Agafada al vol
Som les paraules que diem
Destrencar
Hi ha una creença molt estesa que el temps és un luxe. Si imaginem què faríem si en tinguéssem sense límit, ens fem la il·lusió que aconseguiríem el que desitgéssem. No correríem per a fer les faenes, aniríem amunt i avall sempre que ens vingués de gust, ens delectaríem conversant o bé contemplant les aranyes del dormitori… És a dir, tindríem plans i els compliríem. I encara que sabem que tot això és només una entelèquia, ens ho continuem repetint.
Som el sendemà d’un Sant Jordi ben imprevisible. Havia de ser un dia de retrobada als carrers entre lectors, autors, llibreters i editors però la pluja ha marcat el ritme de la festa: ara sí, ara no. Hem viscut una diada passada per aigua. Hem vist una Barcelona ocupada per riuades de gent, que eren apedregades des dels núvols. L’oratge no s’atén a res ni a ningú. Així i tot, ha estat un dia especial, amb molts rostres somrients lliures de mascaretes. Jo el recordaré com un dia excepcional: amb les amigues del poble, hem viscut la festa al cap i casal; hem visitat sencera la Biblioteca de Catalunya, hem recorregut sales i sales del Palau de la Generalitat i hem estat a la casa Güell; hem berenat xocolate bullit a la Granja Viader… I, sorprenentment, sense haver-ho vist vindre en absolut; fins al dia 22 d’abril a la nit tenia uns altres plans.
De fet, fa una temporada que improvisem. Planifiquem que farem una acció i, finalment, n’acabem fent una altra. No és l’estil que ens caracteritza però, de vegades, has de refer la ruta perquè convé o, simplement, perquè sortim guanyant amb el canvi. Se’n diu ser flexibles, d’aquesta actitud. Quan tu ets el subjecte sotmès al canvi, has de ser dúctil. En canvi, el verb que us vull presentar aquí fa referència a l’acció de provocar aquest canvi en els altres. En tortosí, usem el verb destrencar quan interrompem l’acció que algú està fent, quan modifiquem el pla que algú s’havia traçat o quan li barrem la paraula a algú en una conversa. Per posar-lo en escena, reconstruirem un petit diàleg telefònic amb una de les amigues amb qui he passat aquesta diada de Sant Jordi tan esplèndida:
– Bona nit, com estàs? Demà anirem a Barcelona. Vols vindre?
– Em destrenques els plans que tenia però ja m’ho arreglaré! I tant que vindré!
Aquesta forma verbal, però, no l’he trobat documentada en cap diccionari ni en cap recull dialectal dels que tinc per casa. A efectes oficials, aquesta paraula no existeix però us asseguro que és molt útil. Com expressem en llengua estàndard tot el que expressa destrencar? Podríem dir que trunquem els plans, que interrompem una acció i que tallem la conversa, per exemple. En tot cas, la potència d’aquest verb nostre el faria mereixedor d’alguna mena de reconeixement públic. Podríeu fer-ne propaganda, si us va bé.
Per cert, l’experiència ens diu que no cal que disposem d’un temps il·limitat per a traure el màxim profit del tros de vida de cada dia. Potser n’hi ha prou de reprogramar-nos; d’estar en disposició que algú ens destrenque el que fem o el que volíem fer. Rectificar és de savis.
—
Fotografia pròpia
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un destrencar que m’ha semblat imperatiu ha fet que llegís el teu bonic article. Ha quedat un puntet agredolç el dia, uns quant llibreters van patir molt. No haurien de patir els llibreters!