Agafada al vol

La realitat dels fets excepcionals s’imposa a les circumstàncies personals, als estats mentals individuals. Ho col·lapsa tot. No la controlem. Ens agenolla davant seu, més humils. Ens fa repensar-nos. Ens destarota.

La pandèmia ens ha arribat. Potser encara no tenim la certesa que ens afectarà directament, en primera persona o al nostre cercle més immediat, però l’esperança que continués distant a les notícies de llocs remots s’ha esvaït. Només en un dia o dos dies hem baixat de la figuera. Ja no podem escapar-nos-en, fer veure que no passa res. Estem obligats a pensar-hi. No ho havíem vist mai, això. Els més grans de la tribu, potser sí. Ens han demanat que no ens moguem. Que ens estiguem quiets. A casa. Per tant, molts de nosaltres estem en pausa, com una cançó que aturem perquè ens cal silenci.

És així. Els que ara som al mig de la cursa vital no ho havíem vist mai, això. Podria ser que no en sabéssem, de parar. Hem après a fer-ho tot corrents i de pressa, a tindre controlat el temps, a gestionar els dies en una agenda en què cada cosa té un moment concret assignat. D’altra banda, no ens hem d’estranyar que algunes persones facen el boig i posen en risc els altres. No ens han ensinistrat a pensar en el grup. A més, tampoc no ens fem la idea de les històries que circulen per tots els canals a què té accés el gran públic. La versió oficial té molts competidors ara mateix .

I els més joves, com s’ho prenen? La temor els afecta menys? Com s’adapten a la irrupció d’una força superior a la de la seua voluntat i dels seus somnis? Què llegeixen, què escolten, què es creuen? Tenen una perspectiva similars entre ells? Com es confina, un jove? Què en fa de la seua energia, dels seus plans i de les seues expectatives? Els meus s’han triat llibres de la llibreria de casa. Han pensat que podrien llegir. Ho repeteixo: tenen pensat llegir. En tot cas, la potència de la joventut els surt per les orelles, per les paraules voluminoses, per la gesticulació. Estan vagarosos, és a dir, ociosos. Els sobra força. Han entrevist que, malgrat la convicció pròpia, també hauran de nadar contracorrent.

No sé si deu ser habitual a tot arreu, l’expressió ‘estar vagarós’. Ve del verb vagar —tenir temps, algú, de fer alguna cosa—, de la mateixa família que vaga. Per a mi té un matís una mica pejoratiu. Com en aquest exemple concret de El quadern gris de Josep Pla, que recull el CTILC:

El trobà ajagut sota la figuera, ensopit i vagarós, amb l’ull perdut darrera el vol d’una mosca.

En fi, aquest episodi ple d’amenaces just ha començat. No tinc gaires expectatives que, al capdavall, n’aprenguem cap lliçó col·lectivament. Ens costa massa repensar-nos com a societat. Però és impossible que no en traguem cap benefici, encara que només siga comprovar que el temps es pot aturar. Els que puguem, assaborim-lo. Sense pressa.

—
Fotografia de Iz zy a Unsplash