Agafada al vol

Aquests dies he rebut via Twitter la cançó Terra del grup de folk Los Sirgadors dedicada a tots els morts de la Guerra Civil; aquesta setmana Sense ficció ha retransmès el documental El món on volíem viure basat en el reportatge fotogràfic de Robert Capa que testimomia la desbandada dels republicans que fugien dels territoris vençuts al gener del 1939 i, finalment, aquest dimecres he llegit la carta que, justament el 15 de gener d’aquell mateix any, escrivia Joan Sales a Màrius Torres.

Tantes insistències m’han fet revifar els vells relats en primera persona de la vivència de la guerra pels grans de casa, pels familiars propers i pels veïns del poble. Unes històries de tristeses i derrotes que no ens havien explicat mai a cap currículum de l’escola.

Guardo els enregistraments sonors d’aquests relats, en tinc transcrits fragments en paper i em queda la memòria viva de cadascun d’aquells moments particulars. D’altra banda, la narració recurrent de les peripècies viscudes durant la joventut o l’adolescència de la gent gran que havien viscut la guerra havia esdevingut, al cap del temps, un mantra guaridor: havien après a acceptar la derrota però no es resignaven a l’oblit total del seu sacrifici i el consignaven als seus hereus.

Si hagués de posar un hashtag que definís la madeixa de sentiments i records que conformen el compendi d’aquestes històries em resultaria francament difícil. Potser ens valdria #derrotaidignitat. L’esfondrament de les expectatives de futur dels perdedors era difícilment superable. Així i tot, els recordo com persones que conjuminaven la capacitat de perdó, de superació personal i de fortalesa suficient per haver-nos deixat, malgrat tots els entrebancs del món, un entorn millor que el que ells es van trobar.

Mon iaio va ser un milicià voluntari. Va estar-se els millors anys de la seva joventut en una trixera; conduint una ambulància amb els ferits del front i, per acabar, en un camp de treball. Tenia l’esquema plena de trossos de metralla. Era el mapa dels seus flirtejos amb la mort. I a banda i banda del coll, portava ferides que marcaven l’entrada i la sortida de la bala que va arreplegar en un dels escenaris tràgics d’aquell desastre.

En el relat que em va regalar per al treball d’Anàlisi del discurs ell no em va parlar de la guerra. Ja ho havia fet altres vegades. Va elaborar amb belles paraules una narració sobre un episodi viscut mentre feia de llaguter per l’Ebre, que comença així:

“Lo dia disset de gener, lo dia de Sant Antoni, fotia un vent espitller que gelava les pedres. I vaig anar en la canoa a baixar un viatge. I a la Caldera, pego barrada! i me se trenca la barra. I jo, bom!, al riu! Baix al riu! I només tenia la roba que portava damunt. (…)”.

La vitalitat que encara ara m’arriba de la transcripció de les paraules que va anar improvisant em retorna amb força aquell moment distant. I gràcies a tot el reguerall de coincidències d’aquests dies he descobert, a més a més, que espitller és un adjectiu que no surt a cap diccionari.

Trobareu només el nom femení espitllera, obertura rectangular llarga i estreta practicada en un mur o en una porta perquè hi entri la llum o per a disparar des de dins.

No sabria dir si vent espitller és una expressió artística de mon iaio que feia una metàfora entre les bales veloces provinents d’una espitllera i el vent acanalat que baixava pel riu. Probablement no; probablement era una denominació popular entre els mariners de riu, que no he tornat a sentir mai més.

Per sort, de les espitlleres ja no cauen bales. Però el mateix vent de sempre bufa encara contra nostre.

—

Fotografia de Ramon Oromi Farré