Agafada al vol

Som les paraules que diem

6 de desembre de 2021
2 comentaris

Estall

Reprendre, tornar, reviure. Enfront de la voràgine de les novetats, repetir pot semblar poc. En canvi, per unanimitat, descobrir eixampla la ment. Però per a què volem la memòria si no reprenem aquell vincle, si no tornem a l’origen, si no revivim el que havíem après amb les mans?

Quan a l’hivern tornem al poble, tot és al lloc de sempre. La fum s’escampa teulades amunt. El riu baixa gros. Alguns dies bufa el cerç, com ahir. De fet, no feia dia de plegar olives ahir però vam anar al tros igualment. Ho havíem decidit i no podem ajornar gaire els plans si hem vingut per pocs dies. Només teníem dos tires d’arbres per a collir i vam fer molta via entre tots. En el moment de recollir ho vam constatar: “Hem anat a estall“.

Durant el matí el nostre jove convidat penedesenc s’havia sorprès d’unes quantes paraules. No precisament pel fet que fossen específiques de plegar olives o del procés que les transforma en oli —borrasses, escarradora o pinta, cofins, morca…— sinó pel fet de formar part del repertori més local: “Amolla la borrassa” o “Necessita una corretja“, posem per cas. Del grapat de paraules que va plegar entremig de les borrasses, li va xocar especialment estall.

Segons l’Optimot, hi ha altres maneres d’expressar que fem una faena a estall; es pot dir que la fem a preu fet o a escarada. També trobem aquesta locució en una dita: “De la casa feta a estall, fuig de davall”¹. En tortosí, però, usem igualment aquest mot com a nom. Per exemple, diem: “Per avui ja hem acabat l’estall“, cosa que significa que ja s’ha acabat la faena prevista. En el nostre cas, podríem afegir que l’estall d’ahir va ser curtet perquè en tres hores vam tindre les olives carregades al remolc.

Malgrat que no ens hi vam cansar gaire, la posada en escena al tros va resultar poderosa per a nosaltres. Damunt de la mateixa terra havíem enfonsat els peus en el fang o havíem trafegat cabassos de mandarines centenars de viatges. Hi vam reviure el que havíem après anys enrere per estricta necessitat: treballar malgrat el fred, carregar pes, moure les mans amb destresa i enredar-nos entremig de les branques de l’arbre per a arribar just allà on quedava un fruit tot sol.

En aquesta repetició programada s’hi barrejava l’autenticitat i el postureig. No érem imprescindibles ni calia la nostra contribució per a concloure la collita. Ara bé, també és cert que compartir un estall ens fa partícips d’una mateixa història.

¹ Recollit a Paremiologia catalana comparada digital

Fotografia pròpia.

Ačiū
24.05.2013 | 7.45
Astròlic
03.05.2013 | 11.07
Llepolies
15.01.2017 | 10.24

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “Anar a estall” tindria una semblança en castellà amb “Ir a destajo”. Més enllà de.les paraules, les imatges que has plasmat m’encanten. Treballar en grup, posar-s’hi malgrat tot, recordar….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.