Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Atenció!: avui, a la Quinzena es projecta la pel·lícula en català “Creatura“, d’ Elena Martín.

Avui, dissabte 20, a Canes 2023.

Competició.

De Todd HAYNES, “May/December”. Durada: 1h53. Producció EUA. Amb Natalie Portman, Julianne Moore, Charles Melton. Guió de Samy Burch, basat en una història de Samy Burch i Alex Mechanik. Sinopsi: Vint anys després que la mediàtica història d’amor entre Gracie Atherton-Yu (Julianne Moore) i el seu (molt més) jove marit, Joe (Charles Melton), escandalitzés el país, quan els seus fills són a punt de graduar-se a l’institut, es farà una pel·lícula sobre el seu cas. L’actriu Elizabeth Berry (Natalie Portman) passarà una temporada amb la família per a intentar entendre millor la Gracie, a qui donarà vida a la pel·lícula, cosa que provoca que la dinàmica familiar es desfaci sota la pressió de la mirada exterior. Nota: el director de fotografia, en aquesta ocasió, no és Ed Lachman (“Carol”, “Lluny del Cel”), que estava ocupat a Xile amb un film de Pablo Larraín, i l’ha substituït Christopher Blauvelt (habitual de Kelly Reichardt). Enllaç: IMDB. Todd Haynes (Los Angeles, California, 02.01.1961). La seva òpera prima, “Poison” (1991) -gran premi del jurat a Sundance, premi especial del jurat a Sitges- és una de les obres fundacionals del nou cinema ‘queer’. El seu següent llargmetratge, “Safe” (1995), amb la seva amiga Julianne Moore, és una al·legoria del neguit pel virus de la SIDA. Presentada en competició al Festival de Canes, “Velvet Goldmine” (1998) combina l’estil visual de les pel·lícules d’art dels anys 60/70 i el seu amor per la música glam rock. El 2002, a “Lluny del Cel” (presentada a Venècia), amb l’estilàs i elegància que el caracteritza, recrea els melodrames clàssics de Douglas Sirk, novament amb Julianne Moore, i hi aconsegueix un èxit notable, incloent-hi 4 nominacions als Oscar. El 2007 torna a la Mostra de Venècia (i hi guanya un premi especial del jurat, ex-aequo) amb “I’m not there“, en què s’aproxima polièdricament a la figura de Bob Dylan mitjançant sis actors que encarnen diferents aspectes de la vida i l’obra del cantant (una d’ells, Cate Blanchett, nomiada a l’Oscar per aquest paper). El 2011 va ser el torn de “Mildred Pierce“, una minisèrie de televisió dramàtica nord-americana de cinc episodis, amb la multipremiada Kate Winslet i ambientada a la Gran Depressió, que adapta la novel·la homònima de James M. Cain. S’esperava que guanyés la Palma d’Or el 2015 amb la seva extraordinària i sensible “Carol“, història d’amor lèsbic entre una dona casada i una noia aficionada a la fotografia, basada en un relat de Patricia Highsmith, amb una gran Cate Blanchett i amb Rooney Mara, que guanyà el premi de Millor Actriu; però la pel·lícula no se’n van endur el màxim guardó. Després, Haynes ha tornat a Canes en dues altres ocasions: el 2017, amb la comparativament petitoia “Wonderstruck” / “Le Musée des Marveilles” (en competició), i el 2021, amb el documental musical “The Velvet Underground” -Fora de Competició-. | VI: Rocket Science| DE: Diamond Films*. | DF: ARP*

De Ramata-Toulaye SY, “Banel e Adama“ / “Banel & Adama”. Durada; 1h27. Producció Senegal, França, Mali. Repartiment: Khadi Mane (Banel), Mamadou Diallo (Adama), Binta Racine Sy. Guió: Ramata-Toulaye Sy. Una parella jove del Senegal s’ha de conformar amb la desaprovació del seu poble. En efecte, explica la història dels joves adults Banel i Adama que viuen en un petit poble remot al nord del Senegal. L’Adama (17 anys) és introvertit i discret mentre que la Banel (19 anys) és apassionada i rebel. Estan destinats a estimar-se amb un amor etern, volen posar-se a viure junts en una casa pròpia, i Adama informa al consell del poble que no acceptarà el seu deure de sang com a futur cap. Tota la comunitat es veu alterada. La pluja que ha de venir no arriba. La Banel i l’Adama aprendran que allà on viuen, no hi ha lloc per a les passions, i menys pel caos. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Ramata-Toulaye Sy ( ). Franco-senegalesa. Coguionista de “Tu garderas la nuit” (2014), “Sibel” (2018) i “Notre-Dame du Nil” (2019), va cridar l’atenció al Festival de Toronto amb el seu primer i únic curt “Astel” (2021) -també ambientat a la regió de Fouta, al nord del Senegal, com “Banel e Adama”, i tracta de la tensió entre una adolescent i son pare, quan la noieta coneix un pastor- | VI: Best Friend Forever | DF: Tandem |

Cannes Première.

De Katell QUILLEVÉRÉ, “Le temps d’aimer”. Durada: 2h05. Producció França, Bèlgica. Amb Anaïs Demoustier, Vincent Lacoste, Morgan Bailey, Parker Henry. Guió: Gilles Taurand i Katell Quillevéré.1947. En una platja, la Madeleine (Anaïs Demoustier), cambrera en un hotel restaurant i mare d’un nen petit, coneix en François (Vincent Lacoste), estudiant ric i culte. La força d’atracció que els empeny l’un vers l’altre és proporcional al secret que cadascun d’ells tragina. Si bé sabem que la Madeleine vol deixar-ho enrere tot seguint aquest noi, amb el pas del temps descobrim de què en François malda per fugir en fondre el seu destí amb el de la Madeleine…Enllaç: IMDB. Katel Quillevéré (Abidjan, Costa d’Ivori, 30.01.1980). Llicenciada en cinema per la Universitat de París-VIII i llicenciada en Filosofia, Katell Quillévéré va crear el 2004 amb Sébastien Bailly el Brive Film Festival, dedicat al migmetratge, i acte seguit va dirigir diversos curtmetratges, el primer dels quals, “A bras le corps” (2005) va ser seleccionat per la Quinzena dels Realitzadors i als César. El 2010 presenta la seva òpera prima “Un poison violent” a la Quinzena dels Realitzadors, cinta sobre l’adolescència, els amors i la religió catòlica, de la qual el comité de selecció en va dir: aparentment tracta dels dubtes d’una jove davant d’un compromís religiós, ideològic. La carn contra l’esperit. Però a mesura que Katell Quillévéré s’apropa al cos, a la seva calidesa, el treball de l’escriptura es va revelant, les ments s’agiten i els sentiments, contagiosos, se superposen… El film va rebre el premi Jean Vigo. El segon llargmetratge, “Suzanne” (2013), estrenat a la Setmana de la Crítica de Canes, se centra en una noia per res especial que s’enamora d’un delinqüent fins que ella mateixa es converteix en una proscrita.  El seu tercer llarg, “Réparer les vivants” (2016), adaptació de la novel·la homònima de Maylis de Kerangal, amb Tahar Rahim, Emmanuelle Seigner i Anne Dorval, va ser seleccionat a Orizzonti de la Mostra de Venècia i, en ella, un únic esdeveniment devastador entrellaça inextricablement les vides d’un adolescent desafortunat, una dona cansada amb una malaltia cardíaca degenerativa crítica i un equip de metges compassius; tots perfectes desconeguts, perfectament interconnectats | VI: Charades | DF: Gaumont*.

Sessió Especial per al Públic Juvenil.

De Pablo BERGER, “Robot Dreams“. Durada: 1h30. Producció Espanya, França. Film d’animació. Guió: adaptació de la popular novel·la gràfica de Sara Varon. Nota sinòptica: La història (les aventures i desventures de ‘Dog’ i ‘Robot’) està ambientada en una Nova York imaginària dels anys 80 poblada per animals sense edat ni gènere definibles i és la carta d’amor personal del director a Nova York on va viure durant una dècada. Sinopsi: En DOG viu a Manhattan i la solitud li pesa. Un dia decideix construir un robot i després convertir-se en els millors amics del món! Una nit d’estiu, en DOG amb molta tristesa, es veu obligat a abandonar en ROBOT a la platja. Es tornaran a trobar algun dia? Enllaç: IMDB. Pablo Berger (Bilbao, País Basc, 1963). Després d’haver fet un curt, debuta en el llarg el 2003 amb la premiada “Torremolinos 73“, el 2012 torna a cridar fortament l’atenció amb “Blancanieves“, si bé el 2017 la seva “Abracadabra” passa més discretament. VI: Elle Driver | DE: BTeam Pictures. | DF: Wild Bunch*

Fora de Competició.

De Martin SCORSESE, “Killers of the Flower Moon”. Durada: 3h26. Producció: Estats Units. Amb Leonardo DiCaprio, Robert De Niro, Brendan Fraser, John Lithgow, Lily Gladstone, Jesse Plemons, Cara Jade Myers, JaNae Collins, Jillian Dion, Tantoo Cardinal. Guió d’Eric Roth i Martin Scorsese, basat en el llibre ‘Killers of the Flower Moon: The Osage Murders and the Birth of the FBI‘, de David Grann. S’ambienta a Oklahoma als anys vint i rememora els assassinats en sèrie de què van ser víctimes membres de la tribu índia dels Osages, que s’havia enriquit gràcies al petroli que hi havia al subsòl de les seves terres. Aquesta sèrie de crims es coneix avui en dia com el ‘regne del terror’ i van provocar una gran investigació de l’FBI que implicà J. Edgar Hoover. Nota: sisena col·laboració de Scorsese amb DiCaprio i desena amb De Niro. Apunt relacionat en aquest blog: Confirmat: Martin Scorsese serà a Canes, el 20 de maig. Enllaç: IMDB. Martin Scorsese (Queens, Nova York, EUA, 17.11.1942). “The Irishman” (2019), “Silencio” (2016), “The Wolf of Wall Street” (2013), “Hugo” (2011), “Shutter Island” (2010), “Shine a Light” (2008), “Infiltrats ” (2006), “L’aviador” (2004), “Gangs of New York” (2002), “Kundun” (1997), “Casino” (1995), “The Age of Innocence” (1993), “Cape Fear” (1991), “Un dels nostres” (1990), “The Last Temptation of Christ” (1988), “El color del diner” (1986), “The King of Comedy” (1982), “Toro Salvatge” (1980), “The Last Waltz” (1978), “New York, New York” (1977), “Alícia ja no viu aquí” (1974), “Mean Streets” (1973), “Boxcar Bertha” (1972), “Who’s That Knocking at My Door” (1967)..:  malgrat la dilatada, prolífica, formalment intensa i temàticament polièdrica trajectòria del cineasta, Scorsese no havia estat en selecció oficial ‘cannoise’ des de 1986 (amb “After Hours“/ “Quina nit!”- Premi Millor Direcció-), si exceptuem la seva participació en el film a tres bandes, “New York Stories” (1989), projectada al Festival Fora de Competició, i el seu documental sobre el cinema italià “Il mio viaggio in Italia“. I això que el 1976 va guanyar la Palma d’Or per “Taxi Driver“. Ara bé, des de l’any 1990, com a dirigent de la ‘Film Foundation’, organització dedicat a la preservació, protecció i transmissió del patrimoni cinematogràfic mundial, ha aportat moltes pel·lícules a la secció Cannes Classics. Va ser el 1998, que va presidir el Jurat del Festival, que es va honorar en premiar l’extraordinària “L’eternitat i un dia“, de Theo Angelopoulos | DE: Paramount.| DF: Paramount | DI: 01 Dist.* | EE:20.10.2023. | EF:18.10.2023. | EI: 19.10.2023.

Un Certain Regard.

De WEI Shujun, “Only the river flows“ / “He Bian De Cuo Wu” . Durada: 1h41. Producció Xina. Amb Yilong Zhu, Chloe Maayan, Tianlai Hou, Tong Linkai. Guió: Chunlei Kang i Shujun Wei, basat en el conte “Mistake by the River” de Hua Yu. Nota sinòptica: el cap de policia investiga una sèrie d’assassinats en una ciutat riberenca de la Xina rural als anys noranta. Ràpidament té lloc una detenció, però les pistes empenyen el policia a aprofundir en el comportament ocult dels habitants. Sinopsi: La Xina, dècada de 1990, hi ha hagut tres assassinats al petit poble de Banpo. En Ma Zhe (Yilong Zhu), el cap de la policia criminal, és l’encarregat d’aclarir el cas. Una bossa abandonada al costat del riu i els testimonis dels transeünts apunten a diversos sospitosos. A mesura que el cas s’atura, l’inspector Ma s’enfronta a la foscor de l’ànima humana i s’enfonsa en el dubte. Enllaç: IMDB. Wei Shujun (Pekín, la Xina, 05.02.1991). Va començar d’actor als 14 anys. Va fer una màster a la universitat de la comunicació de Pekín. El 2018 presenta a la competició dels curtmetratges de Canes (i hi obté una Menció Especial del Jurat) “On the Border” -un noi se’n va del seu poble aïllat i fa cap a la ciutat a buscar el pare i demanar-li diners, en una recerca que es converteix en un meravellós vagareig-. El 2020, l’any de la pandèmia, el Festival de Canes li programa com a primer film “Striding Into The Wind” / “Couris au gré du vent” -un estudiant de cinema sense rumb fa un viatge ambulant per la Xina en un Jeep vell i destartalat en aquesta road movie encantadora i profundament personal-. Amb absolutament tots els seus films seleccionats a Canes, el 2021 la Quinzena dels Realitzadors li projecta “Ripples of Life” -una gran estrella porta un equip de filmació a la seva remota ciutat natal per a un rodatge, i mentre que la producció està afectada per desacords entre els seus membres, una avorrida propietària d’un restaurant local troba l’emoció per ser la substituta de l’estrella-. Anècdota: els cartells de totes les pel·lícules de Wei són una meravella gràfica.| VI: MK2. | DF: Ad Vitam.

De Mohamed KORDOFANI,  “Goodbye Julia”. Durada: 1h56. Producció Sudan, Suècia. Amb Eiman Yousif, Siran Riak, Nazar Goma, Ger Duany, Issra El-Kogali. Guió: Mohamed Kordofani. Khartum. Just abans de la secessió del Sudan del Sud, la Mona (Eiman Yousif), una antiga cantant del nord de classe mitja-alta que és un matrimoni tens amb l’Akram (Nazar Goma) busca la redempció per haver mort en accident cotxe’un home del sud, contractant com a minyona la Julia (Siran Riak), la dona del mort, que no n’està al cas. Incapaç de confessar-li res al marit i molt menys a la Júlia, la Mona decideix deixar enrere el passat i adaptar-se a una nova situació; però la situació del país acaba per arribar-li a casa i l’encara amb el que va succeir. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Mohamed Kordofani ( ). Enginyer aeronàutic a temps complet i cineasta sudanès a temps parcial amb seu a Bahrain. El 2014 es va matricular en un curs d’un any de realització de cinema independent. El 2015 va dirigir el seu primer curtmetratge “Gone for Gold”. Aleshores, va posar en marxa una productora al Sudan. “Nyerkuk” (2016), que va guanyar el premi NAAS al Carthage Film Festival, és el seu segon curtmetratge, en què un nen desplaçat es veu involucrat en un robatori amb un lladre vell, que potser (o no) serà el seu darrer delicte. El seu darrer curt, “The Kejer’s Prison” (2019), se centra en una conversa entre un agent de seguretat durant la revolució sudanesa del 2019 i un presoner que té una caputxa al cap. VI i DF: Mad Distribution 

Cannes Classics.

Estrena de còpies restaurades.

“Il ferroviere” / “Le Disque rouge”, de Pietro Germi  (1956). Durada: 1h55. Enllaç: Festival.

“Hombre de la esquina rosada” / “L’Homme au coin rose”, de René Mugica (1962). Durada: 1h10. Producció Argentina. Guió: Jorge-Luis Borges. Enllaç: Festival.

“Classe tous risques” / “Danger Ahead”, de Claude Sautet  (1960). Durada: 1h49. Enllaç: Festival.

Homenatge.

Un documental per explicar la història forta i poc coneguda de la dinastia Berri-Rassam amb Paul Rassam, que fa confiança per primera vegada i a qui el Festival de Canes retrà homenatge.

“La Saga Rassam-Berri, le cinéma dans les veines“, de Michel Denisot i Florent Maillet (2023). Durada: 1h30. Aquesta és la història d’un clan. El més novel·lesc del cinema francès. Els Rassam-Berri. Dues famílies entrellaçades que han fet mig segle de cinema. “La Grande bouffe”, “Nous ne vieillirons pas ensemble”, “Tchao Pantin”, “Apocalypse Now”, “Bienvenue chez les Ch’tis”, “The Artist”. Al centre d’aquesta família, un desconegut per al gran públic: Paul Rassam. El seu germà i el seu cunyat són més famosos: els sulfurosos Jean-Pierre Rassam i Claude Berri. És una història plena de drama: divorcis, suïcidis tràgics i morts inexplicables. I avui, una nova generació n’ha agafat el relleu: Thomas Langmann, fill de Claude Berri, i Dimitri Rassam, fill de Carole Bouquet i Jean-Pierre Rassam.

Quinzena dels Cineastes.

D’Elena MARTÍN GIMENO, “Creatura”. Durada: 1h52. Producció Catalunya-Espanya. Amb Elena Martin, Oriol Pla, Àlex Brendemühl, Clara Segura, Clàudia Dalmau, Mila Borràs, Marc Cartanyà, Carla Linares i Teresa Vallicrosa. Guió: Clara Roquet i Elena Martín. La Mila i la seva parella se’n van a viure junts a un poble de la Costa Brava i, després d’una primera discussió, ella comença a adonar-se que la pèrdua del desig li ve d’un lloc pregon però ben seu. Sola a la seva casa familiar d’estiueig, la Mila reviu algunes experiències de la seva infantesa i adolescència, records que l’ajudaran a comprendre l’origen del seu bloqueig per així ser capaç de reconciliar-se amb el propi cos i tenir una relació més honesta amb qui més s’estima. Nota: Aquest drama gira doncs sobre la repressió sexual i el rebuig quan la protagonista, després de la ruptura, repassa el seu despertar al desig i la seducció ja des de la infantesa. Comentari de la cineasta: És el meu segon llargmetratge i neix de la necessitat de seguir explorant l’univers de la identitat femenina, que és un univers molt interessant ja que encara va molt lligat a la repressió i el tabú. En aquest cas, em centro en la relació que les dones tenim amb la nostra sexualitat i conseqüències de la repressió sexual normalitzada. En el viatge de “Creatura”, he decidit endinsar-me en un món ple de tabús com és la sexualitat infantil femenina, origen d’aquesta repressió inconscient. Vull entre, mitjançant aquesta història, la relació de les dones amb la culpa, el fàstic i la vergonya. Aquestes emocions van molt lligades a la repressió i a l’abús. El meu interès rau sobretot en la repressió, però hi ha un vincle indiscutible amb l’amenaça de l’abús en la nostra estructura social. Vull analitzar i trencar el vincle entre sexe i perill, plantejant els meus dubtes al voltant de la por com a mesura protectora en l’educació cristiana. Piulada de la Quinzena: una pel·lícula tranquil·lament agosarada que elabora una genealogia del desig en la història d’una dona. Amb gran senzillesa, la pel·lícula articula els símptomes i les inhibicions que es deriven de problemes de sexe i sexualitat. Comentari de la Quinzena: És una parella perfecta que ja no pot fer l’amor. La Mila, mentre intenta explicar-ho a la seva parella, rememora la seva història sexual, en l’adolescència i la primera infància. Cap trauma definitiu, cap clau única, sinó un cúmul d’humiliacions, coses sense dir, tabús, que la cineasta-intèrpret filma amb una franquesa sense enrenou. Més que una psicoanàlisi, l’arqueologia d’una sexualitat, que tothom pot compartir. Enllaç: IMDB. Elena Martín (Barcelona, Catalunya, 1992). Va debutar com a directora amb “Julia Ist“(2017) -film generacional, també en català-, atresorant igualment una notable carrera com a actriu (“Les amigues de l’Àgata“, “Nosaltres no ens matarem amb pistoles“…)  i guionista.| VI: Luxbox | DE: Avalon. | EE: 08.09.2023.

De Weston RAZOOLI, “Riddle of Fire” / “Conte de feu”. Durada: 1h54. Producció Estats Units. Amb Lio Tipton, Charles Halford, Charlie Stover, Weston Razooli. Guió: Weston Razooli. Hi havia una vegada un trio de nens que intentaven saber el codi parental de la seva nova cònsola i també la recepta perfecta del pastís de nabius, una secta de caçadors furtius que no paren de discutir, una nena que té dons èlfics. Comentari de la Quinzena: Una primera pel·lícula el pressupost de la qual és tan lil·liputenc com gegants són la seva sofisticació formal i la seva llibertat èpica. Com si, en un bosc encantat de Wyoming, Tom Sawyer, el Club dels cinc i els Goonies s’haguessin trobat per jugar un joc de taula al voltant d’un foc de camp. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Weston Razooli ( ). Guionista i director nord-americà, va créixer a Park City, Utah. Als tretze anys va ser enviat a un internat al sud de Califòrnia. Va assistir a California College of the Arts a San Francisco, on va estudiar il·lustració, disseny gràfic i disseny de moda, amb la intenció d’aplicar aquests mitjans al cinema. El 2015 va fundar Psychic Films, una productora amb seu a Los Angeles. És autor de diversos curtmetratges, entre els quals la faula fantàstica “Anaxia” (2018), i ha fet el vídeo musical “Matt Maeson: I Just Don’t Care That Much“. ‘Els seus films contenen universos singulars, des del ‘gonzo’ alegre dels seus curtmetratges policíacs a l’estil dels anys noranta fina a la terra mítica d’ Anaxia. tant se vla el decorat, les seves pel·lícules són descàrregues de pur cinema; alhora familiars, però amb una sensació d’inaudits’– Semaine.com. | VI: Mister Smith Entertainment*

Setmana de la Crítica.

D’Iris KALTENBÄCK, “Le ravissement” / “The Rapture”. Durada: 1h37. Producció França. Amb Hafsia Herzi, Alexis Manenti, Nina Meurisse, Younès Boucif. Guió: Iris Kaltenbäck. La Lídia, una llevadora molt dedicada a la seva feina, està en plena ruptura amorosa. Al mateix temps, la seva millor amiga, Salomé, li diu que està embarassada i li demana que li segueixi l’embaràs. El dia que la Lídia coneix en Milos, una aventura d’una nit, mentre aguanta el nadó de la seva amiga en braços, s’enfonsa en una mentida, a risc de perdre-ho tot… Comentari de la Setmana: la cineasta francesa se’n val amb talent dels temes de l’amistat femenina fusional i de la maternitat en aquest thriller psicològic captivador. Una òpera prima d’escritura fina i cisellada, interpretada per una enlluernadora galeria d’actors (..). Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Iris Kaltenbäck (París, França, 24.08.1988). va estudiar Dret i Filosofia, finalment guioatge a la Femis. Ha dirigit algun curt i escrit algun guió. | VI: Be For Films | DF: Diaphana.

D’ Ann SIROT i Raphaël BALBONI, “Le syndrome des amours passés“ / “The (Ex)perience of Love”. Durada: 1h29. Producció Bèlgica-França. Amb Lucie Debay, Lazare Gousseau, Florence Loiret-Caille, Ninon Borsei, Florence Janas, Nora Hamzawi. Guió: Ann Sirot i Raphaël Balboni. En Rémy i la Sandra no aconsegueixen tenir fills perquè estan afectats de la síndrome dels amors passats. Per a curar-se’n, només hi ha una solució, han d’allitar-se una vegada amb tots els ex. Comentari de la Setmana: una nova fantasia (..) Una comèdia romàntica graciosa i sexy que despulla les normes hetero, dessacralitza el sexe i torna a cantar a l’amor. Projectada en Sessió Especial. Enllaç: IMDB. Ann Sirot (franco-americana, nascuda a París, França, el 18.05.1980) i Raphaël Balboni (franco-belga, nascut a Troyes, França, l’11.11.1978) formen un tàndem d’autors-cineastes de ficció que practica un cinema híbrid i atípic. | VI: Be For Films* | DF: Kimbo Films*.

Cinema a la Platja.

“Thelma & Louise”, de Ridley Scott (1990). Durada: 2h10. Restauració 4k supervisada per Ridley Scott.

FOTO DE L’APUNT: “Killers of the Flower Moon”, de Martin Scorsese

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!