Club 7 Cinema

Què té aquest Bosc? Què li passa, que sent una pel·lícula que està bé, no acaba d’estar-ne prou, de bé?

És un producte seriós, ben interpretat, que recrea sensiblement la complexitat humana i política de la Guerra Civil, conté elements fantàstics d’ostensible valor metafòric —tractats, quan cal, amb una tènue ironia, que els fa entranyables, francament—… I tanmateix no resulta prou reeixit.

La posada en escena, eficient, transcriu en imatges el que s’intueix com el guió literari escrit per Albert Sánchez Piñol. Les escenes il·lustren passatges, que perfilen personatges o mostren esdeveniments. Però hi falta aire: els protagonistes es mouen al dictat del guió i no per la vida de la seqüència, el paisatge esdevé un decorat i no pas un espai de vida.

N’he vist la versió catalana i fa goig sentir una pel·lícula en la variant de la Franja; però m’ha fet tot l’efecte que els actors s’havien doblat ells mateixos en aquesta parla, que no era l’idioma amb què interpretaven al moment de rodar. Hi ha un contrast evident entre aquestes seqüències i les que sents en castellà —siguin les que intervé el capità de les Brigades Internacionals, siguin les del manaire franquista—: les escenes en la nostra llengua tenen un so com ortopèdic —així ho he percebut—, que empal·lideix encara més el resultat.

No coneixia el conte primmigeni, del mateix Sánchez Piñol, i he corregut a comprar-me Les edats d’or, de què forma part (tot i que, de fet, me l’he comprat en l’edició de La Butxaca). Això m’ha permès copsar anècdotes com ara que s’ha canviat el nom del protagonista (el personatge d’Álex Brendemühl es diu Ramon —com el productor del film— i al llibre, Pere —de cognom Piqué; cosa que no vaig percebre a la pel·lícula i que m’imagino hauria distret el respectable, per allò del jugador del Barça—). Però la lectura del conte ens fa veure l’abast positu del treball de Sánchez Piñol al guió.

Certament, al decurs de la pel·lícula, pots anar tenint la sensació que l’argument donava per curt o un migmetratge i que l’han anat farcint per arribar a l’hora i mitja de valor comercial. Sobretot, si centres l’atenció en el bosquet i els fenòmens fantàstics que hi tenen lloc. Però Sánchez Piñol ha transformat el seu conte en un text sobre la quotidianitat a la Guerra Civil i ha decantat els quatre arbres i el que hi passa a la categoria de contrapunt. Ha desenvolupat personatges i situacions tot just apuntats al relat literari i, així, la figura del Fusteret agafa tota una dimensió —la del vell republicà humanament sensible—, el Coixo passa a ser  —potser excessivament i tot— l’encarnació del revolucionari que acaba movent-se més per les dèries personals que per la generositat o intel·ligència ideològica, la presència dels brigadistes il·lustra l’abast de la coneguda confrotació comunistes-anarquistes al bàndol legítim… Sense oblidar els tocs que ho amaneixen—consuetudinaris, diran alguns; surrealistes, diran alguns altres—, com ara la festa de poble a què fan cap els soldats o el que en fa el Fusteret amb les ordres d’incorporació al front… El mateix comportament de Dora —Adoració, al llibre—, gairebé una sola ratlla al text primmigeni, esdevé al film un dels fronts dramàtics. Potser sí que no hi descobrim res de nou sobre la quotidianitat durant la Guerra Civil, peròa la pel·lícula hi trobem el tremp de l’autor de Victus.

El bosquet —les llums del qual apareixen per Sant Blai i Sant Llorenç, 2 cops l’any, a la pel·lícula i cada més, coincidint amb la lluna plena, al llibre—, a més d’evocar la gent que hagué de viure anys amagada durant el conflicte, acaba agafant el valor al·legòric de l’altre món possible: aquell en què la gent no es mata guerrejant, on els diferents poden entendre’s ensenyant-se la parla i jugant a cartes… Tot i que, per la giragonsa final, se’ns recorda que no n’hi ha cap, de món alliberat del perill bèl·lic —i relat passa a convertir-se en una història de solidaritat, explicada amb to murri, això sí—. Probablement la metàfora del bosquet sigui massa òbvia i potser per això s’agraeix el tractament irònic de l’epíleg. Per cert, els besugots de la pel·lícula, són granotots al llibre; però ja s’entén que es fes el canvi, ja s’entén…