Club 7 Cinema

FOTO Cassey Affleck, a Ain’t Them Bodies Saints, de David Lowery

Hi havia una vegada un recurs cinematogràfic que se’n deia “el·lipsi” i que, ben emprat (com és en aquest cas) dóna un molt bon resultat, que lliga amb la solidesa i coherència d’un guió que sap el que vol i no gasta ni un fotograma en allò que no li interessa. Un tiroteig? Els pistolers i els policies és el que mostra la càmera. Un internament a la presó? No cal ensenyar res del judici i a penes cap seqüència carcerària, sinó el près i les seves emocions. Una fugida de la presó? Ni es molesten a ensenyar-nos-la, quan la descriuen és com un deliri oníric, i el que veiem és el tràfec del fugitiu, més per arribar a cap que no per amagar-se (que també).

Els personatges tenen una fatídica bellesa romàntica que traspua i amara tot el film. Enamorats i deixats de la mà de Déu, la parelleta roba i dispara, en la tradició dels bandits de l’Oest americà. Per amor, ell es declara culpable del que ha fet ella i paga condemna. Separats, ell no sap estar sense ella i ella, atenta als nous deures com a mare i a la possibilitatd’oferir a la filla una vida millor, no deixa d’estimar-lo. Fugitiu, sap que arribar a ella pot ser el final de tot i tanmateix… Però hi ha més protagonistes. El personatge de Keith Carradine, autèntic tutor de la parelleta, esdevé com un àngel de la guarda per a la noia i la criatura, desfermant-se-li un contingut sentiment de pare, per a la família que segurament no ha tingut. El paper de l’antic company d’atracaments i ara amo d’un bar, que acull el fugitiu, amb la seva amistat contrària a la llei, si cal. El policia, rol pregonament ambigu, que cobeja la noia, no deixa de fer-hi el borinot per a poder enxampar-ne l’home i alhora, lluny de voler venjança per haver estat disparat, es deleix per a poder formar família amb aquella dona i la criatura…

La interpretació de Cassey Affleck, amb un to de veu arrossegat, que fóra insuportable, per impostat, si no fos perquè s’avé perfectament al caire simple del seu Bob, individu de bon cor, força primari, elemental, prou naïf, és d’aquelles interpretacions que fan una pel·lícula. La defineixen, la configuren. És a partir d’aquest personatge que es caracteritzen la resta. Ella, compta amb una Rooney Mara que, tot i aportar a la seva Ruth un costat també de poca cosa, l’enriqueix amb sortides com la mateixa de disparar l’arma, al començament, o de prendre decisions en pensar amb la filla: una complexitat pèl superior a la que arriba ell. Al costat seu, l’Skerrit de Keith Carradine trasmet un quinqué i un domini de la situació, digne de la protecció que els vol. El policia que encarna Ben Foster, no sembla dotat de gaires llums i, dotat de l’ambigüitat esmentada, sembla mantenir una posició superior només pel seu estatus d’agent de l’ordre, però quan es mou desprovist d’aquests atributs, comparteix el mateix aire elemental que, si més no, la noia.

És aleshores un plaer també constatar com hi ha nous cineastes capaços de pouar amb mestres que els han precedit. Veure com, sense caure en la còpia ni la reproducció mimètica, s’ha après la lliçó, per exemple, de Males Terres, de Terrence Malick. Certament, hi ha algun moment aïllat que la càmera al voltant dels protagonistes i el muntatge fan pensar massa en la petja Malick; però no es pot pas dir que es vagi més enllà de moments puntuals i aïllats. Fa bo de pensar fins a quin punt els personatges interiorment ferits de Nicholas Ray troben noves oportunitats de manifestar-se, en una època com la present, en què el cinema està habitat majoritàriament per ninots sense ànima. I podríem parlar de l’herència de Bonny & Clyde… Discrepo, però, dels que redueixen Ain’t Them Bodies Saints a una mena de joc d’aquests referents fílmics. Certament, els fills solen semblar-se als pares, però les seves vides són diferents, i el que aquí tenim és una herència, valuosíssima, que David Lowery viu amb llibertat, seguint el seu propi camí.

La resolució d’Ain’t Them Bodies Saints és potser el punt més flac de la pel·lícula. Lowery, que al decurs del metratge s’ha mostrat com un estimable cineasta emergent, amb un estil que ha de beneficiar-se de la maduresa que els anys i l’experiència li aportin, topa amb la necessitat de resoldre la pel·lícula. Com diu Àngel Quintana a la seva magífica crítica sobre el film, aquest no s’articula com una pel·lícula d’acció, sinó com una mena de blues sobre una llarga espera, i arriba el moment que la peça de blues s’ha d’acabar. Aleshores, ja no s’està a l’alçada: es precipita una resolució, enllestidora però discutible. Això sí, ho mig arregla amb la trista, dolorosa, però en el fons bonica escena final.