Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
A cop calent: “El passat”, d’Asghar Farhadi
L’iranià Asghar Farhadi s’està consolidant com un sòlid autor de melodrames. Després de Nader i Simin, una separació, ha presentat a Canes El passat, cinta que segueix parlant de parelles que es trenquen i l’efecte que això té sobre els fills. En aquesta ocasió, ha rodat a França i, per tant, ni tan sols pot aprofitar l’argument per a reflectir-hi un cert estat de coses a la societat del seu país.
FOTO © Carole Bethuel – Memento El passat, d’Asghar Farhadi
El cineasta té la virtut de no caure en el sentimentalisme, malgrat el batibull d’emocions que posa en joc. En el cas d’El passat, agafa distància del conflicte dramàtic dels personatges a través del protagonista, Ahmad, un iranià que torna a París per a enllestir el divorci de la dona francesa de qui fa quatre anys que està separat, Marie. És el foraster que arriba al grup humà format per la seva “ex”, les dues filles que aquesta tingué d’un primer matrimoni (Lucie i Lea), el nou company de Marie i (Samir) el nen d’aquest (Fouad). Ahmad esdevé testimoni del conflicte que Lucie, adolescent, té amb sa mare, pel fet que es vulgui tornar a casar i, sobretot, pels motius que van dur la dona de Samir a intentar suïcidar-se, fet que la deixà en coma profund. Ahmad parla amb uns i altres, fent-los buidar el pap -talment una teràpia!-, intentant escatir la veritat del passat recent que està destruint el present d’aquella gent. I els conflictes van sobreeixint, encadenant-se, resultant cada cop més complex el perfil de cadascun d’aquests personatges. Però els veiem gairebé amb el mateix afecte i proximitat que Ahmad, és a dir, també amb la distància -valgui la repetició- de qui no deixa de ser “foraster” en aquell grup. Potser fins resulta massa ostensible el rol d’aquest personatge com a recurs dramàtic i narratiu.
Que a les seves pel·lícules es busqui una veritat s’està convertint en una mena d’obsessió i no sé si també de fòrmula d’Asghar Farhadi. En A propòsit d’Ely, es tractava de saber què havia passat amb la mestra desapareguda en una excursió de cap de setmana i, de retruc, la seva història de debò. Al film següent, Nader i Simin, una separació, la veritat sobre si el protagonista havia fet perdre a l’assistent domiciliària el fill que esperava, en haver-la empentat per fer-la fora de casa, feia anar el relat dels jutjats als domicilis, de cals sogres a casa, de l’escola a ca la víctima, gastant-s’hi un metratge important . Tant en una com altra pel·lícula, aquesta recerca permetia matisar, regirar, els personatges i les seves significacions, reflectint-s’hi -com dèiem- un cert estat de coses social a l’Iran. En El passat, els esforços per a escatir la veritat sobre el que dugué al suïcidi aquella dona -que, segons com, podria acabar amb la relació entre Marie i el seu nou company- aporten tot just alguna informació adicional sobre cada personatge, abona pèl emfàticament els tòpics sobre els efectes de separacions i divorcis en la canalla, mentre va allargassant cançonerament el metratge fílmic.
Potser el problema és que, tant si com no, Farhadi vol dur la pel·lícula a la dicotomia entre passat i present, entre l’oblit del que pot acabar amb el present o l’assumpció fins i tot de les culpes; però no va més enllà de plantejar-ho. Segurament perquè diu que no vol respostes, sinó formular preguntes…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!