Agafada al vol

No saber que ho pots dir no et deixa dir. Fas giragonses, gastes saliva més del compte i no ets prou eficient expressant-te quan no tens el vocable precís per a descriure allò que ja anomenaven altres parlants que t’han precedit. Descobrir que tu també ho pots dir és un regal, per tant. En endavant, només et caldran oportunitats de dir-ho.

Durant una setmana ma sogra ha estat a casa. Hem practicat aquelles converses que serveixen per a omplir buits: de traç circular. Algunes anècdotes les he sentides repetidament però algunes altres m’han despertat interès perquè em transportaven a un lloc remot que tenia mig esborrat. La conversa sobre les olives maurades que li va portar sa cosina guanya de llarg totes les altres. En primer lloc, heu de saber que a casa la cosina de ma sogra tenen un molí de pedra per a moldre olives; hi fan oli però saben adobar olives també. Com que enguany les olives fargues eren molsudes, les han maurat una per una abans de posar-les amb sal i llima. D’aquesta recepta, ma iaia en deia olives mortes.

Després de fer algunes comprovacions us puc assegurar que olives mortes i olives maurades són maneres equivalents de referir-se a una mateixa manera de preparar un aperitiu tan antic com els molins de pedra. Així doncs, l’adjectiu mortes fa referència a l’aspecte arrugat del fruit al final del procés de preparació. En canvi, maurades ens explica que han estat sotmeses a premudes repetides per a fer-los perdre el suc sobrant. Hem arribat, doncs, al mateix final explicant la història de diferent manera.

En tot cas, la descoberta per a mi ha estat el verb maurar. No el gastàvem a casa tot i que aquelles olives negres que guardava ma iaia en una llanda al rebost eren per a nosaltres una temptació irresistible. De fet, d’aquest verb, me n’agrada especialment la definició de qualsevol diccionari. Posem per cas, la del GDLC: “Remoure alguna cosa, especialment pasta, amb premudes repetides, per estovar-la, fer-la apta per a l’elaboració, unir-ne més íntimament les parts constituents, etc.” Es pot maurar la pasta però també les olives, és clar. A més, em sembla una peça lèxica amb altres aplicacions més enllà de les receptes gastronòmiques. He sospitat que algun poeta¹ l’havia degut incrustar en algun dels seus versos o que la podríem trobar en la descripció d’alguna escena eròtica². I he tingut raó. Fins i tot m’he engrescat a posar-la jo mateixa en escena.

Per això, he anat a remoure en les golfes de la memòria i he retrobat aquell relat de la meua estimada T, que va treballar de cangur tot un estiu per a una família benestant arran del mar. Esteses al sol, la T i la mare de les criatures compartien confidències. “Com et fas estos blaus?” —volia saber la jove. I l’altra li contava esvanida que l’home tenia el desig a les puntes dels dits i li maurava les cuixes i les anques a les nits quan corria la brisa entremig del silenci. De dia, ella s’estenia damunt l’arena com una marieta blanca de carn flonja amb piquets morats, fruit d’aquells dits ansiosos.

No sé si el podré fer servir gaire aquest verb tan versàtil. Dir-lo no serà oportú si no me l’han d’entendre. Potser el tindré a la reserva per a escriure’l en algun moment o altre. Me’l guardaré, en fi, per a recordar-lo ara que ja sé que puc dir el que vol dir.

—

Fotografia pròpia

¹ De Vacances pagades de Pere Quart [CTILC, de l’IEC]

Tot tan distant i tan present!
Tot gratuït, fortuït, o tan ardent!
La vida es maura dins la sang,
la ment treballa com les dents;
els sucs de l’ànima dissolen
les preses dels sentits ganxuts
i en fan detritus, excrements,
espectres que m’esglaien:
la veu de la consciència.

² Fragment de Tres a la reraguarda de Cèsar August Jordana [CTILC, de l’IEC]

“I en la parella que maurava arrambada al mur va descobrir la silueta d’una doble pantera alçada en equilibri precari, ullal contra ullal, plantant amb gestos de potes davanteres alguna forta carícia”.