Club 7 Cinema

Benedetta. Director: Paul Verhoeven. Guió: David Birke, Paul Verhoeven, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer, basat en el llibre de Judith C. Brown Immodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissence Italy. Repartiment: Virginie Efira (Benedetta Carlini), Charlotte Rampling (germana Felicita), Daphné Patakia (Bartolomea), Louise Chevillotte (germana Christina), Lambert Wilson (el nunci). Vista el dia 31.01.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: Segle XVII. Mentre la pesta s’escampa per Itàlia, a Pescia -Toscana-, la germana Benedetta Carlini assegura que Jesús l’ha marcada amb els seus estigmes al decurs d’una de les seves visions, fet que convé a l’autoritat i a la comunitat monàstica perquè Pescia assoleixi un estatus que no té, per la qual cosa l’anomenen abadessa. Alhora materialitza la relació lèsbica amb la novícia Bartolomea.

Paul Verhoeven em sembla un dels directors més sobrevalorats per part de la crítica cinematogràfica i de programadors de festivals. Avesat a provocar -tot i que a l’hora de la veritat no provoca qui vol, sinó qui pot-, entoma en aquesta ocasió la biografia de la monja mística i lesbiana Benedetta Carlini, per muntar un patètic relat de les revelacions místiques com a ridícules al·lucinacions sexuals, al servei de la representació de la relació homosexual de la religiosa amb la novícia Bartolomea, sense cap altra consideració sobre el desig, la temptació i el plaer que mostrar el sexe, com qui vol puerilment “denunciar” uns fets, tot celebrant-los. I amb això enllestit, basteix un thriller vulgar sobre el judici de l’Església a aquesta monja.

Llàstima que les bones interpretacions de Virginie Efira i Charlotte Rampling es posin al servei d’una coseta tan sobrevalorada com aquesta.

PS: És clar que la pel·lícula pot ser vista com una gamberrada irreverent, pueril, començant perquè el primer “miracle” que se’ns mostra, de la Benedetta nena, és una cagarada d’ocell (sí, aquest és el nivell!). Seguint amb aquesta lectura del film, les visions místiques són collonades que se n’enfoten i amb clau eròtica. I el thriller, una martingala de poderosos que a més volen fugir de la pesta com sigui. Però diria que la mala bava contra la religió no només és cosa infantil de passar-s’ho bé, sinó que vol carregar. Patètic, tot plegat i impropi de la maduresa d’algú que ja ha superat els vuitanta anys i que vol anar (o se li vol donar l’estatus) d’autor.

Apunt lingüístic: la pel·lícula s’ambienta a la Toscana i està totalment parlada en francès -llevat dels rituals en llatí-. Aquesta opció és tan legítima com que Shakespeare va escriure en anglès Romeu i Julieta, però veig que ningú no se’n queixa, cap dels que després exigeixen que les pel·lícules als Països Catalans han de tenir part parlada en castellà per ser realistes…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!