Club 7 Cinema

El cineasta japonès Hirokazu Kore-eda sembla que ha perdut el favor de la crítica i del públic (la seva penúltima pel·lícula “Broker” va fracassar a casa nostra i aquesta, “Monstruo” s’ha estrenat discretament i no sembla que vagi gaire bé a taquilla). Tanmateix, és un director que cal seguir.

“Monstruo” / “Monster” / “Kaibutsu”, de Hirokazu Kore-eda. Durada: 2h05. Producció: Japó. Guió de Yuji Sakamoto. Música original: Ryuichi Sakamoto.

Sinopsi: Quan el seu petit fill Minato comença a comportar-se de manera estranya, la mare, que l’educa sola després de la mort del marit, nota que alguna cosa no va bé. En descobrir que un professor n’és responsable, se’n va a l’escola per saber què està passant. Però a mesura que la història es desenvolupa a través dels ulls de la mare, la mestra i el nen, la veritat resulta ser molt més complexa i matisada del que tothom havia previst inicialment…

Intèrprets: Ando Sakura, Nagayama Eita, Tanaka Yuko, Kurokawa Soya, Takahata Mitsuki, Kukuta Akihiro, Nakamura Shido, Hiiragi Hinata.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició., premi al Millor Guió i Queer Palm.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Paco Vilallonga, a la crònica per a ‘Diari de Girona’: (..) “Monster” (..) no ha decebut i s’ha situat com la primera candidata seriosa al palmarès en aquests primers dies de la competició (..). Amb molta intensitat dramàtica però també amb l’aparent lleugeresa en la posada en escena que el caracteritza, el director japonès ha convençut la crítica internacional, demostrant un cop més que és capaç de trobar recursos dramàtics i solucions per parlar de temes profunds (la culpa, la responsabilitat, el perdó) sense necessitat de reinventar-se. Manu Yáñez, a la crítica per a ‘Fotogramas’: ‘Monster’, una obra que, per l’amplitud del seu radi d’acció temàtic, sembla una de les més ambicioses del director. L’estructura narrativa per la qual opta Koreeda a l’hora d’abastar una multitud de problemàtiques socials és la del joc de perspectives, a la manera de la referencial “Rashomon”,  d’Akira Kurosawa.  Així, el que inicialment es presenta com l’odissea d’una mare vídua que ha de bregar amb els problemes escolars del seu fill preadolescent es va ampliant fins a acollir mitja dotzena de personatges que van completant un puzle narratiu melodramàtic. Les temàtiques no deixen d’aflorar en un relat expansiu que va colpejant els seus personatges de manera inclement. (..) El problema més important de ‘Monster’ és que, en el seu anhel per acreditar el patiment dels seus personatges, acaba atrapant l’espectador en un foc creuat d’ensurts sinistres. (..) Una autèntica amanida de penúries (..). Massa misèria perquè Koreeda pugui fer realitat el seu desig noble d’humanitzar un conjunt de personatges a qui els toca expiar els pecats d’una societat sumida en un pou moral que no sembla tenir fons. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) sembla que es construeix un melodrama trenat a partir d’un joc de tres punts de vista en què la infància torna a ser, com a gairebé totes les pel·lícules del cineasta, al centre del relat i les contradiccions de la vida marquen el destí d’una sèrie de personatges que tenen les ferides vitals. Kore Eda opta aquesta vegada per la realització d’una mena de melodrama coral en què tots els seus personatges tenen les seves raons, encara que aquestes siguin difícils d’entreveure i semblin contradictòries. (..) La relació dels dos joves comença amb una sèrie de jocs infantils on troben refugi a l’interior d’un autobús abandonat a l’interior del qual sorgeix més que una simple amistat infantil. A la perifèria hi ha el dolor de la mare que no entén què li passa al seu fill adolescent (..) . El punt de vista del suposat professor maltractador és un altre (..) . Finalment hi ha la directora de l’escola (..). Davant tots aquests personatges atrapats en les seves adversitats la pregunta fonamental no és altra que la de preguntar-se qui és el monstre. Kore Eda estableix diferents creuaments del relat per acabar constatant, com el monstre de Frankenstein, que la monstruositat no és una cosa genètica, sinó que depèn de la mirada dels altres. Kore Eda filma la pel·lícula amb certa eficàcia narrativa, però cau de forma inevitable en els subratllats, en alguns excessos per accentuar el valor melodramàtic i acaba creant un efecte estrany (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Hirokazu Kore-eda aporta un matís emocional a una història moral sobre l’assetjament escolar, musicada pel difunt Ryuichi Sakamoto. Treballant amb el guió d’una altra persona per primera vegada des del seu debut “Maborosi”, l’autor japonès ofereix una història ambientada en el conext d’una escola primària provincial, amb una trama intrincada i una estructura temporal complicada, dissenyada tant per fer-nos treballar per a comprendre qui va fer què a qui, i jugar amb les nostres simpaties canviants (..). Al final, hi ha alguna cosa una mica massa ben construïda a “Monster”, una cosa una mica suada en el missatge que ens dona després de tants girs narratius. No obstant això, aquí també hi ha una delicadesa emocional que manté a ratlla els sentiments, almenys la major part del temps. (..) L’entorn urbà (..) es contrasta amb el món suspès entre la natura i el conte de fades on es refugien els dos nois del centre de la història. Un vagó de tren abandonat envoltat de vegetació verda al final d’un túnel fosc i humit, aquest lloc segur on aquests nens treballen els seus sentiments lluny de la interferència dels adults sembla un homenatge a Miyazaki, concretament a “Spirited Away”. Hi ha un missatge seriós sobre la tolerància i la diferències nutritives en un final que deixa la història entre la resolució i la condemna. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) No és la primera vegada que el cineasta japonès evoca l’esperit de “Rashomon” per reflexionar sobre com la realitat es descompon en un fractal de gestos i pistes que la ficció pot reinterpretar a la recerca de la veritat que s’amaga darrere de les aparences, però si “El tercer assassinat” ens revelava a un cineasta relativista, més ambigu del que apunten les seves faules sobre famílies disfuncionals i redempcions amables, aquí el determinisme del “mindgame film” quadra per convertir el que sembla un relat sinistre sobre l’assetjament escolar, el hermetisme de les institucions educatives, la remor com a condemna social, el dol i la culpa, en el relat d’un amor secret.(..). Les trampes narratives estan repartides per tot arreu al llarg del relat perquè, al final, surtin els comptes. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Hirokazu Kore-eda té una gran història entre mans: la complexa i apedregada relació d’amistat/amor entre dos xavals. Però en comptes de centrar-s’hi i controlar el melodrama decideix construir-lo a manera de trencaclosques amb diferents punts de vista ple de paranys i subratllats. Aquí hi havia una gran pel·lícula.  Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Si la pel·lícula ha mostrat a la primera part la història explicada des de la perspectiva de la mare, després passarà pel professor d’educació física, una mica de la directora de l’escola, deixant per al final un important personatge que coneixerem després (un nen anomenat Yori) i el del propi protagonista. No és estrictament un anada i tornada de la mateixa història –hi ha coses que es repeteixen, d’altres que no i, fonamentalment, n’apareixen moltes de noves– sinó que la idea és anar de poc obrint el panorama per anar entenent què és el que li va passar i li passa a Minato i perquè actua com actua. (..) Els temes són els de sempre i tenen a veure amb les famílies trencades, les pèrdues, l’amistat, el desig, la solidaritat, els silencis i els secrets i les mentides amb què es mouen gairebé tots per evitar la pressió social i la mirada rèproba dels altres. Un element important aquí també serà el bullying escolar i com això genera actituds i comportaments dels nens que els porten a ficar-se en més i més problemes. Per moments Kore-eda coqueteja amb un acostament al realisme màgic (hi ha escenes que bé podrien sortir d’una pel·lícula de Hayao Miyazaki), però es frena abans de fer-ho. El que connecta els personatges i la història de Minato és aquesta sensació de solitud i incomprensió que tenen tots i la idea que els convé seguir mantenint les aparences (..). És una molt bona i emotiva pel·lícula que deixa clar que Kore-eda travessa un molt bon moment a la seva carrera (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Hirokazu Kore-eda ens desafia amb dificultatt i complexitat en aquest drama familiar sobre l’assetjament escolar, l’homofòbia, la disfunció familiar, el respecte acrític per l’autoritat defectuosa i el rumor de les xarxes socials; tots treballant junts per crear un monstre de maldat. (..) És una pel·lícula que no representa fàcilment els seus significats en general i el seu motiu repetit és reproduir els mateixos esdeveniments des d’un punt de vista diferent; en un altre tipus de pel·lícula, això podria oferir el clic narratiu suau i gratificant d’una revelació de girs que cau al seu lloc, però aquí té una manera de plantejar més preguntes que respostes. (..) “Monster” no tracta del que sembla ser inicialment; la narració elimina els malentesos que distreuen fins que arriba al seu nucli emocional de veritat, i la pel·lícula ens ofereix esperança, no desesperació. Les actuacions de Sakura Ando, Eita Nagayami i els nois tenen una franquesa i integritat tranquil·les. Pel que fa a la història en si, podríem dir que és un pèl artificial amb un matoll de misteri que potser no necessitava ser tan dens. Però aquesta és una pel·lícula creada amb una gran intel·ligència moral i humanitat. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) el cineasta japonès demostra de nou la seva capacitat per abordar amb sensibilitat i també habilitat les famílies esquinçades, les pèrdues, els secrets i les mentides. També les dificultats per ser allò que s’és, sobretot si ets “diferent” a la norma. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘Cinemacatalà.net’: [Kore-eda] reincideix en la constant dels seus últims films, la temàtica de les infàncies esgarriades, afegint un grau de complexitat i inquietud inexistent en anteriors cintes més escorades cap a la comèdia amable. (..) Un atractiu i torbador relat calidoscòpic, un mosaic estrany però que acaba girant, com de costum, al voltant d’infàncies esgarriades, figures paternes absents i traumes difícils de gestionar dels més menuts. Jaime Pena, a l’article per a ‘A Sala Llena’: (..) “Monster” és una de les seves bones pel·lícules, almenys del Kore-eda que més m’interessa, el que deixa de banda qualsevol tipus de sentimentalisme tant a les històries com als personatges. Aquesta renúncia es deu en aquest cas a l’artifici de la seva pròpia construcció argumental: la mateixa història abordada des de tres punts de vista que il·lustren la vella dita que les aparences enganyen. Gerard Casau ha piulat: Primer cop d’emoció del festival: escoltar l’última banda sonora composta per Ryuichi Sakamoto a “Monster”, on Kore-Eda torna als silencis i els temors de la infància. La commoció es reserva per al tram final, però jo em quedo amb el seu elusiu primer acte.

Article publicat ran de l’estrena del film:

Qui és el monstre? article d’Àngel Quintana al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) La pel·lícula parteix d’una pregunta que es troba implícita al títol: Qui és el monstre del relat? Per poder respondre aquesta qüestió, Kore-eda abandona la linealitat narrativa per proposar-nos una mena de calidoscopi narratiu a partir de tres veus: la de la mare del nen protagonista, la del mestre que suposadament el maltracta i la de l’amic i company de jocs, entremaliadures i experiències vitals. El seu objectiu no és altra que el de poder constatar de quina manera la monstruositat no és genètica, sinó que depèn sempre de la mirada que els altres són capaços de llançar cap al subjecte. (..) “Monster” s’obre amb un incendi i finalitza amb una forta tempesta huracanada. Entre el foc, el vent i l’aigua es construeix l’essència d’un melodrama que parteix de la infància per indagar sobre com les contradiccions de la vida marquen el destí d’una sèrie de personatges marcats pel dolor de les ferides vitals. Al final d’aquest melodrama coral, descobrim que tots els personatges tenen les seves raons, encara que siguin difícils d’entreveure i semblin contradictòries. La veritat sorgeix com una cosa molt opaca. Kore-eda filma una de les seves millors pel·lícules amb certa eficàcia narrativa, però cau de forma inevitable als subratllats, en alguns excessos per accentuar el valor melodramàtic que acaben provocant a l’espectador un efecte estrany. “Monster” posseeix un valor afegit als seus mèrits i desmèrits: la seva esplèndida banda sonora suposa el comiat del compositor japonès Riyuchi Sakamoto, mort poc temps després del rodatge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!