Agafada al vol

Aquesta setmana he sentit al mercat que una venedora deia:

– És molt diferenta la manera de comprar aquí que als grans supermercats.

Aquesta forma adjectiva em resulta simpàtica. És irreverent. I sorgeix dels mecanismes inconscients que tenim tots els parlants per comparar automàticament, constantment i incansablement els diferents elements que posem en marxa quan produïm missatges.

Què diu la gramàtica de diferenta?

Segons la versió provisional de la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, hi ha una pila d’adjectius que són invariables. És a dir, que tenen la mateixa forma per al masculí que per al femení. Són els que acaben en: -al (actual), -ant (brillant), -ar (escolar), -el (cruel), -ent (coherent), -il (útil) i -ior (inferior).

La causa d’aquesta peculiaritat deu ser l’etimologia d’aquestes terminacions. És a dir, en llatí tampoc tenien una forma diferenciada per al femení. I, per això, també trobem la mateixa forma invariable en les altres llengües romàniques:

Una dona diferent (català) – una mujer diferente (castellà) – una mulher diferente (portuguès) – une femme différente (francès)…

Però dins de la nostra pròpia llengua trobem paradigmes molt diversos que desorienten els parlants i que els fan buscar una solució més senzilla. Si ens hi fixem, ens adonem que:

Podem dir bastanta roba però no podem dir una arracada brillanta.
Podem dir una noia tranquil·la però no una qüestió difícila.
Podem dir una mala persona però no una bessona iguala.
Podem dir unes dones felices però no una dona feliça.

I, doncs? Quin desori, no? Efectivament, a ulls dels usuaris llecs en matèria filològica, aquesta variació complica substancialment els usos espontanis i, per tant, els parlants acaben buscant una solució consensuada: la simplicitat.

Si la majoria dels adjectius tenen forma femenina i, fins i tot, algunes terminacions invariables tenen forma femenina en alguns casos, fem-ho sempre igual, conclouen. Aquest fenònem de buscar solucions similars es diu analogia i és el motor que simplifica alguns dels aspectes més “difícils” de la gramàtica de la llengua escrita.

També apliquem l’analogia en l’ús dels pronoms febles i en altres casos. És lícit? I tant! En totes les llengües hi ha distància entre la llengua escrita i la llengua oral; entre els usos en estàndard i els usos informals. En unes llengües la distància és més gran que en d’altres, però aquesta distància no hauria de connotar pejorativament les llengües.

En realitat, les analogies que activem perquè necessitem facilitar els usos orals són del tot legítimes. Per contra, els canvis que són provocats pels paral·lelismes que establim amb les llengües fortes del nostre entorn no tenen raó de ser, són obviables i els hauríem d’evitar.

Fins i tot, una analogia és capaç de provocar una rialla; per exemple, quan una criatura diu que el conductor d’un autobús és un autobusista (periodista, taxista…) o que el lloc on anem a comprar és una compraria (ferreteria, carnisseria, fruiteria…).

I en alguns parlars concrets també trobem analogies amb denominació d’origen. Al Garraf, et pregunten si vols el cafè amb sucre o amb sense.

Són llunàtics…

Fotografia de Josep M. Rosell