Agafada al vol

Som les paraules que diem

31 d'octubre de 2018
0 comentaris

Bocoiet

Abunden les persones monotemàtiques. Només parlen de futbol. Els interessa únicament conversar sobre moda i complements. Tot el seu món gira al voltant de la cuina i dels aliments. En definitiva, estan absolutament abocades a un sol centre d’interès. Després hi ha els filòlegs. Som gent que llegim les parets i que sentim totes les converses. Que cacem paraules, accents i entonacions i que, a més, vibrem amb qualsevol fet lingüístic insòlit. Som extravagants o pesats. Depèn de qui ens mira.

Quatre dies lluny de casa permeten fer moltes observacions lingüístiques. Hem estat a Bolonya amb unes amigues estupendes i tot ha sortit redó. No escriuré una crònica del viatge però aprofitaré aquest espai per a consignar les observacions lingüístiques més rellevants que he acumulat durant aquesta breu escapada i que, fins i tot, han ocasionat una part dels nostres diàlegs; com ara la de la invisibilitat de les varietats lingüístiques territorials de la península itàlica. De fet, aquesta qüestió se’ns va presentar de manera ineludible quan vaig comprar a la llibreria més antiga de la ciutat un llibre de cuina bilingüe, escrit en anglès i també -segons es consignava a la portada- “with original Bolognese texts”. Arran d’aquesta troballa, vam donar voltes a algun dels tòpics sobre la bella parla dels italians, que -malgrat la promoció des de tots els àmbits institucionals- no ha arribat a escombrar la diversitat lingüística d’aquesta part d’Europa¹. Sense entrar en pèls i senyals,  vam remuntar-nos a la construcció de l’italià estàndard sobre un dels parlars italians, el toscà, que era la varietat dels grans escriptors renaixentistes, mentre es negava crònicament el reconeixement i el prestigi a qualsevol altra parla evolucionada del llatí. Per tant, al nostre voltant, alguns ciutadans encara devien usar paraules antigues i distintes de la llengua visible, però nosaltres no podíem distingir-les.

Una altra reflexió recurrent va girar al voltant de la intercomprensió entre llengües romàniques. Que emocionant descobrir que ho entens gairebé tot, quan no has estudiat mai una llengua! Ens vam comunicar sense problemes amb la mestressa de l’apartament que vam llogar; ella en italià i nosaltres en català o en castellà. A tot arreu demanàvem i rebíem el que havíem sol·licitat. Vam seguir punt per punt les explicacions en italià del guia de la visita de dues hores pel centre històric. Als ulls dels practicants de la confluència sistemàtica en la mateixa llengua allò semblava un miracle. Però no ho era. Simplement, era un experiment nou per a segons qui. A partir d’aquesta experiència, que jo aprofito sempre que puc, va sorgir un tema més controvertit. Les meues acompanyants estaven una mica astorades que provés d’usar el català amb els interlocutors que no parlaven res més que italià. Els semblava més adequat que usés el castellà, perquè potser els seria més familiar. Però no ens movíem del terreny de les hipòtesis. I, al cap i a la fi, ens enteníem igualment. En realitat, però, el que aflorava de manera subtil en aquestes apreciacions era una certa actitud diglòssica amb relació al català, que implica que -davant del desconeixement tant del català com del castellà per part de l’interlocutor- hi ha una llengua que té visat i una altra que no.

Finalment, vaig acumular encara una pileta d’altres anècdotes lingüístiques menors que van ensucrar encara més uns dies plens de moments bonics. Per exemple, la identificació de l’alfabet hebreu en el llibre de la regla monàstica que Sant Bernard oferia als conversos en un quadre de Simone de Filippo del segle XIV de la Pinacoteca Nacional, quan en la resta d’obres pictòriques només hi apareixien rúbriques en llatí. També la constatació que, sense esmenar explícitament cap de les construccions híbrides que practiquen les meues acompanyants, les podien acabar corregint només de sentir-me-les dir de manera pertinent. El modelatge té molt més poder del que ens pesem!  O, finalment, l’exaltació que van fer d’una de les paraules ebrenques que vaig dir i que no m’havien sentit dir mai i que tancarà aquesta recapitulació de fets.

De totes les opcions que tenia a l’abast per a descriure una persona gordeta, vaig escollir atribuir-li la semblança a un bocoiet, tal com diem sovint al poble. I davant de la sorpresa de les meues atentes conversadores, vaig haver de descriure la forma ventruda de la bota per a contenir vi, que ens ha servit des d’antic com a metàfora per a referir-nos als que tenen sobrepès. Bocoi, sense el dimitiu, el trobareu a qualsevol diccionari. Però els ebrencs tirem sempre a fer les coses petites, com ja sabeu.

Al final, les evidències ens fan reconèixer que la variació amara les llengües i, encara que sovint no la vegem, la tenim sempre just al davant.

¹ Si us interessa aquest tema, llegiu l’entrevista de Griselda Oliver a Guisela Zannerini: “Els parlats d’Itàlia no són dialectes de l’italià”, publicada a Núvol.

Fotografia d’Omarsan

Malaguanyada
15.12.2012 | 3.29
Noviluni
15.12.2013 | 11.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.