Agafada al vol

Som les paraules que diem

16 de maig de 2014
11 comentaris

Catxap

Hi ha paraules record. Paraules que no usem, que només tornen a nosaltres per les lectures o quan algú ens les acosta per sorpresa sense saber per on han vingut. Són objectes lingüístics que s’han quedat arrapats a una escena del nostre passat i que només ens són útils en el moment en què la rememorem.

Les paraules record són passatgeres, però n’hi ha algunes que esdevenen símbols.

A la novel·la Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals els personatges parlen ebrenc. Usen paraules i expressions que resulten xocants per als lectors que desconeixen el lèxic de la parla d’aquesta àrea i que desperten la complicitat dels lectors que les senten com a pròpies.

He llegit el comentari d’un alumne que s’ha entretingut a buscar tot el vocabulari que li resultava estrany mentre s’endinsava en aquesta història entranyable de vells arrelats a la terra i de joves que retornen. Catxapet era a la seva llista. Un diminutiu que deu tenir més aviat una connotació afectiva perquè el referent ja és petit per definició.

Si voleu saber què significa, cal que busqueu catxap. Qualsevol diccionari us ho dirà: conill novell; llorigó. És la manera pròpia del català occidental per referir-se a la cria peladeta, mig transparent i d’ulls sempre tancats que pareixen a grapats les femelles d’aquesta espècie.

A casa teníem una gàbia especial perquè hi criessin les conilles. Era una construcció de fusta amb dos compartiments simètrics, que tenia unes bones potes de potser mig metre d’alçada. Aquest allotjament doble era com la maternitat de la nostra comunitat cunícola i tenia els finestrals i el paviment de tela metàl·lica, que deixava passar bé l’aire i permetia que els excrements i el pixum caiguessin directament a terra.

Als extrems oposats dels dos compartiments, en forma de capicua, hi havia l’espai tancat reservat per als catxapets. Les mares entraven per un forat a l’espai privat on tenien amagades les cries entremig d’una gran pelussera que havien soltat elles mateixes perquè els seus fillets no tinguessin fred.

Ma iaia ens recordava constantment que teníem prohibit despassar la balda i obrir el porticó per espiar els catxapets. I era pecat mortal tocar-los amb les mans. Segons la seva versió, que mai he pogut contrastar, si la mare ensumava la nostra olor al niu, es menjava els fillets de viu en viu.

Tot i les amenaces apocalíptiques, quan teníem una visita a qui volíem impressionar, aixecàvem lleugerament la tapa del cau per comptar quants catxapets hi havia en cada llorigada.

La gàbia pudia. Anys després de deixar de criar conills, va quedar arraconada com una baluerna. I encara pudia. La ferum del pixum dels conills havia impregnat la fusta i era inesborrable. Finalment, com totes les coses inútils, va acabar desapareixent de la nostra vista.

I tot això ho he recordat perquè a la llista de les paraules desconegudes del meu alumne, que ha llegit la novel·la de la Rojals, hi havia escrit aquest mot que ja no faig servir mai.

Imatge del blog El poble on la gent fa paraules.

 

Engimbori
13.09.2021 | 8.12
Ne-mo’n
10.03.2019 | 1.27
Ballaruca
13.05.2018 | 7.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. per dues vies:
    1. Diem catxapera…a un artefacte o persona que es troba feble.
    això és una catxapera“…estic fet o feta una “catxapera“.

    i 2. Catxap és el pastisset de més renom de la vila de Paterna. Fet de crema farcint pasta fullada. El típic és anar a comprar “catxaps” i “milfulles”  alhora doncs són dos menes de pastissos diferents.

  2. Sí, molt!
    Molts de nosaltres n’hem tingut.
    I en eixir d’escola anàvem a fer-los quemenjar.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.