que es basi en uns “fets reals”. Per tant, el talent narratiu i dramàtic de l’autor, la qualitat del guió i les condicions de producció, l’encert en la tria dels intèrprets i la capacitat d’aquests actors i actrius determinen en gran mesura el vincle que s’estableix entre nosaltres, asseguts al pati de butaques, i la pel·lícula. Una mateixa “història real” no tan sols pot donar peu a un bon film o a un mal film, sinó també a documentals o ficcions. I dins de les ficcions, es pot encarar-ho com a drama, simple recreació o il·lustració dels fets, fins i tot tractar-ho com a comèdia… I en totes les opcions, s’hi pot introduir (o no) reflexió, èpica..; s’hi pot aprofundir (o no) tant amb el tema central com en d’altres de “col·laterals”, etc.

Des de la consideració que em mereix el treball televisiu de Joel Joan –”Plats bruts”, “Porca misèria”– i des d’una certa simpatia que em causa la seva gosadia i el seu catalanisme militant, la seva anterior incursió al món cinematogràfic com a director, Excuses, no em permetia esperar-ne gaire res de bo –a Fènix 11*23–. I, francament. em resultava desconegut Sergi Lara, que ha treballat en publicitat, videoclips i en sèrie televisives com “La Riera”, “La sagrada família” i “El cor de la ciutat”. Per acabar d’adobar, sabem que en aquest país tenim algun problema amb el “realisme” –sobretot en comparació amb l’altre cantó de l’Atlàntic, molt més avesats a ficcionar “fets reals” i a acceptar-hi les lleis de la ficció–. De manera que no puc sinó manifestar que m’han sorprès, gratament.

Podem dividir Fènix 11*23 en tres parts –més per a parlar-ne que no pas perquè la pel·lícula pateixi cap desequilibri narratiu o dramàtic–: la inicial, centrada en l’adolescència i entorn de l’Èric Bertran; la segona, que va de l’arribada de la policia a la casa de Lloret fins que han d’anar a declarar a Madrid, i la final, que comença amb aquesta anada a la capital espanyola. Eficaç és la pintura de l’adolescència del noi i el seu entorn, tot i que es queda en els traços descriptius, més que no pas entra en les complexitats d’aquesta edat ni en la complexitat sociopolítica del moment. Si es vol, tot hi és, però sense entretenir-s’hi, camí del que ve a continuació: el cas.

Com ja he esmentat, em sembla que el gran encert ha estat centrar-ho tot en l’entorn familiar d’Eric Bertran; especialment la part policíaca. En la perplexitat emocional dels pares es reflecteixen no poques paradoxes doloroses de la nostra societat, així com amb les topades entre l’Èric i aquests pares es fa evident el salt generacional, que separa les “prudències” dels adults i la “desinhibició” dels joves, camí de la llibertat. Ho redimensiona i matisa, el retrat de l’entorn: els companys feixistes i l’amic burgeset, a l’Institut; la poruga mare de la xicota barcelonina; la malfiança de veïns i la solidaritat d’alguns altres, i, sobretot, la irresponsabilitat professional del director de l’Institut –pregunto: si la representació que se’n fa respon mínimament a la veritat, la Generalitat ha obert un expedient a un funcionari tan despreciable?– o l’actitud de l’amo de l’empresa de transport que deixa sense feina el pare de l’Èric. Com han repetit Joel Joan i Sergi Lara a les múltiples aparicions públiques amb què han acompanyat la presentació del film, érem al 2004 i l’11-M havia creat una psicosi col·lectiva amb el tema “terrorista”. Però el conjunt té alguna cosa de pintura de la nostra realitat sociològica, que va més enllà del moment i les circumstàncies en què van transcórrer els fets.

Pel que es veu, a la tercera part s’hi arribà, és a dir, s’hagué d’anar a Madrid a declarar, pel mateix esbiaix ideològic polític que practicà la policia i que acabà enduent-se la fiscal, després. No sembla que el “thriller” policial dongués per gaire i el “formatge” se’l van haver d’empescar aquests agents de la violència espanyolista institucionalitzada; de manera que la tercera part del film a penes si queda en la crua, despullada representació d’una absurditat, en què la víctima acaba convertida en heroi per a la gent solidària: un noiet que, sol, surt a un escenari, aclamat per un públic que l’ovaciona i aclama.

He llegit força crítics que es queixen d’aquesta tercera part, de l’èpica sobiranista que hi troben, del que consideren més pamfletari –a diferència del metratge anterior–… Permeteu que en discrepi.

La primera pregunta que em vaig plantejar mentre ho veia fou: I tu, Vador, recordes què vas fer en aquell moment, per solidaritat amb aquella injustícia? Segurament devia signar algun document de suport. Sé que un dia l’Èric va córrer per Malgrat, però diria que ni hi vaig parlar. I mentrestant, ell i els seus, gent no tan sols del meu país, sinó de ben a prop de casa, les passaven magres, i a més, per haver reclamat el mateix que jo he reclamat en no poques ocasions. I tu, Vador, què vas fer en aquell moment? La pel·lícula aconseguí interpel·lar-me.

Per mi, la tercera part, d’una durada ajustadíssima amb tres moments forts –l’interrogatori de la fiscal, l’abraçada familiar en saber que tot s’ha acabat i el noiet a l’escenari–, hauria pogut tenir un metratge més llarg. Això sí, estaríem parlant segurament d’un altre registre cinematogràfic; però hauria documentat més la resposta popular –tèbia o no, limitada o no– a aquesta agressió espanyola.