Agafada al vol

Una metàfora explica aquest món nostre: un comediant bufa bombolles de sabó al mig del carrer; cada esfera conté biografies contigües, les vides d’aquells que es mouen pel mateix redol. Però les formes tridimensionals s’ignoren les unes a les altres. S’enlairen erràtiques per camins divergents.

El dia 3 de juliol era dimecres. Vaig sortir de treballar i abans d’anar a dinar vaig passar per un forn de pa que no freqüento gaire perquè em cau fora mà. Em va atendre una dependenta molt jove, atesa i amable. Vam intercanviar només unes frases:

Jo: De pa de sègol, no us en queda?

Dependenta: No, tenim alemany, que també porta.

Vaig tardar uns segons a fer-me càrrec del que m’estava dient exactament: “No tenim pa de sègol; en tenim d’alemany, que també en porta (de farina de sègol).” Em vaig quedar el saborós panet. Vaig pagar i me’n vaig anar pensant que, a aquestes alçades, és increïble que encara ens coste reparar les ferides gramaticals amb què se’ns presenta la llengua en alguns diàlegs. Més enllà d’això, em vaig preguntar com havia de llegir aquella escena: simplement com una mostra del declivi imparable del corpus lingüístic o bé com una espurna d’esperança per l’actitud lingüísticament empàtica d’una noia que no ha gaudit de les condicions adequades per a arribar a la competència equivalent a la d’un parlant de català no interferit? Volia compartir aquesta inquietud; a l’hora de la migdiada, en vaig fer un tuit.

Durant les hores successives, el meu compte no va tindre ni un moment de repòs. Vivim a cor obert la qüestió de la llengua. La @replicanta_  se’n va fer ressò primer que ningú, en el paper de prescriptora de nobles causes. Això explica, en part, que s’aixequés tanta polseguera. El resultat de l’exercici ha estat sorprenent. Arran de la simple descripció de l’escena, van confluir valoracions i comentaris de signe ben divergent: des de la lamentació estrictament lingüística pel retrocés evident d’un element constituent de la llengua; passant per la valoració de les condicions socials i acadèmiques que fan possible que persones joves nascudes i escolaritzades aquí tinguen mancances significatives en l’expressió oral, i acabant pels posicionaments ideològics, algun dels quals condemnaven el meu gest; un senyor simpàtic em va atribuir una postura de supremacisme lingüístic. En fi, viure a cor obert ja ho té, això. Hi ha gent que s’escalfa tota sola.

Davant de la constatació de la retirada progressiva del pronom feble EN -que adopta altres variants formals en funció de la seua posició amb relació al verb (NE, N’, ‘N)-, què caldria fer? En primer lloc, hem de puntualitzar que la pèrdua d’aquest díctic en els actes de parla que ens envolten no correspon solament als neoparlants o als parlants que tenen el català com a llengua segona, sinó que també és un fenomen present en les produccions dels parlants de català com a llengua primera que es mouen en contextos amb molta concomitància amb el castellà. Per tant, l’abast de la tragèdia és ampli i està en procés d’expansió. D’altra banda, s’ha de partir de la base que algunes característiques de la llengua no es poden aprendre a l’aula; sense la reiteració constant i contextualitzada no s’incorporaran mai els pronoms febles EN i HI en una comunitat de parlants que té com a referent potent una llengua que no conté aquests elements. Si en lloc de compartir veïnatge amb el castellà ens embolcallés constantment la presència del francès o de l’italià, no tindríem aquest problema; en tindríem uns altres.

Aprofito l’ocasió per proposar dues cures pal·liatives davant d’aquest fenomen: una seria l’activació de consciència dels parlants que encara usen naturalment aquests pronoms perquè s’esforcen a mantenir-los vius; sobretot seria interessant incidir en els locutors dels mitjans de comunicació de més abast. L’altra consistiria a reforçar la competència oral dels aprenents en els diferents àmbits educatius del país (llars d’infants, escoles, instituts, escoles d’adults, CPNL, universitats…) a partir de recursos que prioritzen la incorporació inconscient d’aquests elements dins d’una estructura fixada: cançons, diàlegs teatrals, memorització d’acudits o endevinalles… Podeu començar a recopilar-ne tants com pugueu!

D’allà on no n’hi ha, no en raja!

No en té mai prou…

N’hi ha per a llogar-hi cadires!

Així doncs, el final d’aquesta petita història encara no està escrit. Alguns parlants, que han crescut a redós de l’ús imprescindible del NE en els territoris perifèrics, continuen viatjant en la seua bombolla de sabó genuïna i tornassolada. En canvi, molts i molts altres viuen sense saber que la llengua que practiquen té una mossa indolent que no seran mai capaços de reparar sense l’ajuda de la resta de la comunitat. Posem-nos-hi, va. Ara ja corre pressa.

—

Fotografia de Marc Sendra Martorell a Unsplash