Club 7 Cinema

“El inocente” / “L’innocent”, de Louis Garrel, s’estrena aquesta setmana al Principat, després d’haver congriat 11 nominacions als César, dels quals en guanyà 2 (Millor Guió i Millor Actriu Secundària -Noemí Merlant-). Es va presentar amb tots els honors al Festival de Canes de l’any passat, a la gala de celebració del 75è aniversari del certamen; però no es pot pas dir que obtingués gaire ressò mediàtic, fins i tot alguns comentaris en privat de crítics acreditats no n’eren gaire favorables, però es va projectar al Festival de Sant Sebastià i allà va trobar no tan sols una bona acollida del públic, sinó també de bona part de la premsa espanyola. En aquest apunt, en reprodueixo la sinopsi, el repartiment, algunes reaccions a la projecció de Canes (poques n’hi hagué, a les xarxes) i articles que se n’han publicat ran de l’estrena nostrada.

Sinopsi: Quan l’Abel s’assabenta que la seva mare, Sylvie, d’uns seixanta anys, és a punt de casar-se amb un home a la presó, entra en pànic. Amb el suport de Clémence, la seva millor amiga, farà tot el possible per intentar protegir-la. Però la trobada amb Michel, el seu nou padrastre, bé podria oferir a Abel noves perspectives…

Repartiment: Roschdy Zem (Michel), Anouk Grinberg (Sylvie), Noémie Merlant (Clémence), Louis Garrel (Abel), Jean-Claude Pautot (Jean-Paul).

Algunes reaccions a Canes 2022.

Tim Grierson, a Screen Internacional: La quarta pel·lícula de Louis Garrel és un encantador artifici ple de plaers gasosos (..) La pel·lícula posa èmfasi en les rialles i en l’amor per sobre del suspens, i Garrel dirigeix el material amb una alegre confiança. Télérama: Entre la comèdia romàntica i la pel·lícula de robatoris, el quart llargmetratge darrere la càmera de Louis Garrel sedueix amb un repartiment entranyable, amb els sentiments més justos.

Articles publicats ran de l’estrena al Principat.

Alfons Gorina n’ha piulat: Louis Garrel és el gran hereu de la comèdia clàssica. Domina l’slapstick del cinema mut, i l’humor negre ple d’auto paròdia tipus Woody Allen. Fa riure de forma casi involuntària, i els seus metratges s’agraeixen molt avui dia. Garantia d’una bona estona.

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: ‘El inocente’: un film divertidíssim sobre l’amor i sobre fingir com una de les belles arts. A diferència del seu pare, Phillip Garrel, un dels grans del cinema post Nouvelle Vague, Louis Garrel fa comèdies. Per a ell, el cinema no només vehicula les contradiccions de l’ésser humà escodrinyant rostres i afectes, com fa el seu progenitor, sinó posant a prova els seus protagonistes, uns personatges en el límit de la mentida, atrapats en una d’aquestes boles de neu que són, al cap i la fi, la matèria que forja tant el drama com la comèdia. (..) Una Noémie Merlant enlluernadora (..) Res és el que sembla, tanmateix, en el quart llargmetratge del francès. A “El inocente” cap dels quatre protagonistes mostra qui és i què vol de manera directa, sinó que funcionen a través de les ficcions que s’expliquen a si mateixos i als altres. Fingir, sigui de manera intencionada o per fugir d’estudi, es reivindica aquí com una de les belles arts, com una de les grans virtuts, malgrat les conseqüències, de la condició humana.

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: La veritat revelada amb la mentida. (..) Quasi tots els protagonistes de “L’innocent” (potser a excepció de Sylvie) menteixen, amaguen coses, fingeixen, representen. Tanmateix, Garrel els mostra amb simpatia, com si preservessin una mena d’innocència, fins i tot el lladre Michel (..) Louis Garrel ho aborda des de la comèdia amb una palpitació romàntica. Sempre ho ha fet com a director, lluny del cinema del seu pare, Philippe Garrel, encara més romàntic, a la seva manera desesperada amb la qual ha afrontat les pulsions destructives i els fracassos de l’amor. El fill, però, també és lluny de la sensibilitat estètica del pare. Aposta per un cinema d’entreteniment. A partir d’un moment, la comèdia es barreja amb un film d’atracaments delirant. Garrel es mou entre els gèneres amb desimboltura i confia en els espectadors: com si n’esperés una certa innocència. Sembla que li funciona.

Full de sala del Cinema Truffaut (Imma Merino): Mentides, coses amagades, i alguna veritat. (..) Louis Garrel també fa temps que ha emprès una carrera com a director explorant de manera personal en la comèdia, preferentment romàntica, amb una vocació popular i a vegades assumint un cert llegat de la “nouvelle vague” (..) A la vegada, podria suposar-se que, amb la lleugeresa dels seus films com a director que també interpreta assumint personatges que sempre s’anomenen Abel, es desmarca d’una certa imatge com a actor, que, des dels Somniadors de Bertolucci, s’associa a personatges turmentats i recaragolats. Tanmateix, aquesta seria una suposició basada en una falsa impressió perquè l’actor Louis Garrel habita en mons diversos i alguns amb lleugeresa. (..) Una sorprenentment divertida Noèmie Merlant (Cèsar a la millor actriu de repartiment mentre que el film se’n va endur també el premi al millor guió escrit per Garrel, Tanguy Viel i Naïla Guiget) amb una vitalitat esbojarrada que trenca amb la imatge greu i fins mustia de part dels seus personatges (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!