Nuc

Tota la realitat no surt als mapes. On comencen i on acaben les fronteres lingüístiques dels territoris? Quines llengües es mouen en un espai determinat en un moment concret? I què fa que una llengua sigui desplaçada dels usos públics? Un viatge al sud ens fa venir totes aquestes preguntes.

Elx cau al sud de l’àmbit lingüístic, a tocar de la perifèria d’un escenari comunicatiu vigent durant segles. La retolació dels municipis de la zona, dels carrers i dels edificis institucionals en donen fe. Ara bé, a les converses ens ha resultat francament difícil trobar persones que ens responguessin en la llengua que compartim, tot i que hem caçat al vol parelles i petits grups que es parlaven en valencià en algunes terrasses de bars.

Les palmeres s’escampen per tot el paisatge de costa i d’interior. Són el símbol d’una terra austera que ha fet del seu recorregut històric un motiu d’orgull: les festes de moros i cristians, les paelles i els torrons, el llegat arquitectònic i artístic d’ibers, romans, musulmans i conqueridors diversos.

El barri vell d’Alacant ens ha impressionat. Els poblets petits de la vall del Vinalopó i la Marina Baixa ens han mostrat una fesomia menys adulterada que la de primera línia de mar i hi hem pogut recollir algunes experiències per recordar.

A Altea vam comprar un braçalet en una botigueta d’un carrer empinat i una noia jove, que s’adreçava en castellà a tots els compradors en potència, ens va atendre en valencià en rebre la nostra salutació. Molt cordialment, va anusar l’ornament després de preguntar:

– Li faig un nuc per tornar a desfer o per a tot l’estiu?

D’aquesta escena, ens en queda una variació de la paraula nus, que no sabia que existís i que recull el nostre gran diccionari dialectal. I també la constatació que hi ha una realitat lingüística invisible per a molts visitants d’aquesta part de la frontera lingüística del català.

Durant la nostra estada al sud, hem vist també alguns programes de Canal 9. En un reportatge, s’entrevistaven persones de pobles limítrofs amb el País Valencià que pertanyen a administracions diferents: Múrcia, Catalunya i Aragó. Al Carxe una senyora que havia après el valencià dels pares i dels iaios, com tots els veïns grans del seu poble, declarava que ja no li sortia parlar en aquesta llengua a sa filla i a sons néts.

La frontera lingüística del Carxe està en fase de retrocés i el valencià se sent poc a les ciutats del sud. Probablement hi ha una realitat lingüística més complexa que no hem pogut percebre en una visita llampec, però el camuflatge de la identitat lingüística dels parlants de valencià no és un bon senyal. De fet, no ho és enlloc.

Qui fa possible que la vitalitat de la llengua d’un territori no es deteriori i que no s’arraconi només per als usos domèstics i intragrupals? Els mateixos parlants? Voluntàriament i de manera conscient? N’hi ha que potser s’ho creuen i tot.

Si guanyés l’equitat, el nuc que ens lliga no s’hauria d’afluixar mai.

Il·lustració d’Aitana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *