Agafada al vol

Mai no és tard. Aquesta idea és als fonaments dels esperits optimistes. I desperta una admiració sincera veure que algunes actituds de superació personal són directament proporcionals a l’edat de les persones que les ostenten.

Amb un objectiu ben enfocat, se’n veuen per tot arreu.

Acabo d’acabar un curs sobre tres obres memorialistes que ha impartit el professor Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona. Hi hem estudiat tres autors diferents: Walter Benjamin, Vladimir Nabokov i Susan Sontag.

Durant les sis sessions del curs, a part d’experimentar sensacions ambivalents pel goig d’assimilar idees noves i per la constatació de grans llacunes d’informació literària, he gaudit observant les persones amb qui compartia aquest curs. En especial, les dues senyores de més edat del grup.

L’ambient que es respira en una classe d’anàlisi literària que no et dóna accés a cap títol, ni a cap crèdit, ni a cap premi és d’una ociositat impròpia de la vida moderna. No deixa de ser insòlit constatar que el plaer estètic no té cap més utilitat que la que li atribuïm personalment.

Hem llegit, dèia, Nabokov: la seva obra autobiogràfica Parla, memòria en la versió catalana o castellana, per part de gairebé tots els assistents; excepte en el cas d’una de les senyores grans, que la llegia en anglès, malgrat l’esforç que li representava.

Ma mare també és, des de fa pocs anys, una tenaç alumna d’un curs de català setmanal que imparteixen al casal del barri on viu. El seu currículum escolar en català va començar tan bon punt es va jubilar i un dels nostres temes de conversa esporàdics són els seus progressos gramaticals en la llengua que ha parlat tota la vida i que no havia pogut escriure fins ara.

Just la setmana passada va tenir també l’última sessió del curs. Hi havia de llegir un escrit de creació lliure. I en la seva narració hi van aparèixer unes melitxes que furgaven dins d’un calaix. La seva professora tortosina no sabia què eren aquestes bestioletes que són tan conegudes riu amunt!

Certament, cap diccionari no recull aquesta entrada, llevat del DCVB, que li dedica una definició succinta: Formiga rossa, petita, de picada molt forta (Benissanet).

Perquè us en feu una idea més nítida, les melitxes són una espècie que treballa constantment en equip i tenen una altíssima capacitat de resistir als embats que els envia el destí. Si se us n’instal·la una colònia a qualsevol racó de la cuina, heu begut oli.

En sentit figurat, seria equivalent a xiquet petit. Al Cafè de la granota de Jesús Moncada llegim: “Quan tu encara eres una melitxa”. A la Franja de ponent és una paraula ben coneguda, doncs.

No ens moguem dels llibres i tornem a Nabokov, que rememora en la seva obra com va aprendre a llegir en anglès abans de saber llegir en rus.  Al mateix episodi, ens emociona explicant-nos què representa per a ell el descobriment incipient d’una nova llengua:

“La màgia no ha cedit al temps, i cada cop que una gramàtica em ve a raure a les mans, instantàniament passo les pàgines fins a la darrera pel plaer de donar una ullada prohibida al futur de l’alumne estudiós, a aquesta terra promesa on, per fi, hom fa dir a les paraules allò que volen dir.”

Efectivament, descobrir és un verb preciós. Si la nostra experiència avança acompanyada de descobertes ens sentim més plens, més vius i més contents fins al final de tot.

—

Fotografia de Tito Cortés