Club 7 Cinema

Reprodueixo aquí l’article que vaig publicar al número 2075 de la revista Recvll, de Blanes, el gener de 2017, sobre la pel·lícula de Martin Scorsese, Silencio.

Silencio. Títol original: Silence. Any: 2016. Director: Martin Scorsese. Guió: Jay Cocks i Martin Scorsese, basat en la novel·la homònima de Shûsaku Endô. Repartiment: Andrew Garfield (pare Rodrigues), Adam Driver (pare Garupe), Liam Neeson (pare Ferreira), Tadanobu Asano (intèrpret). Estrena a Blanes el dia 06.01.2017, a les sales 5 i 1 dels OCine, en castellà. Actualització d’11.01.2023: un canal de Movistar + la va emetent.

Sinopsi: Segona meitat del segle XVII. Dos jesuïtes joves fan cap al Japó per a retrobar el pare Ferreira, que havia estat el seu mestre, i de qui circula el rumor que hauria apostatat després d’haver esmerçat no pocs esforços per a estendre el cristianisme en aquell país. Havent arribat als tres-cents mil creients, especialment a la zona sud, ara els cristians són perseguits per les autoritats locals, que veuen un perill nacional en aquesta religió forana, finalment prohibida. Els que seran els dos últims capellans del Japó durant segles hi hauran de viure amagats i coneixeran amb sacrifici i patiment la violència i coaccions amb què les autoritats volen erradicar la fe.

Comentari -insisteixo, publicat el gener de 2017-.

Les dues hores i quaranta minuts que dura aquesta pel·lícula serien excessives si es tractés només d’explicar la història dels dos jesuïtes protagonistes. Cineasta catòlic, Martin Scorsese -que l’ha titulada “Silencio” en referència al silenci de Déu i segurament també al que s’acaba esdevenint per a aquells missioners- aprofita el metratge per a parlar de la fe i les dures proves a què és sotmesa; així com per a tractar de la topada entre religió i cultura, apuntar el vincle entre religió i poder… I, en aquest nostre present de violència islamista, no s’està de tocar el tema del sacrifici últim per la fe.

Efectivament, dures són les proves a què es veu sotmesa la fe d’aquells dos nois portuguesos, passant gana i tota mena de privacions, amagats enmig de la natura, fent costat a la gent dels llogarets en practicar clandestinament els ritus, veient com els forcen a cometre apostasia i els torturen, si no els maten, i ells mateixos quedant en mans de la recargolada estratègia de les autoritats per a aconseguir el que es proposen. De pregàries no s’estan de fer-ne; però topen amb el silenci de Déu. Pitjor encara, si creuen haver-ne obtingut resposta, aviat la realitat els capgirarà la percepció. De fortes que són les coses per on han de passar i de les quals són testimonis. En boca d’un dels jesuïtes -el pare Rodrigues-, s’evoca el sacrifici i martiri de Jesús, mentre les imatges -començant per l’aire crístic que acaba agafant l’actor- també ens hi fan pensar.

Portada al límit, la fermesa interior aguanta fins quan es veu desposseïda de símbols externs. Per a la gent senzilla d’aquell indret, disposar de creus o fins de parts d’un rosari és important per a viure la fe; però la creença persisteix encara que no se’n disposi i fins quan no es poden exhibir. La religió, com a institució social, potser necessita més de la simbologia externa que no la fe de la persona individualment considerada. A més, a la pel·lícula se’ns mostra diverses maneres d’entendre la fe. Els que creuen pensant en el paradís, els que esperen que les coses vagin com millor els sembla que han d’anar, els que la viuen conscients de Déu…

En un moment clau del film, es planteja que el cristianisme dels japonesos no té la dimensió transcendent que li donem a Occident. S’enfoca com un problema cultural profund. La topada entre la veritat revelada, universal, i la religió entesa com a cultura. Lligat amb això, el cristianisme és vist com un instrument d’Espanya, Portugal, Holanda i Anglaterra, potències colonitzadores; mentre que les autoritats japoneses s’aferren a les seves pròpies religions per a mantenir l’ stato quo.

Mentre que Scorsese s’interessa per la fe i el sacrifici, sembla que qüestiona el valor del fet religiós, entès com a institució, i, si més no, es permet d’ironitzar amb la pràctica d’un sagrament com el de la penitència. Un personatge no para de pecar i de confessar-se, sempre del mateix pecat. Tanmateix, amb aquest personatge, llança una de les reflexions paradoxals més punyents. Com pot Déu interessar-se per algú com aquest?

En un present com el nostre, en què el terrorisme islamista passa per la immolació de fanàtics, “Silencio” mostra el sacrifici de tot de gent anònima enduta per la força que els donen els missioners i l’eloqüent pas final del darrer capellà per salvar vides i estalviar patiments.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!